Cara i creu és la meva proposta de treball per a un exercici que deia: descriu un personatge amb molt concreció a través de les seves accions. Jo he fet la cara i creu d’un personatge: la por. Aquest exercici és el correlat de la classe que em va fer escriure l’entrada Seis propuestas para el próximo milenio. (setena setmana de 2023). Aprofito per deixar un enllaç a una proposta del blog Nina Laluna, basada en els seus continguts
Cara
Em va mirar. Em va semblar que em tallava alguna vena imprescindible. Va agafar el martell amb la ma bona. L’esquerra. Va acostar-se, com si fos incapaç de notar la por que jo tenia. Ho era, d’incapaç. Va agafar aire i el va deixar anar de cop, com si li fes nosa tenir alguna cosa als pulmons que no fos maldat en estat pur. Va aixecar el martell, a mig metre dels meus dits. Abans de tornar a agafar aire va riure. Ho sé perquè li vaig veure com se li desballestaven les barres. Però no vaig sentir la riallada. Culpa meva, perquè els vidres van tremolar. El martell va caure amb ràbia. Tota la ràbia que ell va saber encomanar-li. Molta.
-Txeec!!
Era el martell. Perquè ell només va dir:
-Fill de puta…
Ho va dir abans de tornar a riure. I no va dir res més. Va girar cua, satisfet.
Creu
Va obrir els ulls i va semblar un mussol a punt de morir-se de por. Va bellugar les mans tot el que les brides li permetien. Sobre tot la que tenia lligada al braçal de la cadira. Va fer un esgarip agut que va ofegar la meva rialla. Els vidres van tremolar, no sé si de la rialla o del crit. Suava com un porc, i cridava com dos porcs. Quan vaig aixecar el martell, se li va trencar la bufeta. L’olor del pixat va començar a fer-se sentir. Convuls, feia per deslligar-se. Impossible. Vaig fer els mateixos nusos que em va fer ell, i de nusos ell en sabia un niu. Jo els havia memoritzat durant dotze anys, per no equivocar-me el dia que me’l trobés. I tenia raó: el fill de puta sabia fer nusos.
Ho sabien desenes de companys. S’havien vist el pànic reflectit en el xarol del tricorni. I al fill de puta del sergent el que li feia més il·lusió, era això: deixar sense dits els que un dia havíem escrit a la paret del Jutjat aquesta frase.
–El món serà bonic. Ho afirmo i ho signo.