Al voltant de la lectura de Closca de nou, de Ian McEwan.
Un dels aspectes que defineixen un clàssic és que n\’és molts a l\’hora. I passa que, quan n\’hem llegit un moltes vegades, aquesta munió resultant de clàssics es solapen. Sempre hi ha, però, un lloc singular en aquestes lectures per la primera que en vam fer, la més innocent, la que encara no està tocada per relectures ni per metalectures apreses a posteriori. La meva primera lectura de Hamlet va ser així innocent i sense res que hi hagués afegit cap savi. A mi me l\’havia aconsellat la Pilar Quadrada, la bibliotecària de la Caixa, i això em bastava. Com que jo era adolescent i tan negat per a la subtilesa com sóc ara, el que em va deixar aquell exercici va ser això: tot just un argument. Un fill s\’assabenta que la seva mare s\’ha embolicat amb el germà de son pare i, entre els dos, l\’han assassinat. En aquest punt, que ha passat abans que comenci l\’obra, comença Hamlet i la seva venjança.
Han passat molts anys, i he llegit Hamlet més vegades. En recordo tres, en total. I ara sé que va molt més enllà d\’aquest argument que, tan grollerament reduït, donaria per fil conductor de qualsevol episodi de qualsevol sèrie d\’aquestes que ara fan callar de manera criminal tants silencis necessaris. També hi han contribuït les incorporacions fetes sobre interpretacions i noves creacions posteriors, que agafen Hamlet com excusa. I això ho dic només per poder esmentar la hilarant To be or not to be, del gran Ernest Lubitsch. No va ser d\’aquí, sino de llegir Harold Bloom que se\’m va tatuar al cervell la imatge de la closca de nou. Diu Hamlet: Déu del cel, podria estar atrapat dins la closca d\’una nou i creure\’m el rei d\’un espai infinit, si no fos perquè tinc malsons.
La lectura és immediata. Són els malsons els que ens impedeixen ser reis d\’un espai infinit. Els malsons són el nostre cavall de Troia, el nostre enemic íntim. Els duem dins i no ens deixen créixer, ni arribar als llocs on volem arribar. Són els grans destructors de les expectatives.
Incorporaré Closca de nou a aquesta llista d\’interpretacions de Hamlet que m\’han ajudat a créixer, encara que no m\’hagin alliberat del tot dels meus malsons. I la destacaré amb un cor d\’aquests que ara tant ens ajuden col·lectivament a dividir el món entre allò que ens agrada i allò que ens és indiferent.
M\’agrada Closca de nou, i no nomes per la troballa de McEwan que converteix Hamlet en un fetus amb incontinència reflexiva, i la closca d\’una nou en la poc còmoda estança definida per un úter elàstic, que no ha deixat de ser mai la mesura del fetus fins el moment que aquest consuma la seva venjança estripant-ne les parets.
També m\’agrada Closca de nou per fragments impagables com aquest:
Però fins i tot jo sé que l\’amor no obeeix a la lògica i el poder no es distribueix a parts iguals. Els enamorats arriben als primers petons amb cicatrius a més d\’anhels. No sempre busquen l\’avantatge. N\’hi ha que necessiten un refugi, d\’altres només exigeixen la irrealitat de l\’èxtasi, i per aconseguir-la explicaran mentides horribles o faran algun sacrifici irracional. Però gairebé mai no es pregunten a si mateixos què volen o què necessiten. Les memòries són dèbils pel que fa als fracassos del passat. Les infanteses brillen a través de la pell adulta, per sort o per desgràcia. També ho fan les lleis de l\’herència, que configuren una personalitat. Els amants no saben que el lliure albir no existeix. (Pàg. 138, de l\’edició de Llibres Anagrama).
Perdoneu, però algú ho havia de dir!