És hora de canvis. Miraré d’explicar els motius partint d’uns versos d’Ausiàs Marc que m’agraden molt. No només m’agraden molt. També m’agraden moltes vegades, perquè hi torno, hi torno, hi torno… i no paro de tornar-hi. És veritat que en Raimon en té una mica la culpa, i aquesta és una culpa blanca, beneïda, perquè em permet tornar sense solució de continuïtat, en forma de bucle, a uns versos d’Ausiàs Marc que m’agraden molt. I m’agrada tenir aquests versos sempre prop. I ara toca ser conseqüent. Perquè les coses que agraden tant no ho fan perquè si. Tot ha de tenir un sentit.
Diuen:
Llir entre cards, l’hora sent acostada. / que civilment és ma vida finida: / puix que del tot ma esperança és fugida,: / ma arma roman en aquest món damnada.
Llir entre cards és el senhal amb què Ausiàs amaga el nom de la dona que estima. A ella, doncs, al lliri que creix entremig dels cards, diu que la seva vida entre els homes, la seva vida civil no té sentit, i que sent acostada l’hora de finir-la. Només dona una raó: l’esperança ha fugit. S’ha fos. Al meu cap, inclement, torna l’eco dels meus morts. En Ion, que deia sorneguer que “la esperanza és lo último que se perdió“. O l’avi, melancòlic, afirmant que “l’esperança és un cove sense nansa, i la fe és un cove sense res”. (Ell deia rè).
Què hi fa que no sigui una mort real? Què sigui només una mort civil? El destí de l’ànima és l’eternitat, aquest període de temps que concentra tot el vertigen del temps. No fa grima, un temps que no comença ni acaba? No fa ràbia la impossibilitat absoluta d’explicar-lo? La condemna té, però, un espai de damnació, de condemna: aquest món.
He visitat aquests versos amb el cap milers de vegades, i no exagero. Hi he trobat consol, en la mesura que es pot trobar consol en el desconsol. Saber que fa centenars d’anys algú va escriure coses que jo he pensat et situa en una mena de gremi, et dilueix amb d’altres que han decidit posar-se al marge.
Senzillament, és hora de ser conseqüent. Us deixo l’enllaç a la cançó de Raimon adreçada a aquest cor malastruc, enfastitjat de viure.
L