La realitat és allò que passa
La realitat, aparentment, és inevitable. No es pot viure al marge de la realitat, ens diuen. I, tramposos com són, s’afanyen a construir la realitat.
En principi, la realitat és la suma de les coses que passen. Ningú pot abastar-les totes. Per això la seva primera operació és fragmentar, disgregar les coses que passen, i fer que no a tothom li passin les mateixes coses. Els gurús del màrqueting en diuen crear el target. No tot interessa a tothom. La cosa aquella del res humà m’és aliè queda d’aquesta manera com una frase bonica i prou. La solidaritat es disgrega i comença a anar per barris. I es creen solidaritats fins i tot oposades. Divideix i venceràs, oi?. John Donne esdevé un fantasma per il·lustrar llibres de Hemingway. Havia escrit que ningú no és una illa, i que quan les campanes tocaven (a morts) també tocaven per tu. Innocent! Quan hi ha mecanismes per aconseguir ( i fent servir la intel·ligència!) que uns morts t’importin i altres no, tot allò que invoca al concepte humanitat queda en entelèquia. És la diferència entre això que l’espècie homo hem aconseguit i el que ha estat donat a la resta de bèsties. Tenir interessos diferents de l’interès de la supervivència, comú a la resta d’espècies animals. I aconseguir que el fet d’aspirar a un determinat paquet de vacances. posseir un cotxe elèctric o tenir la capacitat de colpejar la parella apareguin com a interessos legítims. I ho serien, si no fos que tots aquests interessos estan patrocinats per persones l’únic interès dels quals és aconseguir que altres persones els tinguin. L’espècie humana és la única espècie animal que, a través del desenvolupament, ha aconseguit convertir el molt noble instint natural de comunicació en una poderosa eina artificial de manipulació.
Realitat interior, immediata i exterior
Percebem la realitat a través dels sentits. Són la porta d’entrada a través de la qual l’acollim. Hi ha nivells de realitat. Ara els nous amos estan massacrant-nos amb eines de realitat augmentada. Com si no n’hi hagués prou amb la pobresa d’esperit de la realitat exterior que vivim, ens amenacen amb rellotges, ulleres, braçalets, neveres i altres estris que ja no seran només rellotges, ulleres, braçalets o neveres. L’Internet de les coses, allò que els nous mercaders del temple s’inventaven en un Mobile de qualsevol data entre puta i puta, aconseguirà aquest miracle: augmentar la realitat per convertir-la en un jou, més encara que en un paisatge.
Si, d’una o altra manera aconseguim deslliurar-nos d’aquesta nova moda (per a alguns és un filó, més que una moda), encara tenim nivells de realitat. Com que tot és una qüestió de límits i que els límits tenen la capacitat de ser subjectius quan no són imposats deixaré que tothom els posi on vulgui. Però sí que en definiré un de molt clar per explicar què entenc per realitat interior, o íntima, com vulgueu. La realitat interior és la única que és capaç de resistir-se al fet de ser manipulada, perquè és la única que passa tots els protocols de comprovació de llibertat. I, afegiria, per aquest mateix motiu és enemiga declarada dels altres nivells de realitat, que exigeixen consensos i tries, acords i relacions. Les altres realitats no poden ser condicionades pels que les viuen, les reben o les hereten.
Jo i els altres: la dificultat de «consensuar» la realitat
Em fixaré en dos clàssics francesos per definir, a través de dues expressions que han fet molta fortuna, el paradigma de les relacions entre l’individu i el col·lectiu: Sartre i Rimbaud.
El poeta digué en una carta a un col·lega que va fer molta fortuna (la carta, no el col·lega) que je est un autre (Jo és un altre). Aquesta afirmació suposa el rien ne va plus de la dissociació íntima. Rimbaud vivia la seva realitat íntima com si fos la realitat d’un altre.
El filòsof va dir que l’enfer sont les autres (l’infern són els altres). Sartre, tan icònic com va arribar a ser els dies del maig del 68, odiava els altres. Només s’hi acostava quan ho feia justament com això, com a icona de la individualitat. Amb prepotència, com si diguéssim-
A mis soledades voy, de mis soledades vengo, poque para estar conmigo me bastan mis pensamientos. Lope de Vega, el 1632, veia així la seva solitud, clarament reivindicada.
On queden l’església i el seu poder, qualsevol església i qualsevol poder, en un món construït a base de realitats íntimes? Doncs això mateix!