Tot anava de pressa és un exercici del curs sobre la primera persona. La premissa era escriure un personatge en primera persona que s’expliqués a través de les seves accions. El personatge havia de ser oposat al que jo considerés de mi mateix, i s’havia de triar entre tres escenaris: una sala d’espera, un parc infantil amb un menor o un bar assidu. Podria ser a qualsevol època, que manera que he fet un exercici que m’ha de servir per Derelicte. Als anys de les pistoles: els primers vint del segle passat.
Tot anava de pressa. La navalla, acabada d’esmolar, la pell humida, l’aigua escalfada en el pot d’alumini on la vella fonia la cera, el nus del mocador i la gorra de visera de cotó molt clavada, perquè no se’m veiéssin els ulls.
El camí de casa fins a La tranquilidad era curt, i passava tota l’estona per zones amigues. Només hi havia anat dues o tres vegades, però sabia bé que volia trobar-hi. El primer esglaó per canviar de vida passava pel cigaló que ja tenia al coll abans de seure a la cadira de vímet i veure les rotllanes dels gots dibuixades a la taula de marbre. Després, ja no hi hauria marxa enrere.
No em coneixia ningú, i això era un problema. Però encara ho era més el fet que els assidus del bar desconfiaven dels nouvinguts. De ral en ral, havia arribat al que m’havien dit que em calia: 45 pessetes. Una fortuna aconseguida a base d’estirar moneders a les Rambles, pidolar al Jesús, fer apostes de basa segura i també, ho confesso, fer algunes feines de les dites honorables: netejar sabates, vidres, fer de camàlic i engreixar persianes.
M’havien dit que havia d’anar directament al taulell, demanar per la Tuies, i dir-li, textualment i sense afegir res de la meva collita Tinc els ratolins. També que no havia de fer res més.
La Tuies va resultar ser la dona de l’amo del bar, tot i que aleshores exercia de fet de mestressa, perquè l’Amadeu, el seu home, pagava presó per haver donat refugi a dos pistolers de la FAI. Em va mirar de reüll, em va posar un cigaló d’anís i em va dir sense mirar-me a la cara:
-La taula del fons. Espera que s’hi assegui un home amb un sac de farcells i la Soli. Se’l reconeix per la gorra. Només ell gosaria anar pel mon amb boina verda. I els ratolins, me’ls dones a mi. El cigaló és de franc.
Vaig posar la mà a la butxaca i vaig treure un paquet embolicat amb paper de diari lligat amb cordill de sisal. La Tuies me’l va arrencar de pressa. Els meus estalvis no van tenir temps de tocar la barra. I la dona va desaparèixer, a servir una barreja a un ganàpia a qui tothom havia saludat quan havia entrat.
La gorra no semblava verda de bruta com era. L’home era mut. Això va fer que la transacció fos molt ràpida. Va mirar la Tuies, des de la taula. Jo estava d’esquena al mostrador, de manera que no vaig veure el senyal de conformitat de la mestressa. L’home va posar la mà al mocador d’embolicar, la va distreure entre un munt de roba que hi duia, fins que la va trobar, amagada enmig d’aquell batibull de camises. La va treure, i me la va passar per sota de la taula. Ara, els meus 9 duros eren una Star basca, de 9 mm.
L’home de la gorra no podia preguntar-me perquè la volia. Tampoc li hagués pogut dir, perquè no ho sabia. Encara no ho sabia.
Havia de parar l’orella i disposar-me per pujar el segon esglaó per canviar de vida.