No semblava deprimit. Només passava per pensarós. No hi havia res del món que li provoqués desig. Hi havia massa coses que només identificava pel que deduïa que estava amagat dins de la paraula que les definia. Es perdia en un bosc de significants, sense arribar mai a llucar la naturalesa de les coses significades. Per a ell l’amor era una paraula de quatre lletres que li era esquiva. No hi havia cap diferència, doncs, amb la paraula mort.
Els pares el van estimar. Això estava clar. Però mai no van saber com fer que el noi ho notés. Li regalaven totes les coses que creien que li calien per ser una llumenera. No es van estar de res. Però li van amagar més de la meitat de les matèries que habitualment serveixen per conformar una identitat. A casa el sexe era una realitat vetada. No era pas per por de la religió. Ni del govern del dictador. Ni del què diran. La família eludia el tema per una mena de pudor estrafolari. Es tractava d’avalar la creença que allò que suportava la família era una mena d’amor fonamentat en la tria obligada de dues persones que es comprometien de per vida. I que s’engrandia a ella mateixa per l’acció del sexe. Totes les realitats, com les dues descrites, eren instrumentals, servien per fer coses concretes. És a dir: l’amor i el sexe eren accessoris.
Els mestres es van desviure perquè aprengués, perquè aviat es van adonar que el xicot era una esponja. El lloaven en públic, el felicitaven a les festes de clausura de curs, el guardonaven. I el noi exhibia la cara de posar-se content, pensant que allò no li costava res, i que, a més, l’allunyava de les realitats humanes. El noi es sentia com si fos de suro. Pitjor: com si fos el suro d’un cava que només serveix per posar en funcionament les inquietuds que guarda quan es expulsat del coll de l’ampolla.
Va tenir una núvia. Aviat. Ell no la va triar. La va trobar sota la mateixa manta un cap de setmana d’excursió, amb bivac incorporat. Hi va malgastar l’adolescència, començant a comprovar fins a quin punt era veritat que estava fet de suro. Shakespeare pensava que l’ésser humà era una obra mestra feta de somnis. Si l’hagués conegut, no hauria mai escrit un raonament tan categòric. Va fer servir, això si, la núvia per semblar una persona normal, mentre per dins es covava la sensació amarga de fracàs, que se li reproduïa periòdicament al paladar, com si fos un maleït all difícil de digerir. No havia aconseguit sentir res amb ella, però quan ella el va deixar va notar-lo, barrejat amb el seu alè: el fracàs.
Així va anar vivint la seva vida no viscuda, només explicada. Quan va voler desesperadament sentir alguna cosa ho va fer tot. Va parlar amb metges, amb endevins, capellans, coatchs i psicòlegs. Tot va ser inútil. No estava ni malalt, ni li sortien cartes adverses. No era cap pecador, ni era maldestre. Potser era un pèl depressiu, però res estrany ni determinant a les darreries del segle XX. Vázquez Montalbán deia que de de la mateixa manera que la tuberculosi era la malaltia que definia el segle XIX, l’esquizofrènia definia el segle XX. El suïcida, que encara no ho era, es rebolcava en aquesta idea, s’hi refugiava, La feia servir d’excusa
No era cap suïcida. Per això, quan es va suïcidar, tothom ho va trobar d’allò més exòtic. No va deixar res. Ni memòria.