Camino de pressa és un altre exercici sobre la narració en primera persona. Es tracta d’anar més enllà del primer exercici que vam fer, i que, en el meu cas, i sense que les semblances de títol vulguin dir res sigificatiu, va ser Tot anava de pressa.
No puc arribar tard a casa. No puc arribar tard a casa. No puc arribar tard a casa.
Camino de pressa. Em persegueix l’eco de la veu d’en Bernat:
-L’Eva no té tetes, l’Eva no té tetes.
Camino de pressa sabent que no és veritat. El que passa és que en Bernat no me les veurà mai. Són menudes, i els mugrons encara s’estan fent. Són carnosos, rosats, i encara no acaben de semblar mugrons. Són com prunetes i no s’assemblen gens als mugrons de les pel.lis porno. Són mugrons que encara no són mugrons. No camino de pressa perquè vulgui arribar d’hora a casa. Camino de pressa, perquè si trigo un minut més del que tinc marcat, el tiet Adolf m’estomacarà de valent. Aleshores si. Hauré d’estar tres dies sense sortir de casa, perquè tinc la pell molt blanca i els blaus se’m veuen molt. I el tiet Adolf no vol que se’m vegin els blaus. Potser té por, però no sé de què. No sé perquè té por que es vegi que és un fill de puta si es passa el dia explicant que si fos per ell, passaria per la pedra tots els del govern. Tots els del govern, i els rics, i els moros, i els negres, i els maricons, i les dones. Però no ho acaba de fer mai. Només a mi em passa per la pedra. Va a treballar el matí encara no sé ben bé en què, menja a casa el que li he deixat al matí a la nevera i va al bar a fer la copa. O les copes, perquè quan arriba a casa no s’hi veu de cap ull. I a casa no beu més copes, perquè s’amorra directament a l’ampolla de conyac, que em fa comprar a granel a un magatzem del barri que no té cap nom a la porta, i que està ple de caixes de coses per vendre. Deu ser molt barat, perquè el tiet Adolf només gasta en mal menjar i en això.
Camino de pressa, i penso que en Bernat no sap el que diu. Porto camises amples, i no em poso sostens, perquè vull semblar una nena. La mama es va tirar a la via perquè semblava una dona, portava camises cenyides i un home li va trencar la camisa i més coses. També li va trencar un braç, i també la va deixar plena de blaus. Va arribar a casa plorant, i amb el braç enguixat. Però ningú es tira a la via només perquè li hagin enguixat el braç, oi? Porto camises amples, i no em poso sostens, perquè no vull tenir edat de tirar-me a la via. Però molts dies penso en tirar-me a la via, per estar amb la mama, o perquè no vull que em passi el que li va passar a la mama.
Camino de pressa, però no prou de pressa, perquè quan arribo el tiet Adolf em diu:
-On eres, mala puta?
I es posa al mig del passadís que va al meu quarto, on ja sé que no arribaré sense haver de passar pels burots del tiet. Ploro, i ja no camino de pressa. Reculo una mica.
-No, tiet. No he anat enlloc. La profe ens ha fet sortir més tard. I al sortir en Bernat i tres nens més m’esperaven a la porta, i he hagut de sortir pel pati dels pàrvuls, i…
Ploro i ja no camino de pressa. Ja no puc dir més què diu el tiet, perquè tot ho diu cridant, repetint paraules, que se li enganxen a la boca com si no volguessin sortir. Diu moltes vegades mala puta. No són les paraules, el que em fa por.
Són els cops. Amb el puny, amb la mà, contra la paret, o la taula, o el terra. Tot el que m’envolta es torna el meu enemic, i em fa un blau que farà que demà no pugui anar a l’escola. Que farà que demà tampoc pugui viure. Que em farà pensar que em vull tirar a la via.
I caminaré de pressa, demà com avui. I avui com ahir.