L'apocalipsi

1 de gener: l’apocalipsi

L’apocalipsi és un estat d’ànim. O una manera de ser. Ves a saber.

Aquest matí m’he llevat amb una sensació pitjor que ahir. Ahir era 31 de desembre, i per davant tenia un dia. Avui, però, és 1 de gener, i tothom s’entesta a recordar-me que el que tinc per davant és un any sencer. Tres cents seixanta cinc dies de merda, que són sempre el mateix dia que torna. Demà em despertaré, i davant tornaré a tenir només un dia. Seré feliç.

Mentiria si digués que sempre ha sigut així. Però també ho faria si no digués que ha sigut gairebé sempre. Si més no des de que tinc memòria, i el cervell ple de teranyines. Aquest any no he fet projectes, ni m’he plantejat desitjos. La veritat és que tinc poques esperances que l’any que comença porti res de bo. L’any passat en vaig fer, de projectes. I a trompades n’he aconseguit alguns, però sempre a mitges. M’he aprimat, he començat el camí de Sant Jaume, no he deixat de donar voltes a itineraris d’escriptura, he avençat en la recerca de la meva identitat. Però no n’he acabat cap. Com m’acostuma a passar. Sempre passant la corda fluixa, mirant de no caure.

No ha nevat. Tenia moltes ganes que nevés. Per la televisió m’he assabentat que a cinc kilòmetres ha nevat, i força. Detesto la realitat que em filtra la televisió. De totes les realitats que visc només m’interessa la que arrossego dins, la meva realitat interior. Fora hi ha gent que es mor o emmalalteix. Alguns són gent propera. Però no m’afecta gaire, perquè he assumit que ara mateix no estem en condicions de dirigir cap mena de destí. Som una espècie depredadora, una plaga. Ens mereixem el pitjor, i la única possibilitat de continuació d’alguna mena de vida al planeta passa per la nostra extinció definitiva. Som els sauris del quaternari. Només que no serà un meteorit qui crearà les condicions per la nostra extinció. Ens l’estem guanyant a pols. Ens hem dotat d’un nivell d’intel·ligència suficient per inventar paraules per nomenar els nostres defectes i les nostres virtuts. Però no prou com per evitar que siguin els primers els que dicten el traçat del nostre camí com a espècie animal. Seran ells els que ens portaran a veure i a viure un apocalipsi que no tindrà cap cronista que l’expliqui. No serem, potser nosaltres, en la nostra miserable vida individual. Però estem condemnant amb la nostra conducta i la nostra inconsciència els descendents que de la manera més estúpida anem escampant pel món, com si assumíssim sense pensar massa que multiplicar-nos mereix la pena.

Viure cap endins. No consumir recursos. No fabricar. No produir. Tornar a prendre de la natura només allò que necessitem per sobreviure. Perquè aquesta hauria de ser la nostra única obligació: sobreviure, no deixar-nos arrossegar per la falsa necessitat de posar falsos atributs al migradíssim temps que passem al planeta. Els maleïts atributs que assignen a les nostres agendes la falsa creença que poder tenir tot allò que vulguem sense patir cap mena de dolor, sense fer cap mena d’esforç i sense pagar cap mena de preu. Viure té un preu, i cap animal viu sense ser conscient del dolor que viure provoca. És estúpid voler superar el dolor, perquè és un dels ingredients bàsics de la vida. Com deia algú, el dolor és obligatori, el patiment és opcional.

No em fa res viure el dolor. Però em nego a multiplicar-lo dins meu. Assumeixo l’esforç. I em limito a sobreviure. Potser faig mal a algú, que no veu les coses com les veig jo. I em sap molt greu. Perquè estimo els altres. No a tothom igual, és clar. Però no vull cap mal per a ningú, tot i que algun dia faci alguna broma sobre la gent que està de sobres.

Em sap greu. Molt. Però ja no puc callar més que em sembla que tot això, d’una o altra manera, s’acaba.

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Scroll to Top