No semblava deprimit. Només passava per pensarós. No hi havia res del món que li provoqués desig. Hi havia massa coses que només identificava pel que deduïa que estava amagat dins de la paraula que les definia. Es perdia en un bosc de significants, sense arribar mai a llucar la naturalesa de les coses significades. Per a ell l’amor era una paraula de quatre lletres que li era esquiva. No hi havia cap diferència, doncs, amb la paraula mort.
Deia Pavese: L’amor és la més barata de les religions. Crec que és a L’ofici de viure.
Doncs, bé. L’amor propi és el més barat dels amors. i diu Ian MacEwan: La història de l’amor propi humà es podria veure com una sèrie de degradacions que tendien a l’extinció. És a Màquines com jo.
“En un relat, tot té una funció, i la primera obligació d’un escriptor que tria un narrador i una perspectiva és saber què vol dir i perquè tria aquesta manera de fer, i no una altra. La llibertat consisteix a triar un camí no a vagarejar d’un cantó a un altre amb l’excusa que es pot transitar per on es vulgui.”
“Passo massa poc temps escrivint i massa rajant, quan, potser, són la mateixa cosa. Com el peix que em suggereix aquest raonament. En altres temps, sota paràmetres diferents, observava la diferència que s’establia entre els processos de veremar, fermentar i destil·lar, i la nobrlsa definitiva que s’amagava en els raïms, els vins i els conyacs.”
