Una Sara de mantega és una prova. Com que s’acosta la Setmana Santa estem quinze dies sense curs. I en José ens ha plantejat un repte. Escriure un conte d’unes 1500 paraules (com Gordo, de Raymond Carver. El tema és prefixat. Aquest és l’encàrrec: La idea seria aquesta: rebeu a casa, per sopar, uns quants amics. Un dels amics es presenta amb una persona nova, que ningú de la colla coneix. Aquesta persona nova fa quelcom inesperat, que desperta coses en la resta.
He dubtat si posar-me la brusa verda que em va regalar la Txell o la samarreta sense mànigues que sé que li agrada a en Joan. El sopar és a casa de la Txell, però a qui no veig fa vint anys és en Joan. I que cony, a qui vull agradar és en Joan.
Potser en Jordi se n’adona, però… a qui importa què pensa en Jordi? Francament, a mi no em va importar ni tan sols quan li vaig acceptar l’anell ni quan vam passar per la vicaria. I després menys encara. Cada dia s’assembla massa al dia d’abans.
– En Joan ha tornat. Me l’he trobat a la plaça, quan he anat a portar la carmanyola a la Sílvia.
La Txell ha esperat per parlar-me del sopar. Com si volgués saber com reaccionava. La meva reacció ha estat mirar cap a l’altra banda.
– El joves ara no estan fets de la mateixa fusta que nosaltres quan érem joves. La mama no ens portava cap carmanyola quan ocupàvem el rectorat.
– Que no m’has sentit? En Joan ha tornat!
La Txell no està disposada a permetre’m dissimular massa estona. He d’atacar.
-Va marxar perquè va voler.
Sé que vaig fer una pausa.
– T’ha dit si li ha anat bé?
I després un allau de dades: que si en Joan ha trepitjat mig món, que si s’ha casat tres vegades, que si no ha envellit gens, que si li van donar una medalla a no sé quin cony de país del mig d’Àfrica, que si…
…que sí, que dir fa més de vint anys que no el veig només és una manera covarda de no reconèixer que fa exactament vint-i-dos anys, tres mesos i setze dies que no el veig, si més no de debò, perquè també em fa por reconèixer que fa vuit mil sis-centes trenta-vuit nit que no he deixat de fer-li un lloc en els meus somnis, els més humits i els més eixuts.
– Em sents?- diu la Txell.
– Eh?
Em sento sorpresa en el meu pensament, com si de cop hagués quedat en pilotes davant d’ella, que segur que ho sospitava, i no me n’adono que sempre han dit de mi que era una dona opaca i que la Txell no és precisament un model de perspicàcia.
– Que l’he convidat a sopar demà passat a casa, i voldria saber si voleu venir, en Jordi i tu… L’Eliseu farà el cuscús.
La Txell és va casar amb l’Eliseu, que havia nascut a Melilla, i que només tenia una gràcia: feia un cuscús que et transportava a les cabiles i t’omplia els ulls de dunes i els badius de pols groguenca. Envejava la Txell. El seu home, al menys, tenia una gràcia.
Em vaig fer la desmenjada, de manera que quan vaig acabar de dir sssiiii… el meu coco ja havia dit Sí, i havia tingut temps de destapar una ampolla de xampany del de la viuda i fins i tot de dibuixar un parell de palmeres de focs de Blanes en la negra nit del meu cervell.
Òbviament em vaig posar la samarreta sense mànigues, i vaig tenir dos dies per recordar en Joan de totes les maneres possibles, i gairebé em poso vermella si reconec que en més d’una posició. En Joan va marxar el 4 de febrer del 1989. Aquella nit m’havia convidat a sopar al seu pis. Ell tenia 23 anys, jo 21. I l’estimava des de que en tenia 17. Aquella nit em vaig posar, és clar, una samarreta de tirants. Moltes vegades l’havia vist resseguint amb els ulls les espatlles nues de les noies en primavera. Quan l’enxampava, no s’avergonyia. Reia i deia que havia crescut a l’ombra de les donzelles en flor. I reia més. Plovia a bots i barrals. La nit era freda, molt freda. I jo… amb samarreta sense mànigues! Ben coberta, això si. Una trenca de llana pel damunt. No pas pel fred, sinó per pujar la tensió dramàtica de l’instant de treure-se-la al segon mateix d’entrar al seu pis. Aquell dia em semblava que havia nascut només perquè en Joan se’m follés. Dit d’aquesta manera i ara sé el que pot semblar, sobre tot amb milers de joves i no-tan-joves acampats a les places, com la Sílvia, la filla de la Txell i l’Eliseu, que semblava tan i tan pijeta, i que, vés a saber, potser ho era.
