Escriure per repassar qui sóc. Recordar Miguel Labordeta: no hi haurà qui em digui qui sóc jo. Tinc una resposta d’urgència, que explica una mica perquè crec que escriure és una resposta, una solució. Quan es té una barba més que canosa, quan el teu aspecte general es cendrós i les coses costen de començar, perquè només tens pressa per acabar, les respostes no són mai lliures. Estan condicionades. Així aquest és el començament de la meva resposta: ara, ja sóc qui he estat.
No estic mort, encara. Sinó no podria escriure. Però pressento la mort. La tinc present. O m’acompanya, com va escriure Pavese. Per això escriure és també preparar-me per morir. Vas matar el meu pare, prepara’t per morir, diu obsessivament un personatge de La princesa promesa. La mort és una conseqüència d’haver viscut i de com ho has fet. Per això quan pressents la mort, si tens la sort de tenir temps, has de repassar. Repassar: tornar a passar. És, per tant, tornar a viure
Ara tinc un paper en blanc al davant, i les ganes de no escriure. Ho vaig veure ahir en una pel·lícula de les de sessió de tarda. La Julia Roberts fugint del dolce far niente, destruint-lo a base de no fer res. Escric i penso: serà casual que el personatge de La princesa promesa acabi convertint-se en el Pirata Roberts? Ja veieu com sóc, és a dir, com he estat: dispers, incapaç de centrar-me, volàtil. Com un gas. Com un gas mostassa?
La Cristina estava enderiada en fer-me viatjar al passat. A mi em costava, precisament perquè hi havia la Cristina, i sentia la necessitat d’agradar-la. Perquè no és fins que m’he alliberat de la necessitat d’agradar que m’he alliberat del tot. Perquè agradar, per mi, que no era gran cosa, volia dir mentir i, de vegades o gairebé sempre, mentint-me. La primera víctima de les mentides sempre és el mentider.
La única vegada que vaig veure el perruquer Llongueres em va mirar el cap calb, i em va dir: tu ets d’aquells que quan es renten la cara no saben mai on han d’acabar. Segur que era un acudit de repertori, automàtic, que en Llongueres deixava anar cada vegada que es trobava un calb al seu camí. La meva vida, en aquest sentit, és calba. Fins on haig d’anar d’endarrere per començar? On i quan comences de debò a viure? I, sobre tot: per repassar una vida, has d’anar cap endarrere o cap endins? Quan Lillian Hellman repassa la seva la titula Pentimento. Quan ho fa Günter Grass es dirà quelcom com Les capes de la ceba. D’altres la veuen lineal i els posen títols que parlen del final d’alguna cosa. Uns busquen l’origen i d’altres busquen el pinyol.
A mi em tempta l’opció fàcil de pensar que la vida és un fil, i que cada acte és causa del següent i conseqüència de l’anterior. I si tens la sort o la desgràcia d’haver viscut una vida agitada t’adones que com a molt la vida és la suma llargues línies de causes i efectes amb alguns conflictes que en trenquen la continuïtat, i fan que la línia sigui feta a base d’intermitències, una ratlla de puntets on cada interrupció és una ferida. I no saps després si repassar la vida és repassar els traços dibuixats, o els espais en blanc, perquè tens la sospita que és en els espais en blanc, en les el·lipsis on es troba el secret ocult del fil del teu viure.
L’altra opció és molt més difícil, perquè neix de la consideració que viure no funciona com un rellotge, que el temps no es consumeix menjant-se a ell mateix. Es viu a base de créixer, diríem. I des de que algú va tenir a idea de tallar un arbre després de mesurar-ne l’alçada, i es va adonar que els anells concèntrics del seu tronc ens deien molt més sobre la vida de l’arbre, sabem que créixer no sempre és el mateix que passar anys, sinó que depèn en molta més intensitat de com els passes, de què hi fas i de l’esforç que hagis passat a donar-li sentit. La vida creix concèntricament. No és perllonga, sinó que s’expandeix. No tenim anys, tenim capes, fetes de sediments diversos constituïts no només pels nostres fets, sinó sobre tot per nostres no-fets, no només per les coses que hem dit, sinó, fonamentalment, per les que hem callat.
Repassar seria això. Mirar-se endins, i descobrir la naturalesa d’aquests sediments dipositats i mai mirats, obsedits com estem a creure que la millor manera de veure les coses és linealment, com si fos veritat que la línia recta és la distància més curta entre dos punts. Com si sempre es pogués transitar en ínia recta, i com si la vida no fos, justament, resseguir meandres no escrits.
