No sempre és bon senyal acabar en dos dies un llibre de gairebé set-centes pàgines. Acabo de fer-ho, per exemple, amb aquest títol de fa sis anys de Joël Dicker, La veritat sobre el cas Harry Quebert. I tot i que haig de reconèixer que allò més important -mantenir l\’atenció- s\’hi aconsegueix amb escreix, també és veritat que al llarg de la lectura hi ha hagut un parell de moments que hi havia coses que em grinyolaven.
La construcció, la trama, un deu, sense cap mena de dubte. És en el disseny dels personatges on em sembla que tot tremola una mica. I no pas perquè no siguin coherents amb aquesta trama, sinó per una qüestió de credibilitat si els comparem amb els caràcters de les persones del món de debò. Les persones no som tan esquemàtiques!. Si Dicker hagués sabut crear personatges més complexos ,amb més defectes i virtuts, més encerts i errors, més llums i ombres, aquesta veritat seria més creïble. Però gairebé tots els personatges del llibre es poden definir en dues ratlles!
El segon problema, per a mi, l\’he trobat en la definició dels mòbils de les conductes dels personatges. Potser com a conseqüència de la planor dels que es belluguen per la història, els sentiments humans -l\’amor, la por, la vergonya, la ira,…- apareixen tractats mecànicament i superficialment. També és veritat que algun crític ha considerat que això és justament una virtut, perquè hi ha trobat una certa voluntat d\’acostar-se a gèneres populars, com ara les sèries de TV o els contes infantils tradicionals. Si això és el que volia Dicker, bingo! Però a mi m\’ha distret.
L\’editorial que s\’ha responsabilitat de l\’edició en català, La campana, s\’ha responsabilitzat també de reproduir també a la primera solapa una opinió heretada segurament de l\’editorial francesa original, i probablement d\’encàrrec. Que Larsson, Phillip Roth i Nabòkov perdonin el negre que s\’ha vist obligat a comparar-los amb Joel Dicker!
El recomanaria sense problemes a un addicte a les sèries. Per canviar uns dies d\’aires!