Confessions a mig camí és un altre exercici del curs de projecte. L’enunciat de l’exercici deia:
Heu d’escriure un text breu d’autoficció, inspirat en el text de la Gabriela Weiner que teniu a la carpeta dedicada a la narració en primera persona. No cal que sigui cap testimoni excepcional de la vostra vida (és a dir, no cal que feu com la Weiner). L’objectiu de l’exercici és experimentar amb la primera persona. Fins a quin punt podeu fer-la servir per generar una veu forta, lliure, posicionada al món. Una veu que diu el seu “jo” és una veu que es posiciona, que verbalitza la pròpia perspectiva envers el món on viu. Sona d’una manera determinada, té opinions, sensacions, emocions. El món que explica i la veu que ho explica són indestriables.
Aquí teniu el que m’ha sortit!
Confessions a mig camí. Jaume Graupera
M’he despertat amb pressa i neguitós, i això que, sorprenentment, no era cap escarabat. Tot i així posar-me dret m’ha costat gairebé tant com al meu amic d’escola Gregori Samsa.
No hi havia aigua a la cafetera, de manera que m’he permès una estona més de vigília. Els italians tenen una paraula la mar de poètica per definir aquest estat boirós a mig camí del somni i la vida, on res és allò que sembla, que és el mateix que dir que tot és el que sembla, depenent de si estem més a prop del somni o de la vida. Sveglio, diuen. Em corro només d’escriure’ho! Els espanyols, fent ostentació de la seva manera prosaica de veure les coses, d’aquest estat com de paisatge anglès del XVIII en diuen… duermevela! Quan em corro, acostumo a fer servir el castellà com antídot… per curar-me, vull dir!
Parlant de somni i vida, em venen al cap dues frases d’un autor barroc espanyol. La vida és una barca, diuen que va dir el famós don Pedro Calderón de la Mierda, abans d’escriure la seva famosa obra El sueño es vida. Es veu que al barroc no els importava gaire fer spoilers, perquè l’altra frase del tal Calderón que em ve al cap mentre miro d’acabar-me d’aixecar, és, justament, la que diu el seu personatge estrella, Segimon, de la presó estant: Todo en el sueño es vida, y los sueños, vida son. Decididament, no calia llegir el llibre!
En De la Mierda va tenir un deixeble, que era un lampista francès que es deia Mathieu Froid (cal llegir Fruà), que era un senyor que de vegades feia veure que anava trompa, es recolzava al marc de la porta de la bodega, i, amb una gasosa a la mà, fent-se una palla amb l’altra i amb les ungles dels peus gratant la moqueta (gràcies, Mercè!), exclamava: Aaahhhh… el xampany i les dones acabaran matant-meee!!. En un atac de bogeria que va esdevenir crònic, després de llegir la autobiografia que el meu amic Gregori Samsa havia escrit amb el nom de ploma de Franz Kafka, el lampista francès va dir:
-Euhhh… si quelqu’un peut devenir insecte, je peux bien être un autre!
I així va néixer un psicoanalista austríac Sigmund Freud (cal llegir Froid), que va manllevar el cognom francès del lampista, i el nom castellà de l’heroi d’en Calderón de la Mierda. Per amagar el seu doble passat criminal, el nounat va, això si, austrialitzar-los degudament. I va continuar fent-se palles al rebost i escrivint coses de somnis, que li van acabar donant una certa fama (les coses, no les palles).
Tancat el tema frufrufú (Fruà-Froid-Freud), intento escatir si haver nascut és un inconvenient, com volia Cioran, si la vida és el temps que passa mentre no fas plans com sembla que volia el bo dels Beatles, o si sóc o no sóc, que és el dubte final que tanca totes les meves disquisicions, em fa venir mal de cap i em recorda que he d’omplir la cafetera.
Finalment, i després de l’esforç heroic que ha suposat sortejar centenars de pensaments més d’aquesta índole, he pogut ingerir el meu cafè triple, i, així, retornar a… la vida? El somni? L’escriptura? Què hi fa?
La cosa és que he recordat que havia d’escriure un nosequè d’autoficció, en primera persona, amb una veu forta, lliure i posicionada al món. que tingués opinions, sensacions, emocions, indestriable del món que expliqui…
Aleshores, amb una lucidesa indigna de mi, he pensat…
–És que potser no era en Jaume Graupera el que somniava? vivia? escrivia?
Potser un altre dia escric un nosequè d’autoficció a una hora decent… i apte per a tots els públics!