Des de la presó, l’Oriol Junqueras ha dit, o ha vingut a dir, que la via unilateral -l’intent, és clar- va ser un error, i cal assumir els errors d’aquelles setmanes d’ara fa un any.
Segurament ell no està en condicions de dir més coses, per un doble motiu: el de la repressió i la seva situació judicial, d’una banda i el de les seves responsabilitats polítiques de l’altra. Com que jo no estic subjecte, de moment, a cap de les dues limitacions, i amb tot el respecte que em mereixen tots i totes les persones directament víctimes de la repressió, em permeto matisar-lo, a través de la meva visió personal.
Es van fer coses malament aquelles setmanes? És clar que si. La principal no haver compartit amb la població les circumstàncies en què ens trobàvem: havíem guanyat simpaties arreu del món, sí, però estaven lluny d’assegurar o tan sols pressionar per un reconeixement internacional que anés més enllà d’aquesta simpatia.
El segon, no estàvem en condicions de controlar el territori. En un moment d’enfrontament directa amb l’Estat, de guerra, cal tenir les persones que tinguin una visió militar de la situació, que comprengui els punts febles i forts de l’adversari i els propis.
El tercer element necessari per a una victòria si que el vam fer bé, continuem fent-lo bé i continua sent la nostra principal força: la formidable mobilització de la gent, l’esperit de victòria i les absolutes negatives a caure en les provocacions per caure en una situació de violència, on els altres tenen totes les de guanyar.
Finalment, el quart element és i serà sempre el nostre principal enemic. Considerar que Catalunya està ara en una situació que permeti avantposar la lluita política i els interessos de partit a l’assoliment de la República o a la celebració d’un referèndum vàlid -realment vàlid- i vinculant és un error del qual, essent realistes, no ens podem desempallegar. Seria més fàcil sense polítics!