El naixement de l’Ernest és el text per complir els deures del dia 16 de març. Es tracta de presentar un dels personatges del nostre projecte. He optat per escriure la primera sortida del meu protagonista, l’Ernest Ribes.
El naixement de l’Ernest
L’Ernest s’havia anat entrenant des de feia mesos. S’havia acostumat a sentir els batecs del cor de la Dolors, tot i que no sabia com interpretar-los. Bum, bum, bum. Amb la precisió de les bombes. La Dolors també havia sentit bombes quan l’engendrava. Bum, bum, bum.
Tot estava fosc allà dins. Però de cap manera silent. No només eren els bums, també el frec de les articulacions de la mare, les cascades de fluids per les mil canonades del cos, algun soroll extern que la fràgil musculatura de la dona no aconseguia filtrar del tot, i la veu del pare, sí. També la veu del pare, que l’Ernest no podia encara identificar, de tan distorsionada com li arribava. Però el pare no hi era.
Potser per tot això va tenir la necessitat imperiosa de sortir. Els nutrients que li arribaven pel cordó començaven a deixar de tenir sentit, perquè, encara que sembli mentida, el seu cosset ensalivat de fluids, començava a tenir una certa consciència de suficiència.
La Dolors, per la seva banda, també semblava detectar-ho, tot i que l’entorn no acompanyava. Estava cansada, derrotada. Havia perdut l’esperança, i patia per aquell paquet que duia dins. Estava cansada d’això: de dur-lo dins. Sabia del cert que ni dins estava segur, els dies que venien.
Fora, els facciosos estaven a punt de deixar de ser-ho. S’havien concentrat a Montjuïc i a Collserola, els italians s’havien perdut pel Vallès, però arribarien, segur, un dia o altre. Esperaven una indicació d’en Yagüe per caure tots a l’hora sobre Barcelona. La Dolors no havia pogut fugir, i ara paria gairebé sola a la seva habitació del pis de carrer del Bruc. Sí… el del timbaler. Bum, bum, bum i més bum.
L’Ernest encara no tenia un dia, perquè els dies anteriors no es conten, i ja tenia mal de cap. Sa mare estava sola, però a pocs minuts d’estar amb ell. I el món tremolava. Italians amb barret virolats, moros amb barrets d’un vermell brut de sang i terra, fills de camperols robats per la milícia a les seves terres, trepadors confessos afegits al bàndol que guanyava estaven a punt de caure sobre el país, sobre la ciutat, sobre el pis del carrer del Bruc. Sobre la Dolors també. I sobre l’Ernest.
Ells estaven sols, parint. Infantant i naixent. Mare i fill complint un ritus mil·lenari. El de presentar la llum a un ésser minúscul que encara no sabia com era.
La primera llum de l’Ernest va ser vermella, i sortia de totes les entranyes de la mare. La segona va ser blava. El blau de la camisa impoluta d’un home que s’esperava a la porta, d’esquena, per no veure com el nadó acabava de sortir. Abans de la tercera llum, l’Ernest es va posar a plorar, cansat de tantes experiències noves.
En el temps que l’Ernest va avançar un centímetre cap al món, les tropes s’havien acostat a Barcelona cent metres. El temps no donava treva.
Tampoc no la donava la por que s’anava acostant al nen, que l’embolicava com una muda i que va acabar per fondre’s amb el moll del seus ossets. Una por que no sabia d’on li venia. Si de Collserola o si de la Dolors.
El de la camisa no semblava tenir-ne gens, ni de pressa ni de por.