Tot comença a Corea, quan Gabriele Romagnoli decideix assistir al seu propi funeral. Una empresa especialitzada en propis funerals li munta una cerimònia austera i amb un ritual molt ben definit.
En un moment donat el deixen sol amb una espelma, un bolígraf i un foli, i li demanen que faci testament. Es tracta, diu, d\’un exercici revelador: el recorregut perfecte, escriu, és aquell en què, al final, no tens res per deixar. També ho diuen a Nàpols: \”L\’últim vestit no té butxaques\”. Després, és tancat en un taüt que li resulta una mica estret i pensa…
Pensa, per exemple, en el dolor de perdre un fill, i com es torna insuportable. Hi ha,diu, un vidu per definir qui ha perdut la parella, o un orfe per designar qui no té pares. No hi ha paraula per uns pares que perden els fills. Parla de pel·lícules i novel·les que parteixen d\’aquesta condició que es torna insostenible per a la parella, que, inevitablement, s\’acaba separant. Seguir junts significaria compartir cada moment d\’aquest dol, fins i tot (per irracional que sembli) retreure-li o (per infantil que soni) crear una competició per veure qui dels dos pateix més. Tot -conclou- és inacceptable, indescriptible i insuportable.
Només hi ha una vida sola. Romagnoli abomina de les persones que tenen dues vides i una mort. Explica el cas del suïcida de l\’11 de setembre que el dia abans de volar cap al seu darrer destí, truca a la seva promesa per dir-li que l\’estima i s\’interessa pels preparatius del seu casament. Quan penja el telèfon comença el seu ritual funerari. Transportar el pes de les vides que no han sigut i no seran és impossible, no s\’ha de fer.
I, malgrat tot, busquem tenir dues vides, o moltes. Perseguim el daimon, l\’evoquem, però sovint no aconseguim encarnar-lo. Aleshores roman en nosaltres, com una ombra, com una il·lusió, una frustració. Perquè les vides que no són les nostres però que tot i així vivim no són perills que hem deixat enrere, fracassos evitats, delictes no castigats … les satisfaccions fallides s\’arrelen en els nostres somnis. … Cada vida és única, també per allò no viscut. I precisament per ser única, no pot permetre\’s que en un encreuament, quan s\’ha de trair entre un camí i un altre, la resposta sigui anar en totes dues direccions. La no-elecció implica tragèdia.
La tragèdia pren forma amb forces distintes, segons el bagatge identitari de qui s\’ha enganyat amb la seva pròpia vida. El sentiment de culpa tendeix a colar-se dins la maleta i la converteix en un objecte d\’una pesadesa intolerable, però cal descarregar-lo o ens quedarem bloquejats i no podrem continuar endavant.
Sting va dir : Als meus fill no penso deixar-los ni un centau: han de viure partint dels seus mèrits i no dels meus diners, i ho saben. I Roberto Benigni, quan va anar a recollir el seu Òscar, va dir: Agraeixo als meus pares per haver-me donat el do de la pobresa.
Com Machado, lleuger d\’equipatge, com els homes de la mar. Existeix una figura retòrica: la sinècdoque. Consisteix a prendre una part pel tot. Realitzar la sinècdoque de nosaltres mateixos és un acte virtuós. Romagnoli explica el cas del professor Adriano Manesco, ex company d\’escola de Berlusconi, assassinat per dos bergants. Era -escriu- un home sense retrovisor. o com Kurt Cobain, que va preguntar als altres integrants e Nirvana la nit abans de suïcidar-se: Nois, vosaltres encara us divertiu?
Conclou:
Quina revolució. Una generació capaç de triar sempre la llibertat, de gastar únicament el necessari (fins i tot el que és necessari per al plaer) de no unir-se a res, de saber perdre coses i batalles sense pedres, de no creure en les idees o fes que les han provocat, prefabricades, en néixer, una generació sense gaire passat ni futur, però amb una atracció inflexible cap al present, inassolible, imprevisible, desancorada de la terra i del temps. En plena i pura sintonia amb la vida. I després,quan acaba la vida, ve algú i et diu: \”Sic tibi terra levis\”. \”Que la terra et sigui lleugera\”. Fes-lo callar. Que la vida et sigui lleugera.
Només un retret: manca un espai solidari, de convivència, de col·laboració i de confrontació.