• Skip to primary navigation
  • Skip to main content
  • Skip to primary sidebar
  • Skip to footer

Jaume Graupera

Pàgina d'expressió personal

  • Portada
  • Blog actual
    • Escriptura
  • Blogs antics

Arxius de gener 2022

El suïcida

7 de gener de 2022 Arxivat com a: Blogs antics Etiquetat com a: Ficció, Relat

No semblava deprimit. Només passava per pensarós. No hi havia res del món que li provoqués desig. Hi havia massa coses que només identificava pel que deduïa que estava amagat dins de la paraula que les definia. Es perdia en un bosc de significants, sense arribar mai a llucar la naturalesa de les coses significades. Per a ell l\’amor era una paraula de quatre lletres que li era esquiva. No hi havia cap diferència, doncs, amb la paraula mort.

Els pares el van estimar. Això estava clar. Però mai no van saber com fer que el noi ho notés. Li regalaven totes les coses que creien que li calien per ser una llumenera. No es van estar de res. Però li van amagar més de la meitat de les matèries que habitualment serveixen per conformar una identitat. A casa el sexe era una realitat vetada. No era pas per por de la religió. Ni del govern del dictador. Ni del què diran. La família eludia el tema per una mena de pudor estrafolari. Es tractava d\’avalar la creença que allò que suportava la família era una mena d\’amor fonamentat en la tria obligada de dues persones que es comprometien de per vida. I que s\’engrandia a ella mateixa per l\’acció del sexe. Totes les realitats, com les dues descrites, eren instrumentals, servien per fer coses concretes. És a dir: l\’amor i el sexe eren accessoris.

Els mestres es van desviure perquè aprengués, perquè aviat es van adonar que el xicot era una esponja. El lloaven en públic, el felicitaven a les festes de clausura de curs, el guardonaven. I el noi exhibia la cara de posar-se content, pensant que allò no li costava res, i que, a més, l\’allunyava de les realitats humanes. El noi es sentia com si fos de suro. Pitjor: com si fos el suro d\’un cava que només serveix per posar en funcionament les inquietuds que guarda quan es expulsat del coll de l\’ampolla.

Va tenir una núvia. Aviat. Ell no la va triar. La va trobar sota la mateixa manta un cap de setmana d\’excursió, amb bivac incorporat. Hi va malgastar l\’adolescència, començant a comprovar fins a quin punt era veritat que estava fet de suro. Shakespeare pensava que l\’ésser humà era una obra mestra feta de somnis. Si l\’hagués conegut, no hauria mai escrit un raonament tan categòric. Va fer servir, això si, la núvia per semblar una persona normal, mentre per dins es covava la sensació amarga de fracàs, que se li reproduïa periòdicament al paladar, com si fos un maleït all difícil de digerir. No havia aconseguit sentir res amb ella, però quan ella el va deixar va notar-lo, barrejat amb el seu alè: el fracàs.

Així va anar vivint la seva vida no viscuda, només explicada. Quan va voler desesperadament sentir alguna cosa ho va fer tot. Va parlar amb metges, amb endevins, capellans, coatchs i psicòlegs. Tot va ser inútil. No estava ni malalt, ni li sortien cartes adverses. No era cap pecador, ni era maldestre. Potser era un pèl depressiu, però res estrany ni determinant a les darreries del segle XX. Vázquez Montalbán deia que de de la mateixa manera que la tuberculosi era la malaltia que definia el segle XIX, l\’esquizofrènia definia el segle XX. El suïcida, que encara no ho era, es rebolcava en aquesta idea, s\’hi refugiava, La feia servir d\’excusa

No era cap suïcida. Per això, quan es va suïcidar, tothom ho va trobar d\’allò més exòtic. No va deixar res. Ni memòria.

Etiquetat com a: Ficció, Relat

Amor propi

5 de gener de 2022 Arxivat com a: Blogs antics Etiquetat com a: País, Realitat

Deia Pavese: L\’amor és la més barata de les religions. Crec que és a L\’ofici de viure.

