La vida té sentit? Abans que nosaltres moltes persones s’ho han plantejat en un o altre moment. Probablement totes. Algunes, filòsofes, consagrades, coachers, psicòlegs i d’altres ho han fet professionalment. O n’han fet una professió, que no és ben bé el mateix.
El fet mateix que no hi hagi cap resposta unànime ens hauria de fer sospitar de l’existència d’una resposta. Una part important de la humanitat se n’ha inventat una que consisteix en personificar aquest hipotètic i buscat sentit amb una figura més o menys sobrehumana. Amb centenars de noms, formes i aspectes, i només per entendre’ns, en direm Déu. Amb aquest subterfugi col·lectiu s’ha desviat l’objecte de la pregunta cap a un plantejament que debat sobre l’existència de Déu. Com és sabut, s’han donat tres respostes a aquesta pregunta: sí, no i no sap/no contesta. Creients, ateus i agnòstics es reparteixen el pastís de les possibilitats.
Si tornem a la pregunta que enceta aquest xut, la resposta és igualment triple, només pel fet que les dues preguntes son la mateixa, però plantejades des de plans paral·lels: sí, no i no sap/no contesta. Només que la vida és una realitat certa i evident, no pas con el Déu de la pregunta trampa, i per tant la pregunta originària no pot ser considerada com un exercici més o més esportiu de jugar amb les paraules o reforçar posicions de força. Es pot viure sense Déu, però no es pot viure sense vida.
Per això els que es contesten que la vida té sentit rara vegada s’arrisquen a intentar definir-lo, i els que, potser havent-hi dedicat molta estona i molta energia mental, decideixen que la vida no té sentit es troben en un carreró sense sortida.
A la paret d’aquest carreró sense sortida hi ha centenars de grafitis fets per altres persones que s’hi han trobat, i que resumeixen els pensaments més foscos que es puguin pensar, si se’m permet la redundància. El suïcidi com a alternativa racional al sense sentit, la negativa a la procreació per raons morals, o l’exili social com a imatge d’una mort que fa massa por.
Cioran titulava un dels seus llibres L’inconvenient d’haver nascut. Jo penso que viure no té sentit, però que morir-se encara en té menys.
I m’aferro a aquesta trampa per no haver de llegir-me a tota hora els grafitis de la última paret.