Triar el narrador es va publicar en un primer esborrany en un blog anterior, el 18 de setembre del 2018. La recupero aquí per il·lustrar un exercici sobre la primera persona del curs.
Triar el narrador és un dels primers problemes que es plantegen a l’hora d’escriure un relat, de l’extensió que sigui. Aquest problema, que ja és considerable en el cas del relat curt, és pot fer un problema irresoluble en el cas de la novel·la, que exigeix una complexitat que és gairebé una condició del gènere. L’autor novell, que està convençut d’haver tingut una bona idea, que ha sabut convertir-la en una història convincent, i que fins i tot a desenvolupat una trama poderosa, s’encalla al moment mateix d’escriure la primera frase.
Em vaig llevar a les cinc o Es va llevar a les cinc? El problema es pot obviar en una primera instància, parlant d’un aspecte aliè als personatges, extern, com ara escrivint La ciutat sencera feia pudor de gas. Però molt aviat l’escriptor haurà de començar a escriure coses que passen a les seves criatures, i aleshores no hi ha subterfugis que valguin: s’haurà de decidir.
Quan comença el relat, l’escriptor sap que comença a explicar una història farcida de coses que passen a persones. Son coses i persones imaginats per la seva ment, i segurament el lector les acabarà convertint en altres coses i persones amb matisos diferents dels imaginats per l’escriptor. Per què aquesta és la regla del joc, gairebé la seva trampa, el seu truc. La convenció exigeix acceptar que el text escrit obliga a la interpretació d’una manera molt menys estricta que en el cas de la narrativa oral.
Si jo volgués escriure un relat amb persones probablement negligiria la primera persona, per una raó bàsica, que té que veure amb la meva manera de ser: diuen, i he acabat creient, que sóc una persona poc empàtica, poc donada a posar-se en la pell d’altres persones. El compromís de l’escriptor amb el narrador en primera persona, llevat que es tracti del gènere autobiogràfic, és brutal. El coneixement de l’escriptor del seu personatge narrador és tan total, tan obligat, que demana un desdoblament durant tot el procés creatiu. Aiò és particularment problemàtic i requereix un esforç superior, en certa manera d’honradesa amb un mateix, quan parlem d’autoficció, tal com apunta aquest article de El Temps, de setembre del 2017.
Triar el narrador en tercera persona haurà de decidir encara el grau d’implicació del narrador en la història, perquè d’ell depèn el coneixement que té dels fets narrats. Un personatge actiu en la trama, que assumeix el paper de narrador pot conèixer totes les vicissituds que explica o en pot tenir un coneixement parcial. En aquest cas, hi ha tècniques narratives o trucs que li permetran donar a conèixer prou dades de la història com per satisfer l’avidesa dels lectors.
(Vaig publicar una primera versió d’aquesta entrada en un bloc anterior, el 18 de setembre de 2018)