Doncs, bé. L\’amor propi és el més barat dels amors. I diu Ian MacEwan: La història de l\’amor propi humà es podria veure com una sèrie de degradacions que tendien a l\’extinció. És a Màquines com jo.

En Joan Hortós i l\’Eugeni Soler acabaven un poema còmic sobre un mono que es feia una palla afirmant: Moraleja: Mata más el amor propio que el opio.

I, malgrat tot, cal una mínima dosi d\’amor propi. Quan en volem volem parlar malament en diem així: amor propi. Quan en volem parlar bé en diem autoestima. I la distància que posem entre les dues designacions ens fa infeliços. No sabem quan l\’amor propi és bo i quan es dolent. Quan ens mata i quan ens estimula.

Tenim els catalans amor propi?

L\’amor propi depèn també del subjecte a qui s\’apliqui. L\’amor propi aplicat a un col·lectiu és difumina com la mantega damunt d\’una torrada calenta. Tenim els catalans amor propi? Si el tenim, perquè ens hem deixat trepitjar de la manera que ens hem deixat? Si no en tenim, és senzill: ja tenim la resposta. La Núria Cadenes demana als Reis que l\’independentisme treballi amb mètode (a Catalunya Ràdio). Però perquè això resulti possible cal, abans, que existeixi l\’independentisme. Hi ha independentistes, és evident. Molts. Més. Però no hi ha independentisme, perquè no hi ha consens sobre el mètode. Per això m\’entendreix la carta al reis de la Núria.

Si volem escatir si el Govern en té, d\’amor propi, també se\’ns planteja una qüestió de resposta complexa. L\’amor propi és una virtut o un defecte, si l\’apliquem a la gestió política? Recordem que relacionem la paraula gestió amb el dia a dia. I des d\’aquest punt de vista a molts independentistes ens sembla clar que el Govern no en té, d\’amor propi. I alguns d\’aquests molts independentistes també ens preguntem, a més, si cal aquest amor propi en la gestió del dia a dia o si és una pedra innecessària que origina moltes entrebancades. I l\’eliminem, com qui elimina el filtre brut d\’un aparell mecànic garantint-ne el funcionament i, alhora, la seva segura avaria per causa de la merda que hi comença a entrar sense aturador.

També hi ha els que confonen tenir amor propi amb esquinçar-se els vestits tot planyent-se de l\’absència d\’amor propi. Una forma com una altra d\’autoengany. Ajuda a treure\’s les responsabilitats del damunt, com si esquinçar-se el vestits servís com a salconduit per entrar al paradís dels que tenen amor propi. I no… només és una manera de distreure el focus i convertir el plor constant en míssil perillós. Cosa que és manifestament impossible, dit de passada.

No sé si els independentistes (tots i totes) necessitem líders o no. El que és segur és que cal lideratge. I quan escric lideratge no penso en persones: penso en les ganes de la Núria Cadenes de tenir un mètode. Fa pocs anys en dèiem full de ruta, i el volíem compartit. Jo penso que ara, el mètode, és empènyer, empènyer i empènyer. Sense mètode, potser, o fent, justament, que el mètode sigui l\’absència de mètode mentre aquest no sigui possible. Però no passar-li la responsabilitat de fer-ho a cap govern, perquè la resultant de tanta força serà la suma de totes les que siguem capaços de generar. És allò del cartell de què pots fer pel teu país, i no perdre el temps escatint que pot fer el país per tu.

El lideratge, avui, passa per recuperar l\’amor propi col·lectiu, i respondre a cada ull de poll trepitjat amb l\’energia individual que siguem capaços de provocar. Els governs ens representen, ens governen, ens manen, ens organitzen, ens regulen o el que vulgueu. Però no ens substitueixen mai.

Dissortadament, i tornant a MacEwan, quan es descriu el futur no hi pot haver valors absoluts. Només graus canviants de probabilitat. Per això el gènere literari que la Núria Cadenes fa servir per demanar mètode és un subgènere molt arrelat dins del gènere epistolar: la carta als Reis.

