L\’èxit virtual acaba essent molt seductor.
He robat aquesta frase a una entrevista amb Nathan Hill, autor de El Nix, publicada a El Periódico. Diu, entre altres coses:
Una manera de concretar esa sensación es la adicción a los videojuegos.
Cuando era pequeño jugaba con mis amigos a Supermario Bros y era una actividad muy social. El problema es cuando te sientes deprimido porque si todo te va mal en la vida, un éxito virtual acaba siendo muy seductor. Así estuve durante tres o cuatro años hasta que me dije que tenía que dejarlo y pensar más en mi novela. Hoy odio el hecho de que me robase tanto tiempo pero también creo que me ayudó a superar una etapa muy difícil.
Si bé és veritat que el protagonista de El Nix centra la seva addicció en els videojocs, també ho és que aquesta mena de reconeixement social es troba en altres espais de la virtualitat, tots ells inexplicables sense Internet. Rellegir-la m\’ha fet pensar en la naturalesa humana d\’Internet i en l\’evolució de la meva relació amb aquesta persona líquida que acaba sent la xarxa.
Entre els molts canvis que Internet ha propiciat en aquest inici de mil·lenni hi ha sense cap mena de dubte el de la manera de comunicar-se. La missatgeria instantània i els xats han permès que nombroses persones es comuniquin entre elles, de vegades coneixent-se, de vegades en l\’anonimat, de vegades disfressant,se, de vegades enganyant. El motiu que pot portar a cometre enganys a la xarxa -el xat és el terreny més adobat per fer-ho- poden ser diversos. Però aquest de naturalesa tant psíquica com social que apunta Hill és incontestable: buscar l\’èxit social que substitueixi l\’èxit real. No vull ara gratar en el concepte èxit, tant dels nostres dies i també tan contingent. Només vull indicar aquest camí de reflexió.
I si crec oportú fer-ho és per reconèixer el mateix que fa Hill en la seva entrevista i, de retruc en el seu llibre. Jo també he perdut molt temps buscant aquest èxit social a la xarxa, i ara odio el temps que hi vaig perdre i encara més: els trossos de mi mateix que hi he deixat. A diferència de Hill, a mi no em va ajudar a superar cap etapa difícil. No tinc cap justificació. A mi em va provocar l\’entrada en una etapa difícil. I haver de conèixer de prop la infinita capacitat humana per a auto-enganyar-se.