Ni un pas enrere. Ara ja no podria, perquè he tornat a sentir la comunió amb algú altre de col·lectiu. Com quan vaig ser jove. No és com el crit d’en Raimon: Qui ha sentit la llibertat té més forces per viure. Quan m’ha vingut el vers al cap no recordava forces. Pensava en ganes. El meu pensament, traïdor, no és però a Raimon a qui traeix. És a mi mateix.
Segurament, la independència –la del país- es farà esperar molt. Potser està dissenyada per a una altra generació, potser ben diferent de la meva, construïda d’anades i tornades i de viatges constants i intermitents entre les eufòries i els daltabaixos. Però no tinc marxa enrere, perquè l’he tornat a sentir: la comunió. I aquesta nova comunicació sembla més madura, perquè no es fa amb la complicitat amb algú només perquè se t’assembla, no. Aquesta et lliga ara a gent molt diferent de tu, molt altra perquè, estranyament i miraculosa, vol arribar al mateix lloc.
Si m’ho miro bé, ara, en aquest moment precís de la història, el fet de tenir una manera de veure d’esquerres té més a veure amb l’estètica, amb el vestit, que amb el compromís. Ja sé que això costa d’entendre, però crec que es pot explicar: els objectius d’emancipació social són impossibles, perquè la substitució d’una classe dominant per una altra acaba suposant la formació d’una nova classe dominat, que comença sent elit de poder, i acaba sent el de sempre: classe dominant. Per això l’objectiu de la lluita de caràcter social és avançar, no arribar. El lider moral de l’esquerra hauria de ser Sísif.
La independència, en canvi, és un objectiu a tocar que no admet gradualismes, que no suporta mitges tintes. Ets independent o no n’ets. No ets una mica independent. Per això no existeixen els passos cap a la independència. Pots facilitar l’assoliment millorant les condicions de fer el click. Perquè la independència, quan sigui, serà un click.