Quan l\’Ernest va girar la maneta de la porta de la llodriguera ja sabia que era el darrer dia de la seva vida. No és pas que volgués matar-se, ni tan sols que volgués morir-se. Ni tan sols pensava que podia morir aquell dia. Senzillament, l\’Ernest anava a fer el darrer dia de la feina que cloïa el seu futur programat. En el moment mateix que tanqués la Medusa a l\’armari de derelictes, ja no tindria cap projecte. Era un home sense futur.
Potser abans que res hauria d\’explicar què és un derelicte, vist que jo mateix ho ignorava quan vaig començar a saber coses de l\’Ernest i de la seva família, i de les persones que en van conformar l\’existència. Un derelicte és, només, les restes d\’un naufragi. Els vaixells enfonsats al mar, els que estan clavats de costat en les roques d\’un penya-segat, les restes d\’una embarcació adormida, varada en una platja qualsevol, de sorra incerta, com son les arenes de les platges indefinides. Un derelicte és, per tant el que queda quan tot s\’ha enfonsat. L\’Ernest havia passat els darrers anys de la seva vida construint derelictes.
La llodriguera… el seu ventre matern, el lloc on l\’Ernest estava sol, fins i tot quan no vivia sol. Però on estava més sol que mai des de que vivia sol. Era una sala ampla, on les parets no li semblaven murs que el separaven del món que es desplegava fora. A l\’Ernest les parets de la llodriguera li semblaven més avait horitzons inabastables, el lloc on la seva solitud s\’escampava com una ració de mantega pomada sobre una llesca de pa torrat i calent. Sobre tot des de que vivia sol, la seva solitud era infinita, i per tant impossible de definir en el temps ni en l\’espai, i menys encara en la ment del constructor de naufragis, limitada, com totes les ments, però capaç de contenir una solitud inabastable.
Tot i així, per un observador que no fos l\’Ernest, la llodriguera era perfectament abastable, i les parets servien per definir-la i per començar a explicar-la. La llodriguera no era res més que una habitació, que a qualsevol observador neutral li semblaria molt grossa. Ocupava l\’espai de la golfa d\’una casa de frontera a Batea, que va ser l\’escenari on la solitud de l\’Ernest va passar a ser inabastable. Era perfectament rectangular i tenia la porta al mig del cantó llarg. Era una porta injustificadament petita, desproporcionada respecte de la magnitud de l\’espai. Quan s\’obria, a més de permetre l\’accés a la gran sala, la dividia en dos espais gairebé quadrats, que continuaven, vistos separadament, sent molt més grans que una habitació convencional. I just davant de la porta i cosint els dos quadrats, un finestral amplíssim amb forma de mitja lluna s\’obria als camps de vinya, olivera i ametlla que, sàviament esquitxats pel paisatge, constituïen el paisatge natural de la Terra Alta.