Derelicte i la identitat

Aquesta imatge em persegueix. Ja la vaig utilitzar fa temps per il·lustrar una entrada sobre la identitat. L’he fet servir per dibuixar o imaginar personatges. Crec que també està en l’origen del meu plantejament sobre Derelicte.

Com és lògic, la identitat és un tema complex. Als primers anys de formació van intentar fer-me veure la diferència entre igualtat i identitat. Ho van fer a matemàtiques, no a filosofia. Tenien, fins i tot, signes diferents. 4+3 era igual a 7, i 7 era idèntic a 7.

Si en comptes de fer-ho a matemàtiques ho haguéssim estudiat a filosofia, hauríem entès que la identitat és allò que ens fa únics, mentre que la igualtat ens barreja en una munió d’identitats on totes s’assemblen, de vegades com gotes d’aigua, però que no ens identifica.

D’altra banda, la màgia de la paraula. Derelicte se m’apareix a l’era de Solius, jugant al Scrabble. I la paraula em va seduir. Allò que resta d’un naufragi.

Un element de la identitat és l’autoconsciència, allò que pensem o sabem de nosaltres mateixos. Derelicte neix, crec, de la trobada violenta entre aquests dos raonaments. Els que apareixen si ens plantegem que la identitat pot ser conflictiva o estar en crisi i l’atracció, potser identitària, que la paraula derelicte va causar en mi.

Vaig remenar en les meves circumstàncies personals, per buscar una història que no fos la meva, però que la inclogués, juganera i amagada entre el grafisme de les línies de text i els renglons capriciosos dels seus sentits. Perquè per mi escriure va d’això. Saber del cert que, escriguis el que escriguis, tu sempre hi ets.

Poc a poc, amb intermitències vaig construir una història. La de l’Ernest Ribes, un personatge inventat construït com un trencaclosques amb elements de gent que he conegut, a qui passen coses semblants o iguals a les que em passen a mi, però mai idèntiques, perquè si ho fossin l’Ernest no seria com jo, sinó que seria jo mateix, cosa absolutament impossible, fins i tot si creiem que una una autobiografia d’allò més sincera és la mateixa cosa que la realitat que tant s’hi mostra com s’hi amaga.

Vaig pensar que l’Ernest, el protagonista que vaig triar, tenia conflictes amb la seva identitat. Li vaig inventar una pares, mares, amics, entorn, família. Li vaig dissenyar una història, i la vaig deixar créixer fins que, per fi, vaig perdre de vista que Derelicte parlava de mi.És a dir, fins que els personatges van ser vius per ells mateixos.

Ara viuen en el meu cap. Diuen que si deixes un mono tancat en una habitació amb una màquina d’escriure, es qüestió de temps que escrigui el Quixot. És una hipèrbole divertida, però plena de sentit si la reduïm a caricatura. Ve a dir que tothom pot escriure si té els materials per fer-ho. Jo en tinc uns quants. I m’haig de proveir dels que em falten. Ara crec estar en condicions de fer-ho.

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Scroll to Top