El punt de vista múltiple en primera persona

Imaginem un relat prou llarg com per poder desenvolupar a fons un protagonista i un antagonista. La tercera persona permetria descriure o explicar què passa entre ells, quin és el seu conflicte. Si que narra és qualsevol dels dos, el punt de vista d’un d’ells alterarà necessàriament la credibilitat del relat, en la mesura que serà parcial. Si el narrador és el protagonista en primera persona, només tindrem la visió de l’antagonista que ell ens dona, i la seva pròpia figura quedarà desdibuixada per l’interès personal que el narrador tingui en el moment de narrar. En aquests casos, podem recórrer al punt de vista múltiple en primera persona, en què coexisteixen o s’alternen diferents punts de vista.

Aquest recurs permet, també, alterar les condicions de distància del narrador respecte dels fets. Introduïm diferents graduacions en les distàncies emotives i temporals dels narradors respecte d’allò narrat pel sol fet que multipliquem, de fet, els narradors. Tanmateix, la tria d’aquest punt de vista (de fet, punts de vista) origina dificultats a l’hora de transmetre una imatge d’unitat del relat. Hi ha diferents maneres de combatre aquestes dificultats. Unes passes passen per dissimular les transicions en els punts de vista, les altres per manifestar-les, tot creant un espai on les diferents perspectives es confrontin. Les novel·les epistolars, o les que mostren converses entre els narradors poden ser exemples d’això darrer. En canvi, em sembla que ha de ser molt complicat establir separacions entre els narradors de manera aleatòria o espontània sense acabar marejant el lector.

Finalment, les transicions també poden constituir un element per construir l’estructura del relat, si queda clar que l’alternança de punts de vista respon a divisions estructurals de l’obra, siguin parts, capítols, escenes o qualsevulla altra manera de dividir el text narrat.

Penso que la tria d’aquest punt de vista afavoreix l’interès de llibres amb estructures complexes, llargs i amb proliferació de trames secundàries. Però cal no abusar-ne. La història s’ha d’explicar sota la mirada de pocs ulls i molt implicats. Ningú no necessita saber com veu la història un personatge secundari o un personatge menor. En un relat, tot té una funció, i la primera obligació d’un escriptor que tria un narrador i una perspectiva és saber què vol dir i perquè tria aquesta manera de fer, i no una altra. La llibertat consisteix a triar un camí no a vagarejar d’un cantó a un altre amb l’excusa que es pot transitar per on es vulgui.

Scroll to Top