Abril comença. Primavera. Portugal i Praga. Any setanta, quan jo també començava. I ara, quan ja és ben entrat el segle XXI que tant llarg es feia d’esperar, ens hem mogut ben poc. O bé, si ens hem mogut, hem anat a caure en una maleïda casella que ens fa tornar a la sortida. Sísif fet història, sinó és que la història mateixa és escrita per Sísif en persona.
Cada setmana un estrip més. Hongria, Polònia, Brasil, Estats Units i tot el que vulgueu ens estiren de la samarreta per portar-nos al seu camí. Els estrategs de Trump campen per Europa per deixar les receptes del seu elixir poderós, capaç de convertir espais de llibertat en falsa seguretat. Per ells l’ordre és això. Un espai asèptic amb la gent estabornida per una aclaparadora oferta de consum al seu paradís, que han dibuixat als països on nosaltres vivim. Un altre espai escanyat pels seus gossos ensinistrats per ser perillosos, amb la gent ofegada per la misèria, adormida per la gana i assassinada per unes malalties impossibles d’erradicar, només perquè no és rendible fer-ho.
I els escenaris regionals. Aquest escenari regional que es baralla entre els que volen que res hagi passat i els que sobrevivim perquè creiem que encara han de passar més coses. Amb presos polítics que s’han guanyat el meu respecte, només perquè jo no trobo, no busco, evito, la idea permanent que jo també hauria de ser a la presó. Hi ballo, amb aquesta idea. També que mig país hauria de ser-hi, per acomplir la mena de justícia que diuen defensar, els que s’han atorgat el monopoli de les definicions, i diuen que la justícia és el que ells diuen que és, i que cap en deu títols més un de preliminar.
Abril comença i jo nedo en el fàstic. Xop de fàstic votaré. Em fa molta mandra.