Quan l’Eudald tenia vuit anys va començar a pensar, de tant en tant, que volia ser un altre, diferent d\’ell mateix. Ho pensava només de tant en tant, però com que sempre ho tornava a pensar, va acabar assumint que, de fet, ho havia pensat sempre. Això també era mentida, perquè hi havia moltes estones que pensava altres coses diferents d’això de voler ser un altre diferent d’ell mateix. En aquestes estones d’evident alliberament, l’Eudald s’aferrava a ser qui era, i s’obsessionava a trobar motius que li fessin l’existència agradable. Ho aconseguia, també, de tant en tant, però sempre acabava retornant a la seva vella i callada ambició de no voler ser l’Eudald.
La vida de l’Eudald fins aleshores s’havia mogut com una muntanya russa sense final aparent ni principi conegut. Li semblava que el seu anar i venir entre voler ser com era i no voler-ho era anterior al seu naixement i no s’acabaria ni tant sols amb la seva mort. A l’Eudald li semblava que no tenia idees religioses de cap mena, i per això trobava contradictori que s’arribés a plantejar l’existència d’un temps exterior distint i més ample que el propi i acotat temps de l’existència.
Pocs dies l’Eudald tenia prou lucidesa com per pensar la seva vida en termes de muntanya russa, acostumat com estava a pensar que vivia als cims quan estava a dalt, i a les valls quan s’enclotava. A més, quan li passava era perquè alguna circumstància externa el duia a separar-se d’ell mateix, del seu moment immediat i a mirar-se des de fora, com si es convertís de sobte en un mirall d’ell mateix. En aquests pocs i breus instants de consciència alienada l’Eudald es veia a ell mateix com un nen de menys de vuit anys assegut en una olla giratòria que pujava i baixava sense parar, amb els pares fent-se gegants o nans segons el caprici de l’artefacte i la mirada atenta d’un gitano amb una samarreta sense mànigues que exhibia un triangle pintat i que tenia la clau del temps d’aquella atracció de fira. Els pocs dies que l’Eudald es veia d’aquesta manera acabava fent-se creus de pensar que una cosa tan seriosa com la vida es pogués reduir al resum grotesc d’un viatge infantil en una olla que dona voltes en un camí que puja i baixa.
Segurament, el dia que l’Eudald va constatar que es jubilava va ser el darrer dia que havia de veure’s d’aquella manera.