Vaig conèixer la Jennifer fa cinc anys, el març del 2012, quan vaig escriure el reportatge Les ferides del Raval
Al Raval ja gairebé no quedaven cases per tirar a terra. Però encara quedava algun racó amb les ferides obertes. Parets mitgeres a l’aire, que mostraven encara les restes del que va ser una vida, no sé si intensa, però vida. Papers pintats de regust vagament floral, colors llampants, fustes emergents que recordaven el seu passat de bastiments de portes o de finestres. Tot era viu, abans.
Un grup d’estudiants de l’Escola del Teatre feien una acció en una d’aquestes mitgeres. Havien fet un verkami per pagar una bastida, que ara es dreçava davant els contorns desdibuixats del que feia uns anys eren pisos on hi havia canalla, i treballadors, i els avis i les àvies, que segur que ja no hi eren. M’havia arribat la nota a la redacció. Amb motiu del Dia Internacional del Teatre al Carrer, viurem 24 hores en el que queda d’un bloc del Raval. I tot un seguit de consideracions sobre l’estat en què les ferides del Raval havien deixat en el barri, que ja havia deixat de semblar un barri. Tinc una edat, però encara era capaç de reconèixer les bones intencions. Aquella jovenalla es pensava de debò que canviaria el món fent teatre. Com si els que dissenyen el món no sabessin de sobres que és justament el teatre allò que els torna poderosos. La realitat maquillada es torna amb prou feines vivible. I els mieserables d’avui s’hi abraonen amb les ganes senceres de trobar alguna cosa vivible.
Ho recordo tot com si fos avui…
Com que no hi ha res més interessant, agafo la càmera i me n’hi vaig. Faig fotos, parlo amb una noia que sembla ser la dipositària de les idees dels aprenents d’actor i actriu. A la bastida, com si fossin els macacos del Zoo, una trentena de nois i noies vestits de veïns i veïnes del Raval, s’esforcen a reproduir una vida que només coneixen per referències. Cap ni un havia viscut el Raval ni al Raval, i la performance no els feia gens creïbles. He apuntat una nota a la llibreta: Només les bones intencions els salven. I l’edat, és clar.
Vaig a esmorzar. A l’altra banda de l’esvoranc obert davant de la bastida, hi ha un bar trist, servit per una noia oriental trista, i a la barra hi ha tres dones tristes amb faldilles de colors cridaners. Sembla que vagin d’uniforme. Mitges de malla, cossets breus, molt escotats. Caçadores curtes i cenyides, negres. Els llavis mal pintats, d’un vermell cridaner. Una herència, com si haguessin sortit de les parets desdibuixades, o com si fossin fantasmes de temps remots. Quan em veuen entrar amb la càmera es giren.
-No us faré fotos. No patiu. Vinc a esmorzar- miro de somriure.
De les tres n’hi ha una de molt jove.
-Has vingut per la merda aquesta de la plaça?.
Ho diu en un to que sembla un desafiament, o una amenaça. La miro una mica de gairell. No vull que es pensi que sóc un possible client.
-No us agrada la idea?
-Ens ha fotut el dia enlaire. No podem treballar amb la plaça plena i amb tantes càmeres. La meva filla podria obrir demà el teu maleït diari i veure una foto amb sa mare vestida de feina…
Era la Jennifer. Fa cinc anys.