L\’obrador de l\’escriptor, amb el títol que es vulgui, és el primer capítol de qualsevol manual d\’escriptura creativa. Tant li fa que sigui d\’aquells que semblen d\’autoajuda com si és dels que semblen més seriosos (amb la finíssima frontera que els separa). Tots comencen parlant de l\’espai de treball on l\’escriptor o aprenent d\’escriptor han de compondre les seves obres mestres.
Parlen d\’escriure en escriptoris, biblioteques, bars, sales d\’espera dels aeroports. N\’hi ha que suggereixen tancar-se al lavabo per a no ser molestats. Imaginen, i fins i tot inventen, llocs inversemblants per perpetrar l\’obra literària. Acaben dient que tot és molt relatiu, que no hi ha normes. I la cirereta del final ve en forma de consell: busca\’t el teu propi lloc, aquell que et faci sentir còmode, i fes-lo teu. Comença a escriure.
Jo no diré que el lloc de treball no és important. Però em vaig triar el meu abans de llegir cap manual d\’escriptura creativa. El meu espai ideal per escriure és la meva taula, amb el seu ordre que es baralla amb el meu caos, o amb el seu caos que es baralla amb el meu ordre. Mai no la trobo perfecta, perquè mai la meva taula m\’ha escrit cap línia. L\’espai de treball és un accessori. Però el primer que ha de definir la persona que vol escriure és com és el seu espai de treball interior, quina és la seva actitud per escriure, perquè té la necessitat o la punyetera gana de fer-ho i perquè ho fa, que és tan com dir què vol aconseguir fent-ho. Després tot és més fluid.
És veritat que hi ha escriptors de debò que no han sabut o volgut mai respondre a aquestes preguntes. Sovint són els que pensen que la seva obra parla per ells, i no consideren interessant parlar d\’ells mateixos o de les seves tècniques. Quan se\’ls pregunta sobre això fan un gest de falsa modèstia i diuen:
–La meva obra parla per mi. Llegeixi-la, i no haurà de fer-me perdre el temps amb preguntes tan íntimes.