- És una fantasia banal, però també és veritat que hi ha banalitats que emancipen. (58)
- Sé des d’aleshores que la ingenuïtat és una condició de la fugida. Que sense ingenuïtat no es pot fugir. (58)
- El passat és l’únic que es pot canviar i estic segur que ell no tenia tanta por del fuitur com del passat. (59)
- I així la mentida col·lectiva anava inflant-se. Després d’anys de repetir-la no sé si la gent era conscient que tot allò era el fruit d’una al·lucinació gegantina o si havien acabat creient-se la seva mentida perquè n’havien oblidat els orígens. (63)
- L’odi no necessita individus particulars per existir, sinó tan sols focus per reencarnar-se. (65)
- El soroll és una de les poques coses que és quasi impossible d’evitar o de combatre. (69)
- No necessitava respondre a cap conflicte. Ell era capaç de crear-lo, de produir-lo, d’inventar-se’l –era ell qui dominava el temps, els altres eren els qui estaven obligats a respondre, ell escollia quan havia de tenir lloc el conflicte, com i la intensitat que havia de tenir, els altres havien de definir-se en relació amb ell. (87)
- Ja no reconeixia el que deia. Ja no reconeixia els meus propis records quan els explicava; els dos policies em feien unes preguntes que m’obligaven a exposar la nit amb en Reda d’una manera ben diferent de com m’hauria agradat fer-ho., i ja no reconeixia el que havia viscut en la forma que ells imposaven al meu relat, em perdia, sabia que un cop endinsat en aquell relat, per les coses que ells em demanaven o per les direccions que em feien enfilar, ja no podria tornar enrere, el que hauria volgut dir es perdia, sentia que si no deia una cosa en el moment oportú desapareixia, sense possibilitat de retorn, irreversiblement, la veritat s’allunyava, s’escapava, sentia que cada paraula pronunciada davant de la policia n’impossibilitava d’altres a l’instant següent i per sempre, entenia que hi havia algunes escenes, algunes coses que no es podien dir per recordar-ho tot, que per recordar cal oblidar, i que si la policia m’obligava a recordar aquelles coses aleshores ho oblidaria tot. (89)
- Sé que en Reda era un paio violent, dels que s’escalfen de seguida i amb la gent violenta val més actuar d’una altra manera, o bé amagar-se. Però és veritat que de moment no ho era tant. Només cridava i prou. (113)
- L’Édouard no es prenia seriosament l’estrangulació. No s’ho podia creure. Perquè si ja no veia en Reda com un lladre encara el veia menys com u assassí que el podia matar. (115)
- (…Diuen que no es pot sortir del llenguatge, que és la particularitat del ésser humà, que ho condiciona tot, que no hi ha més enllà ni res exterior al llenguatge, que no es pensa primer per organitzar tot seguit els pensaments per mitjà del llenguatge sinó que no hi ha pensament sense el llenguatge, que és una condició, una necessitat de la raó i de la vida humana, si el llenguatge és la particularitat de l’home llavors durant aquells cinquanta segons en què ell em matava no sé pas que era jo. (I per un tomb estrany avui passa el contrari, exactamernt el contrari, ja només em queda el llenguatge i he perdut la por, puc dir «tenia por» però aquesta paraula mai serà un fracàs, un intent desesperat de recuperar la sensació, la veritat de la por.) (115)
- Que és el seu passat. Potser per això cada vegada se’n vol anar tan aviat perquè té por de tornar-se com abans per sempre. (117)
- Aquesta presa de consciència del que estava passant realment s’havia buidat de la seva realitat com es buida un ou per un forat fet en una punta de la closca; el primer segon el record havia envellit com una hora, per algun motiu que se m’escapa havia estat com transferit, expulsat, projectat una hora abans, el segon següent vaig pensar que havia passat uns quants dies abans, i el tercer i últim que diversos anys s’havien interposat entre el meu record i jo. (118)
