Absència

Absència.

El primer verb és el verb ser, sinònim d’existir. Les coses que són, existeixen. L’ésser, és, el no ésser, no és. I amb aquesta lògica tan elemental, Parmènides posava el seu piló de formigó en els fonaments de tot allò que sabem, sobre nosaltres i sobre tot.

En llatí, el verb ser és el verb sum. La llatina és una llengua que va gaudir sobre manera inventant paraules noves. De tots els mètodes principals de trobar paraules noves (composició, derivació i parasíntesi) la primera va ser la més apreciada. Fins al punt que moltes paraules que avui dia considerem fonamentals en el llenguatge que ens permet interpretar el món no són altre cosa que compostos del verb sum. No són poca cosa: estar lluny, estar prop, poder, presidir, afavorir, sobreviure tenen l’orígen dels seus significats en verbs fets, únicament amb preposicions afegides a les tres lletres que dibuixen l’univers de les coses que existeixen: sum.

Absum. El primer compost de sum. Estar lluny. L’absència neix aquí. Ab sum. Estar lluny. estar distret, estar absent. No ser-hi. El no ser, no és. I si no és no existeix.

Hem après, però, a fer-nos trampes. A fer-nos trampes al solitari. A auto-enganyar-nos. Tenen nom: enyor, record, nostàlgia. Fins i tot amb rerefons antropològic: morrinha, saudade. Són maneres de fer que el no ser, sigui. És un sense sentit, perquè cap sentit pot sortejar l’absència. Ni el tacte, ni la vista, ni l’olor, l’oïda o l’olfacte. Només la imaginació, la capacitat de construir imatges. La nostra manera d’enganyar l’absència.

L’absència es una putada. Hi ha moltes coses que no són, però no es troben a faltar. La seva absència és un mer accident. L’absència de debò es refereix a coses importants, no a coses urgents. Només trobes absent allò que et cal, allò que vols, allò que estimes.

Lope de Vega, que va ser un bon vivant, va saber trametre-ho. Si no fos per Imanol no ho tindríem present, perquè… qui llegeix Lope de Vega avui dia?. Podeu escoltar-ho, per estalviar-vos feina. I per sentir-ho més present, que és contrari d’absent. No us perdeu la intervenció dels espontanis a meitat de la reproducció, en mig d’alguns dels seus absents. Els absents morts provoquen quelcom semblant a la tristesa. Els absents vius fan mal. Mal de debò.

Feu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *