El plagi

Sóc un home en descomposició. És com si estigués construït de sauló, i ja res pogués arrelar en mi. Ni tan sols res que demani poc arrelament, com les atzavares o les figueres de moro. Res.

L’explicació és senzilla: sóc un home inconsistent. Escriure-ho és fàcil. Ho acabo de fer. Però em mantinc igual de perplex davant del full en blanc que abans de fer-ho. És un senyal evident que dient-ho, reconeixent-ho, no n’hi ha prou. Netejar-me de sauló fins arribar al granit. I si resulta que ja sóc tot sauló, morir en l’intent, arribar al final de la descomposició.

No només no em fa por, sinó que visc en la idea permanent que això podria ser una solució. Perquè presumeixo tan poc granit en el pinyol de la meva identitat que gratar i gratar em provoca una barreja de sensacions des dels colors ocres de la vergonya fins als espessos de la por.

L’Anna m’agradava. Molt. La vaig enganyar per aquest motiu, i això va aconseguir que el fet que m’agradés deixés de ser un motiu d’estímul per convertir-se en un mal record. L’Anna va desaparèixer. La vaig fer desaparèixer. Això és la vergonya.
Què recordo de l’Anna d’aleshores? Un cabell esponjat, una camisa blava d’aquells quadres que en dèiem quadres-cuina. Se li tibava als pits, perquè li era estreta, i al lloc on la tibantor era extrema i en segons quines posicions se li obria una finestreta minúscula per on es podia saber de quin color portava aquell dia els sostenidors. També recordo una cara de preocupació permanent, com si en tot li anés la vida. Com si tot li hagués de costar molt. No la recordo rient. Capficada. Entotsolada. Una paraula d’aquesta família definiria l’Anna que jo recordo i que vaig fer desaparèixer.

En mi tot comença en una il·lusió, en una imatge. Al començament de la nostra història en dèiem fotografies. Ara ja no en parlem, perquè ara tenim moments. Ja no projectem. Vivim al dia, no pas en el sentit joiós del carpe diem, sinó en el menys estimulant del que viu arrencant els fulls d’un calendari. La diferència que converteix en antònimes les expressions viure al dia i viure el dia.

La fotografia de l’Anna era la de veure-la rient. La d’arrencar-la de la seva tristor permanent. Sempre m’he vist com un redemptor, i en realitat sóc un no ningú. La frase feta que vaig convertir en eslògan es presenta aqui en tota la seva cruesa. La felicitat és estar en harmonia amb el paisatge, repetia. I augmentava els meus esforços per estar en harmonia amb el paisatge.

Estèril. Perquè els ulls amb què buscava el paisatge estaven mal girats i desenfocats. Miraven cap a mi, i n’obtenien un resultat difús i sense contorn. Arribo al final de la meva vida i encara faig servir aquesta mirada distorsionada que es centra de manera exclusiva en mi mateix. No, els altres no existeixen, i si existeixen, no m’importen. En altres moments de la història se’n deia patent de cors. Ara ho percebo com una malaltia letal que només admet un final. Només un.

Vaig fer desaparèixer l’Anna. I ara la vull fer aparèixer aquí com una manera de demanar-li perdó, com un reconeixement de delicte, com una confessió. Escric, doncs, com una penitència.

La volia impressionar. Vaig traduir un conte d’un autor castellà, el vaig copiar a mà en una llibreta, li vaig dir que l’havia escrit la tarda abans a la biblioteca. L’ofensa que es fa a l’esforç d’un autor plagiant-lo és ben poca cosa posada al costat de l’ofensa que s’infligeix als possibles receptors del plagi. A l’autor només se li menysté la feina. Al receptor, la intel·ligència.
La intel·ligència, en aquella ocasió, va mantenir l’Anna immunitzada contra el meu virus. Li vaig deixar la llibreta, i vam quedar un dia per tornar-me-la. Al Casal, al capvespre. Bevíem sempre cervesa.

-T’ha agradat?- vaig venir a dir-li.

Va ser educada.

-Sí, però tinc una pregunta per fer-te.

No em mirava a la cara. Acariciava l’ampolla com si en aquell moment fos el seu únic objecte de desig. El meu desig era satisfer la seva curiositat, que suposava motivada pel meu text. En certa manera ho estava, però els motius eren del tot laterals.

-Perquè m’has dit que l’has escrit tu?

Vaig fer com els nens. Em vaig posar la ma davant dels ulls, i vaig dir no hi sóc. La covardia, la por. Gravades en foc a la meva cuirassa. Vaig evitar l’Anna des d’aleshores. L’Anna té des d’aleshores un motiu més per no riure.

-M’hagués agradat que m’ensenyessis alguna cosa que haguessis escrit tu- em va dir un dia, molts anys després, que no vaig ser prou destre a l’hora d’esquivar-la. Tampoc va riure aleshores.

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Scroll to Top