L’arquitectura del conte, Isidre Grau, Octaedro, 2001
La gestació del conte
Escriure un conte és un exercici d’orfebreria. El conte exigeix com a entorn base del seu procés creatiu assolir el màxim d’eficàcia amb el màxim d’eficiència. El resultat buscat amb el mínim d’elements possibles. Definir l’arquitectura del conte i construir-lo comporta un itinerari que, tot i que pot adoptar les més diverses aparences, exigeix diverses fases que Grau aborda de la següent manera:
- La concepció de la idea embrionària. La idea és el punt d’arrencada de la inspiració, i tant pot ser un concepte abstracte com una situació xocant que hem presenciat, una anècdota que en han explicat o una història feta de cap a peus. (Pàgs. 29-30)
- La fase d’exploració de la forma. El treball en aquesta fase és immensament variat, però s’adreça a un objectiu molt clar: descobrir la millor forma que pot adoptar la idea. […] És important que la idea trobi una ment creativa oberta, sense prejudicis i disponible per a tota mena de viratges endavant i endarrere. […] Les idees provoquen imatges, les imatges desencadenen seqüències, les seqüències donen coherència a un argument, l’argument que donarà peu a una història concreta, aquella que serveix amb més fidelitat les idees de fons. (Pàgs 30-31)
- El pas a la primera escriptura. En el millor dels casos, l’escriptura ens canvia la visió de la història que duem al cap (o al bloc, en forma de breus anotacions) […] Tot i que l’escriptura és la fase de construcció d’un cos literari, res no es pot donar per inalterable. […] Per això és important que l’escriptor estableixi una relació sana i desinhibida amb l’acte físic de l’escriptura, en lloc de viure’l com una servitud o com un obstacle a la lliure expressió de les seves idees. (Pàg. 32)
- Les revisions del text. És en aquesta darrera fase, indispensable, que el moviment creatiu […] ha de cedir la prioritat a un treball de caire més especulatiu, quan el jutge intern ja pot llegir amb un criteri més desapassionat. (Pàg. 33)
Pautes per a l’anàlisi d’un conte
- Idea principal. És la que articula el sentit últim del conte. No ha de quedar a la vista d’una forma palpable durant el curs del relat, sinó que ha d’imposar-se per deducció després d’haver llegit el conte sota una atenció lectora corrent.
- Idees secundàries. No solen abastar la globalitat del conte. Suggereixen consideracions d’ordre menor al voltant de la idea principal.
- Conflicte narratiu. Respon al principal interrogant -de tipus pràctic- que planteja l’acció del conte, és l’enigma que esperem veure resolt (o com a mínim atès) al final del conte.
- Argument. És l’encadenament de fets que dona suport a la història que es pretén explicar. […] Cal aspirar a condensar-lo en el mínim de ratlles possible (amb 4 o 5 n’hi hauria d’haver prou).
- Plantejament. És la manera de trencar el foc i introduir el conflicte narratiu.
- Nus o desenvolupament. És el conjunt de complicacions que es posen en marxa un cop s’ha obert el conflicte.
- Desenllaç. És el moment en què es produeix la sobtada descàrrega que aclareix les incògnites pendents.
- Protagonista. És el personatge sobre el qual recau el pes de l’acció i, en especial, el del conflicte narratiu.
- Altres personatges. Són els que intervenen decisivament per fer que la trama prengui el rumb que pren (personatges principals) o els que poden contribuir a donar color o expressivitat a les anècdotes (personatges secundaris).
- Veu narrativa. En un sentit estricte, és la persona gramatical que s’encarrega de transmetre el relat al lector. Pels matisos que va assumint, el seu registre, de seguida en deduïm la distància amb què es contemplen els fets narrats. A la pràctica, és un dels recursos narratius que més condiciona la forma de ser literària.
- Actitud del narrador. És el filtre anímic des del qual se’ns comunca la història per la veu narrativa.
- Estructura narrativa. És l’articulació que pren el relat a partir de la combinació de diferents plans narratius, amb possibles canvis de veu narrativa, salts temporals o d’espai, alternança de diferents registres formals, etc.
- Tractament de la realitat. El conte literari pot operar amb diferents nivells de realitat.
- Tractament del temps. El sentit de la temporalitat no afecta tan sols el transcurs del temps narratiu durant els fets que s’expliquen, sinó que sovint la distància entre els fets i el moment de ser relatats és decisiva per comprendre’n el significat primordial.
- Tractament de l’espai. Prendre consciència de l’espai ajuda a fer més visibles les accions dels personatges.
- Ús dels diàlegs. Els diàlegs tenen la propietat d’accentuar la simulació de la realitat.
- Nivells de llenguatge. El llenguatge és l’instrument més camaleònic per adequar-se a les necessitats de la comunicació escrita.
- Recursos estilístics. L’estil és el conjunt d’habilitats expressives que emanen de l’actitud interna de l’autor i que s’enriqueixen de la seva experiència en l’ofici d’escriure.
- Efecte final. La millor forma que (el conte) té d’assegurar-se la pervivència en el record és saber provocar la descàrrega d’energia més eficaç en el moment més oportú, que sol ser ben a prop de les darreres línies.