L\’autèntic obrador de l\’escriptor s\’amaga dins del seu cap. I necessita d\’unes quantes, poques, regles. La primera és el respecte per l\’escriptura. Tothom pensa. Per tant tothom té coses que pot dir i, per tant, tothom té coses que pot escriure. De fet, molta gent ho fa. Cada vegada més persones creuen que les coses que els passen a la vida, pel cap o pels dos lloc a l\’hora, són explicables a través de la paraula escrita. Mai s\’havia escrit tant com ara. N\’hi ha que només ho fan en l\’àmbit domesticat de les xarxes socials, i transmeten els qui, els què, els com, els quan, els on o els perquè de la seva existència en missatges condensats en tuits, o en posts de Facebook o Instagram. N\’hi ha que esmolen més els seus pensaments i s\’atreveixen a escriure el seu blog personal, el seu quadern de bitàcola. Finalment n\’hi ha que escriuen llibres.
No tots els que escriuen, però respecten l\’eina, el propi llenguatge. Els sembla més important allò que diuen o volen escriure que la manera concreta de fer-ho. No tenen voluntat d\’estil. I jo crec que la voluntat d\’estil és justament allò que separa un escriptor d\’un escrivent. Ja fa tres segles que Buffon va dir: L\’estil és l\’home. Ara diríem l\’estil és la persona.
Els que ens agrada llegir ens hem submergit de vegades en històries que semblen inodores, incolores i insípides, d\’entrada. Però ens hem vist arrossegats pels recursos de l\’escriptor, capaç d\’infondre colors, olors i sabors a continguts aparentment inconsistents. Aquesta és la primera eina que qualsevol persona que vulgui escriure d\’una manera significativa -és a dir, que signifiqui alguna cosa per a algú diferent d\’ell mateix- ha de tenir en el seu obrador personal. El respecte pel llenguatge, el seu domini i coneixement, fins a la seva domesticació total. Perquè dominar el llenguatge vol dir poder-li donar forma, poder-li treure allò que li sobra fins trobar la paraula adient. Aquest domini, i no altra cosa, és allò que en diem estil.