Avui és la Diada. Estic a punt de baixar a Barcelona, és clar. No només és la Diada. També és la Setmana. Al país, les coses s\’encapsen, com si fos un joc de nines russes.
Al matí, al Pla de la Catedral. La cosa, segurament, va anar així: els editors necessitaven més santjordis al llarg de l’any. No tan espectaculars, potser. Però escampar les vendes de llibres de la mateixa manera que s’escampa la mantega damunt de les torrades, però sense perdre gruix.
Van assajar models diferents: al port, al territori, i han acabat a la Catedral. Van comprar casetes de fusta, la qual cosa demostra una voluntat de continuïtat. I avui ens diuen que la Setmana és ja un model d’èxit, i exhibeixen l’increment de públic i vendes per justificar-ho.
Jo n’estic content, no pot ser d’altra manera. El paisatge de l’edició en català és, avui, molt millor que el de fa deu anys. Allò més important i significatiu ha estat per mi la irrupció de les editorials independents, el creixement moderat de les mitjanes i l’estancament de les més grans. S’ha guanyat, i molt, en teixit. I la diversitat de les editorials vol dir, és clar, augmentar la diversitat dels lectors.
Estar-ne content, però, no és el mateix que estar-ne cofoi. Hi ha problemes que cal debatre, tot i que segons com pot haver-hi qui no els percebi com a problemes, segurament perquè s’ha acostumat a conviure-hi. En comentaré dos.
És evident que neixen llibreries independents, convençudes del seu paper cultural i, deixeu-me dir, polític. No només vènen. També dinamitzen i difonen. Però no és gaire bo no alertar que falta muscle, que cal més estructura perquè, ara per ara, són febles. Hi ha més expectatives i possibilitats que realitats.
I les editorials, en general, han caigut en una voràgine. Hi ha diarrea editorial. Es publica massa, perquè es publica massa cosa fora de criteri, per omplir lleixa.
L’edició en català s’ha d’aprimar. Però només de greix. Està en un estat de salut de mena pícnica. Està grassa i cal fibrar-la.