Al voltant de la lectura de Closca de nou, de Ian McEwan
Triar la veu narradora en un relat de ficció no és mai una tria innocent. La veu narradora és la intermediària entre l\’autor i qui el llegeix. És la primera tria de l\’escriptor. Sovint té una història al cap i no la pot explicar perquè no sap a qui encomanar aquesta responsabilitat.
La història de la literatura està plena de nens que expliquen històries. Un escriptor només tria un nen com a narrador per dos motius: perquè el nen ens expliqui allò que ha viscut o perquè ens expliqui fonamentalment allò que ha vist. D\’aquesta tria neixen dues menes d\’obres, molt diferents entre si. Les primeres tenen un regust bio o autobiogràfic. La novel·la picaresca n\’és un exemple canònic. A les segones la tria del narrador comporta una dosi molt més elevada de malícia per part de l\’autor, perquè un nen no és mai un testimoni innocent. La malícia del nen esdevé un reflex de la malícia de qui se l\’inventa.
El narrador nen-testimoni implica sempre un punt de partida previ: el nen és un ésser indefens, que tot just està formant els seus sentits, no només en l\’aspecte mecànic d\’aprendre a fer-los funcionar, sinó també en definir de quina manera relacionarà les sensacions amb el cervell i, sobre tot, quina importància concedirà el cervell a aquestes sensacions. Decidir aquests aspectes mentre s\’està aprenent a sobreviure definirà aspectes mot importants del caràcter de la persona, entès aquí el caràcter com a un ingredient fonamental de la identitat de la persona que s\’està formant.
El punt àlgid d\’aquesta malícia seria triar com a veu narradora un fetus que encara ha de néixer. El tambor de llauna ens il·lustra de com veu un nen, el ja etern Oskar Matzerath, el seu propi naixement. Però Ian McEwan va més enllà, i encarrega a un fetus de vuit mesos la feina d\’explicar la seva història. Un fetus sense nom, i de qui ignorem el sexe. Cec, en la mesura que viu tancat en un úter, però no sord, ni incapaç de tastar, olorar o tocar, que percep la realitat de la mateixa manera que rep els aliments, a través dels òrgans i fluids de la mare, però a qui l\’autor atorga, en benefici de l\’eficàcia narradora, la capacitat de discernir.
El fetus narrador de Closca de nou sap que naixerà aviat. Ho accepta com una maledicció inevitable, com un destí tràgic en el sentit més hel·lènic de l\’expressió. I ho suporta fent servir el producte més vell dissenyat tant per fer suportable l\’existència com per convertir-la en el pitjor dels malsons: el vi. Perquè el fetus xerraire ofega les seves misèries en el vi que generosament i d\’amagat engoleix la seva mare. El fetus narrador de Closca de nou és un fetus alcoholitzat o alcohòlic, depenent de la dosi de culpa que vulguem atribuir a aquesta manera passiva, però acceptada amb plaer, de viure la pre-existència.
La mare del fetus és, ella sí, una mare alcohòlica embolicada amb una mena d\’administrador de finques, i casada amb el germà de l\’API en qüestió, i pare del fetus xerraire. Aquest marit cornut resulta ser un poeta encaterinat de la poesia. En la lògica productivista de la merda de món en que nedem un poeta mediocre que no veu enllà del seu nas, i que abans del final del nas només hi té sonets i rimes, és, probablement, la manera més cruel de definir un perfecte inútil. Un inútil, però, redimit per un element gens negligible. Pel poeta inútil l poesia és el llenguatge que té per comunicar a la seva dona borratxa i gandula que l\’estima amb deliri, fins al punt d\’acceptar convertir-se en no-res creient que així la fa feliç. Sacrificar-se sempre és una mala cosa, però sacrificar-se per a res és el rien ne va plus del ridícul.