Etiquetat com a: País, Realitat

El punt de vista múltiple en primera persona

3 de gener de 2022 Arxivat com a: Blogs antics Etiquetat com a: Ficció, Obrador

Imaginem un relat prou llarg com per poder desenvolupar a fons un protagonista i un antagonista. La tercera persona permetria descriure o explicar què passa entre ells, quin és el seu conflicte. Si que narra és qualsevol dels dos, el punt de vista d\’un d\’ells alterarà necessàriament la credibilitat del relat, en la mesura que serà parcial. Si el narrador és el protagonista en primera persona, només tindrem la visió de l\’antagonista que ell ens dona, i la seva pròpia figura quedarà desdibuixada per l\’interès personal que el narrador tingui en el moment de narrar. En aquests casos, podem recórrer al punt de vista múltiple en primera persona, en què coexisteixen o s\’alternen diferents punts de vista.

Aquest recurs permet, també, alterar les condicions de distància del narrador respecte dels fets. Introduïm diferents graduacions en les distàncies emotives i temporals dels narradors respecte d\’allò narrat pel sol fet que multipliquem, de fet, els narradors. Tanmateix, la tria d\’aquest punt de vista (de fet, punts de vista) origina dificultats a l\’hora de transmetre una imatge d\’unitat del relat. Hi ha diferents maneres de combatre aquestes dificultats. Unes passes passen per dissimular les transicions en els punts de vista, les altres per manifestar-les, tot creant un espai on les diferents perspectives es confrontin. Les novel·les epistolars, o les que mostren converses entre els narradors poden ser exemples d\’això darrer. En canvi, em sembla que ha de ser molt complicat establir separacions entre els narradors de manera aleatòria o espontània sense acabar marejant el lector.

Finalment, les transicions també poden constituir un element per construir l\’estructura del relat, si queda clar que l\’alternança de punts de vista respon a divisions estructurals de l\’obra, siguin parts, capítols, escenes o qualsevulla altra manera de dividir el text narrat.

Penso que la tria d\’aquest punt de vista afavoreix l\’interès de llibres amb estructures complexes, llargs i amb proliferació de trames secundàries. Però cal no abusar-ne. La història s\’ha d\’explicar sota la mirada de pocs ulls i molt implicats. Ningú no necessita saber com veu la història un personatge secundari o un personatge menor. En un relat, tot té una funció, i la primera obligació d\’un escriptor que tria un narrador i una perspectiva és saber què vol dir i perquè tria aquesta manera de fer, i no una altra. La llibertat consisteix a triar un camí no a vagarejar d\’un cantó a un altre amb l\’excusa que es pot transitar per on es vulgui.

Etiquetat com a: Ficció, Obrador

Escrites o rajades?

1 de gener de 2022 Arxivat com a: Blogs antics Etiquetat com a: Personal, Realitat

La raya

La raya pot ser moltes coses, depenent de coses tan fútils com la llengua o el context, i de circumstàncies tan volàtils com la diferència entre la i la y. Pot ser una línea per on discorren les paraules (escrites o rajades), pot ser també en conjunt definit per aquestes mareixes paraules (considerades com elements), una filera de granets de cocaïna o, fins i tot un peix. És un peix que sembla que voli per damunt del fons marí, que aixeca una lleu polseguera i que amb el seu deambular, dibuixa estranys recorreguts. És aquest peix qui em suggereix aquests ratlles tan volàtils com fútils.

Escrites i rajades

La raja asterias en castellà és la raya, i en català rep noms tan diversos com les zones que visita. Tan avait és una bastina, com una clavellada, una escrita com una rajada. Escriure i rajar són verbs que, al meu parer, són antagònics, però inseparables. Les paraules ragen sense ordre, i és l’ordre allò que dona sentit a l’escriptura. En canvi, si parlem de peixos, una escrita i una rajada poden ser la mateixa cosa.