- ( Res no podia fer-me tanta por com el soroll. Des d’aquell vespre ja no puc buscar una mica de silenci sense pensar que en realitat intento fugir dels crits, com si els crits fossin per tot, espargits, a punt per saltar, com si existissin abans que arribessin els homes i com si els homes no fossin res més que instruments inventats per deixar-los anar). (119)
- «M’ho pagaràs, et pelaré, marica de merda, ja veuràs quina cara et faig, marieta», i jo vaig pensar: «Vet aquí» -vaig pensar, avui ja no n’estic tan segur però quan ell va dir allò vaig pensar: «Desitja i detesta el seu desig. Ara vol justificar-se pel que ha fet amb tu. Vol fer-te pagar el seu desig. Vol convèncer-se que si heu fet tot el que heu fet no era pas perquè et desitjava sinó perquè era una estratagema per fer el que t’està fent ara, que no heu fet l’amor, sinó que ja t’estava robant». (121)
- Ens adaptem molt de pressa a la por. Hi convivim molt més fàcilment del que hauríem suposat. Simplement es converteix en una companya desagradable. (121)
- La seva capacitat per tranquil·litzar-me i protegir-me era proporcional a la seva violència. (122)
- Podríem dir que la vergonya és de fet la forma de memòria més viva i més duradora, una modalitat superior de la memòria, una memòria que s’inscriu en la part més profunda de la carn; podríem dir, tal com afirma en Didier, que els records més vius d’una vida són sempre els de la vergonya. (125)
- Mai no podrà entendre que la meva història és alhora el que més m’importa i el que em sembla més allunyat i més aliè del que sóc jo, que me l’estrenyo contra el pit amb totes les meves forces per por que no vinguin a arrabassar-me-la però al mateix temps només sento fàstic, el fàstic més profund si se m’acosten per xiuxiuejar-me que és meva, i així que me la recorden ja voldria llençar-la a terra i allunyar-me’n. (161)
- Sé per experiència que l’autisme dels qui volen oblidar el passat és tan terrible com l’autisme dels qui estan obsessionats per aquest passat. (162)
- L’única sortida consisteix a aconseguir una forma de memòria que no repeteixi el passat, i des de la nit del 24, o si més no des de l’endemà, hi estic treballant, ho vaig prometre a en Didier, aspiro a construir una memòria que em permeti desfer el passat, que amb un sol gest l’amplifiqui i el destrueixi; una memòria a través de la qual com més recordi i més em dissolgui en les imatges que em queden, menys en sigui el centre. (162)
- Recordava que no volia fer el que estava fent i la ira em tornava, però la ira és un jurament difícil de mantenir. (172)
- La Clara diu que els metges sempre estrenyen la mà massa fort per anunciar la futura relació de força. (179)
- Quan escric ho dic tot, quan parlo sóc més covard. (180)
- Quan hi penso molts moments de llibertat de la meva vida han estat moments en què he pogut mentir, i per mentir entenc resistir-me a una veritat que intentava imposar-se’m, als meus teixits, als meus òrgans, de fet una veritat ja establerta en mi pels altres, des de l’exterior, com la por que en Reda m’havia inoculat, i m’adonava que les mentides eren l’única força que em pertanyia de debò, l’única arma en què podia confiar, sense condicions. (183)
- Vivia els meus dies en el descompte permanent de les hores, pensava «Només cinc hores perquè s’acabi el dia, Només tres hores», pensava «Si em dutxo i m’hi estic prou estona guanyaré trenta minuts. Si no et rentes les dents a la dutxa, sinó després perdràs tres minuts més». Quan sortia de la dutxa i veia que m’hi havia estat menys de mitja hora em mossegava la llengua per castigar-me, em pessigava el braç i tornava a pensar. (186)
- Es vestia tan malament com li permetia la imaginació i pensava: «Vull que em vegin com em sento, vull ser tan repulsiu com la meva història». (190)
- Estava doblement traumatitzat: per la por i per la meva por. (190)