Òbviament, no semblava que en Jordi hagués vist que em posava una samarreta sense mànigues, ni que hagués trigat més de vint minuts per dibuixar-me una ratlla als ulls que volia que hi fos, però que no es notés.
L’Eliseu estava a la cuina amb la seva gel·laba blanca d’estar per casa. Com que no sortia mai, aquella túnica era com una segona pell. En Jordi i jo ens vam asseure al sofà, la Txell a una mena de butaca de vímet, amb les cames estirades en un puf de pell virolada. En és va asseure de cara a la finestra, i va agafar la seva típica postura de nohaversedebellugarmés. Jo vaig començar una conversa trivial amb la Txell, tot i saber que allò més important de la conversa n’era fora, perquè justament saltironejava d’un plec a l’altre del meu cervell: a cada segon, faltava un segon menys per tornar a veure en Joan.
Alguna dada vaig treure de la conversa: en Joan estava a la plaça, amb la jovenalla, demanant una democràcia sense polítics. Em va semblar coherent amb allò que recordava d’ell. Abans les causes perdudes que les persones que l’estimàvem. O millor encara: abans les causes perdudes que jo. En Joan vindria amb la Sílvia. En Joan estava molt morè, en Joan havia vingut per quedar-se, en Joan, en Joan, en Joan…
No recordava la Txell enderiada per res, i ara semblava realment apassionada parlant-d’ell. No crec que ella hagués llucat com estimava en Joan. No n’he parlat mai a ningú. No es comparteixen les coses importants. I ara, veient la Txell entusiasmada per la novetat, n’estava una mica gelosa. Com pot parlar amb tanta passió d’algú que no li ha de fer ni fred ni calor? Perquè en Joan és meu, de la mateixa manera que era mei i que ho serà sempre. Vaig tenir ganes de matar la Txell. Però la mala puta va estar de sort. Van trucar.
Déu meu! Déu meu! Déu meu! Era ell! Amb la Sílvia, rient, agafats com de bracet. Ella amb una roba que l’abús de pírcings feia indefinida, ell amb una camisa oberta de cotó de color cru, la pell de color com d’oliva, la tofa de cabells que ja tenia fa més de vint anys intacta, amb alguna cana per recordar que avui no és ahir i una barba deixada, una barba a mig fer, una barba com d’home que no té temps d’afaitar-se.
No sé què van fer els altres. Jo em vaig aixecar com si tingués una molla al cul, i m’hi vaig acostar per saludar-lo amb un petó als llavis. Ell em va buscar la galta, i m’hi va deixar el seu. Em va fer una clatellada lleugera a l’espatlla, i va dir que em veia igual que sempre. Es a dir: em va venir a dir que no em veia. Que no veia ni la samarreta de tirants, ni la meva excitació, ni els plecs agitats del meu cervell. Ni els batecs del cor, ni… jo, la Sara, que em tornava de mantega només d’intuir-lo.
Que si que fes un petó als llavis de la Txell em va destarotar, i em va fer seure de mala lluna, Que es passés l’estona mirant la Txell de reüll em va recordar que feia pocs minuts la volia matar. Que ni s’adonés que un dels tirants de la samarreta em caigués per l’espatlla va fer que torbés per primera vegada en la història del cuscús de l’Eliseu el coll de xai una mica oliós. I, quan després de l’àpat va agafar una taronja, i la pelés amb els dits, com si fos una mandarina, em va fer venir ganes de donar-li un ganivet.
Però el que em va fer plorar de debò, el que va convertir la taula en un mar de llàgrimes, va ser una altra cosa.
Estava mirant com l’acabava de pelar, com li va posar la ma sobre la de la Txell com qui no vol la cosa, que en Jordi encara mirés per la finestra, que l’Eliseu tingués els ulls menuts i a mig tancar, com un xai a punt d’escorxar, I veure com la Sílvia, innocent, agafava una taronja i la pelava amb els dits, com si fos una mandarina.
El món s’esfondrava. Les places estaven plenes de gent cridant i demanant futur. A mi, el món m’havia caigut als peus, amb el que quedava de la meva ànima, i se m’havia acabat el temps d’esperar-lo, que havia sigut fins aleshores el meu temps de viure.