L’escriptura és una activitat que consisteix a ordenar paraules, que són els elements preexistents a la pròpia escriptura. Però abans, aquests elements han de rajar, per poder ser escrits. Amagats en aquesta observació, tots els debats sobre forma i contingut prenen forma, i fantasmes tan diversoscom Aristòtil i el comte de Buffon treuen el cap. L’estil és l’home, va dir el francès.

Passo massa poc temps escrivint i massa rajant, quan, potser, són la mateixa cosa. Com el peix que em suggereix aquest raonament. En altres temps, sota paràmetres diferents, observava la diferència que s’establia entre els processos de veremar, fermentar i destil·lar, i la noblesa definitiva que s’amagava en els raïms, els vins i els conyacs.

Parodiant el dolor i el patiment de Murakami, rajar és obligat, però escriure és opcional. Però per a un escriptor, és absolutament obligatori, perquè és allò que el defineix.

Si em vull veure com a un escriptor, no haig de parar de rajar, però he de començar a escriure. Com si fossin les dues cares del mateix… peix.

Etiquetat com a: Personal, Realitat

Barra lateral primària

Entrades recents

  • Les llibertats del caminant
  • Desig
  • El suïcida
  • Amor propi
  • El punt de vista múltiple en primera persona

Comentaris recents

No s'han trobat comentaris.

Arxius

  • abril 2022
  • gener 2022
  • novembre 2020
  • juliol 2020
  • gener 2020
  • novembre 2019
  • octubre 2019
  • setembre 2019
  • agost 2019
  • juliol 2019
  • juny 2019
  • maig 2019
  • abril 2019
  • gener 2019
  • novembre 2018
  • setembre 2018
  • març 2018
  • gener 2018
  • agost 2017
  • juliol 2017
  • maig 2017
  • març 2017
  • setembre 2016
  • gener 2016
  • desembre 2015
  • octubre 2015
  • agost 2015
  • juliol 2015
  • maig 2015
  • abril 2015
  • març 2015
  • febrer 2015
  • novembre 2014
  • setembre 2014
  • juliol 2014
  • juny 2014
  • maig 2014
  • març 2014
  • febrer 2014

Categories

  • Blogs antics
  • Després de llegir

Entrades recents

  • Les llibertats del caminant
  • Desig
  • El suïcida
  • Amor propi
  • El punt de vista múltiple en primera persona

Comentaris recents

    Arxius

    • abril 2022
    • gener 2022
    • novembre 2020
    • juliol 2020
    • gener 2020
    • novembre 2019
    • octubre 2019
    • setembre 2019
    • agost 2019
    • juliol 2019
    • juny 2019
    • maig 2019
    • abril 2019
    • gener 2019
    • novembre 2018
    • setembre 2018
    • març 2018
    • gener 2018
    • agost 2017
    • juliol 2017
    • maig 2017
    • març 2017
    • setembre 2016
    • gener 2016
    • desembre 2015
    • octubre 2015
    • agost 2015
    • juliol 2015
    • maig 2015
    • abril 2015
    • març 2015
    • febrer 2015
    • novembre 2014
    • setembre 2014
    • juliol 2014
    • juny 2014
    • maig 2014
    • març 2014
    • febrer 2014

    Categories

    • Blogs antics
    • Després de llegir

    Meta

    • Entra
    • Canal de les entrades
    • Canal dels comentaris
    • WordPress.org (en anglès)

    Based in New York, working worldwide.

    Get in touch

    Footer

    Design

    With an emphasis on typography, white space, and mobile-optimized design, your website will look absolutely breathtaking.

    Learn more about design.

    Content

    Our team will teach you the art of writing audience-focused content that will help you achieve the success you truly deserve.

    Learn more about content.

    Strategy

    We help creative entrepreneurs build their digital business by focusing on three key elements of a successful online platform.

    Learn more about strategy.

    Copyright © 2022 · Genesis Sample on Genesis Framework · WordPress · Entra