En Romuald hagués pogut dir quelcom semblant a això: Jo no sé si aquest xicot ha tingut mai cap trauma, però si l\’hagués tingut, el resultat hauria sigut exactament aquest.
Acabo de veure una pel·lícula. Es diu quelcom semblant a Els avantatges de ser un marginat. Un adolescent es fa home quan assumeix que la seva tieta abusava d\’ell, i va morir en un accident de cotxe quan ella li anava a buscar el seu regal d\’aniversari. S\’adona, per fi, que ell no va ser el responsable de la seva mort, i, és clar, es fa home de cop. Com que aquest és el tema de la pel·lícula, en aquest moment comences a sortir els crédits finals. Just quan comença la història de debò, quan el futur s\’obre con una estora vermella davant dels peus del protagonista. Pobre Marcus!
No recordo haver tingut cap trauma comparable, i tampoc sé com hauria sigut jo si l\’hagués tingut. La identitat és el resultat de molts elements de vegades en harmonia, i sovint en conflicte. L\’equació té forma de polinomi que es transgredeix a ell mateix, i de vegades deixa de ser una simple suma algebraica per passar a ser un cúmul d\’operacions diverses i distintes de les operacions matemàtiques, i que s\’escapen dels sil·logismes de la lògica.
Interessos + Objectes i possessions + Creacions + Decisions + Valors + Creences + Aparença + Orígens i història + Pràctiques i hàbits + Feina i aficions + Amics i família = IDENTITAT
Sembla lògic pensar que si algú té problemes amb la seva identitat, és a dir, no es reconeix ell mateix, s\’ha de vestir de miner i baixar als abismes d\’ell mateix. Per això Oscar Wilde va escriure De profundis, Borges El laberinto i Vinyoli va dir:
Cercàvem or i vam baixar a la mina.
I la foscor s\’il.luminà de sobte
perquè érem dos a contradir la nit
El secret és, doncs, contradir la nit, il·luminar la foscor, baixar a la mina. A la natura li agrada amagar-se, deien els primers enraonadors. I la feina és descobrir-la, alliberar-la de vels. De vegades, això porta tota la vida, i és estructural d\’algunes persones. D\’altres respon només al resultat d\’un conflicte… amb la identitat.
– Em dic Pau, i sóc un addicte.
– Hola, Pau.
– …la, Pau
– …Pau.
L\’eco és la més eficaç i eficient de les respostes humanes. És eficaç per qui l\’emet, perquè li dona tranquil·litat, i és eficient perquè no li costa gaire. Però per qui l\’escolta és el preludi de la insatisfacció, perquè ni s\’hi reconeix ni li soluciona res. En una reunió d\’addictes cal molta empatia per valorar les respostes dels altres addicte que no són un mateix. I l\’empatia no és una virtut abundant entre els addictes. Sobre tot perquè un addicte només es veu ell mateix i la seva addicció quan es reconeix addicte, i ell mateix i la negació de la seva addicció, quan no s\’hi reconeix.
Però jo si: Em dic Pau, i sóc un addicte.
– Natàlia, sóc un addicte?
La Natàlia és la meva terapeuta.
– No ho sé. Jo no sóc tu. Només sóc la teva terapeuta.
– Què haig de fer?
– Baixar a la mina.
És a dir: la psicòloga conductivo-conductual i el poeta sense adjectius estan d\’acord. I els filòsofs presocràtics, i els escriptors intel·ligents, siguin dandys irlandesos o cecs argentins.
– Em dic Pau, i sóc un addicte.
– Hola, Pau.
Em miren, i esperen la meva història. La meva confessió. El meu pecat: he negligit les persones, perquè jo he sigut el melic mai curat de mi mateix.
Addicte a què? És indiferent. Des de qualsevol lògica és una dada prescindible. Perquè jo sóc, bàsicament, un addicte a mi mateix, un nen que espera sempre recompensa, reconeixement i guardons. Un nen mimat que es veu a ell mateix com un investit per algú per fer alguna cosa memorable. Com ara canviar el món.
-Em dic Pau, vaig voler canviar el món, i mireu-me.
I em miren.