L’amor després de l’amor és un poema de Derek Walcott, que he trobat llegint Bodei. En un moment de la meva vida realment introspectiu, m’ha despertat reflexions i, sobre tot, emocions.
Love After Love
The time will come
when, with elation
you will greet yourself arriving
at your own door, in your own mirror
and each will smile at the other\’s welcome,
and say, sit here. Eat.
You will love again the stranger who was your self.
Give wine. Give bread. Give back your heart
to itself, to the stranger who has loved you
all your life, whom you ignored
for another, who knows you by heart.
Take down the love letters from the bookshelf,
the photographs, the desperate notes,
peel your own image from the mirror.
Sit. Feast on your life.
Amor després de l’amor: una traducció gens literal
No pateixis. Segur que arriba el dia que de debò, com va ordenar l’oracle, et coneixeràs a tu mateix. Obriràs la porta, o et miraràs al mirall i et trobaràs davant de tu mateix, i tots dos us somriureu, i us saludareu, perquè heu passat massa temps buscant-vos. Us convidareu, i qualsevol dels dos -perquè no saps quin dels dos ets- convidarà l’altre, i li dirà: Seu, menja amb mí.
Continuaràs estimant l’estrany que has sigut tu mateix, però li oferiràs vi, li oferiràs pa. Li tornaràs el teu amor per tu mateix, que és també, a l’altra banda de la porta o del mirall, l’amor a l’estrany que t’ha estimat tota la vida, a qui no has conegut perquè has volgut conèixer un altre cor diferent, que et coneix de memòria.
Lliura-t’hi. Recull les cartes de l’escriptori, les fotografies, els escrits desesperats, desenganxa la teva imatge del mirall. Seu, i festeja la teva vida. Celebra-la.
Més enllà de la versió
La visió més optimista de la vida diu que sempre acabes trobant les coses en el moment mateix que les necessites. No ho crec, perquè no crec en les coses necessàries. La vida corre damunt de les necessitats, i penso que aquesta trobada no es produirà mai del tot, tot i que la vida no deixa de ser el temps que passes buscant aquest encontre impossible. També cal ser optimista quan et diuen que al moment de la mort veus passar tota la teva vida, i hi fas les paus.
La veritat és que a la vida anem adaptant la nostra realitat líquida i superficial als embats que se’ns plantegen, i enyorem desesperadament aquest temps mai viscut en què estaven en pau amb nosaltres mateixos. En un altre punt del llibre, Bodei ens recorda que la vida és el temps que transcorre entre dos no-res: el no-res en que hem viscut abans de néixer i el no-res en què viurem després de morts. Arribar a afirmar això suposa, també una mena de fe.
La única possibilitat (teòrica) d’encontre
No et trobaré mai, perquè la trobada hauria de ser fora, i tu estàs dins, deia Cirlot a la seva Bronwyn inexistent. I Miguel Labordeta recorria estances buides en un món caòtic buscant una sola cosa que li expliqués qui era ell. La identitat és esmunyedissa, i segurament, només existent com una entitat abstracta. En sabem poques coses; que és mutable, que és el resultat de multitud de condicionants, externs i interns. Que totes les paraules del món són inhàbils per definir-nos. Que el llenguatge, tot i ser la única eina que tenim per comprendre’ns no deixa de ser una construcció humana, i, per tant, fal·lible.
Però des de Delfos sabem que estem condemnats a perseguir-nos a nosaltres mateixos, i que, cadascú en la seva pròpia identitat, ocupa el centre de la seva existència única. Aquesta és la primera condició per fer que l’empatia sigui possible: acceptar que tots estem enfeinats buscant qui som en la nostra relació amb els altres. Això és com buscar en un lloc que sabem que és equivocat, només perquè ens resulta més fàcil o perquè hi ha més llum. A més, en hem de posar el vestit de miners i baixar al nostre subsòl. És la única manera d’acostar-nos-hi una mica.