La maleta de l’escriptor es va publicar per primera vegada l’any 2005. L’Isidre Grau ja havia escrit els textos, en format més periodístic, al suplement de l’Avui que dirigia en David Castillo. El títol és inequívoc: descriu tot allò que constitueix l’equipatge que cal preparar per a fer el viatge de l’escriptura. Catorze anys més tard, el 2019, l’ha reeditat corregit. El format definitiu disposa de 56 entrades repartides en 12 temes. El primer tema va d’assegurar l’equipatge, i té cinc entrades:
Cremar etapes
Escriure és una de les fantasies que gairebé tothom ha acariciat en un moment o altre de la vida
[La maleta de l’escriptor, Isidre Grau, Editorial Gregal, 2019, pàgina 17]
Grau diu fantasia. I el diccionari IEC diu (en les dues accepcions que ens interessen):
Fantasia: Facultat de formar imatges mentals o representacions dels objectes no presents, de concebre combinacions que no forneix la realitat. / Creació fictícia, imatge il·lusòria, noció quimèrica.
Aïllem algunes paraules: imatge mental, representació, no present, no fornit per la realitat, fictici, il·lusori, quimèric… Tot porta a pensar que escriure és, per a gairebé tothom el mateix que la pastanaga lligada davant del morro de l’ase. i, tot i així, hi ha centenars d’escriptors. I, si reduïm la significació d’escriptors a les persones que l’han adoptat com a feina, encara hi ha milers de persones més que escriuen sense reconèixer-se escriptors, però, potser amb les ganes de ser-ho. Els mòbils que indueixen a les persones a escriure són tan diversos com les persones mateixes. Responen a aspectes de la intimitat que no se sap com fer públics si no és a través d’aquest mecanisme atàvic que anomenem escriptura.
Naixem sense saber llegir ni escriure, i les nostres primeres lliçons a la vida comencen per superar aquesta mancança. I, malgrat tot, sabem que ara mateix hi ha milers de persones que encara no hi arriben, i que entre els que hi arriben hi ha milers de persones que només en tenen una habilitat tècnica. La b i la a fan ba, però no saben ben bé què vol dir ba. I tampoc saben com han de relacionar ba amb ce, que no és altra cosa que ajuntar la c i la e. Llegir i escriure no són exclusivament el resultat òptim d’un ensenyament tècnic que comença amb les lletres de pal i les que no en tenen. Aprendre a escriure és aprendre a conviure amb les lletres , és estimar-les o odiar-les però no ser impermeables al seu embruix.
Grau pressuposa que per escriure cal una predisposició per al llenguatge creatiu, una relació intel·ligent amb el món, un mapa de coneixements i una actitud/aptitud menta que sintonitzi amb els valors genuïns de la literatura. És a dir: és tan cert que es pot aprendre a escriure com que mai no es deixa d’aprendre a escriure.
A l’escriptura per la lectura
Grau parteix de la idea que tothom que escriu ho fa, d’una o altra manera, per ser llegit. No s’està de reconèixer que hi ha qui manifesta el contrari, però l’autor pensa que, en el fons, qui ho fa ho fa per un fals pudor que li impedeix reconèixer allò que per a ell és axiomàtic. És aquesta a convicció el que el porta a afirmar que llegir és l’ingredient primer que cal posar a la maleta de l’escriptor. I això perquè, parafrasejant Daniel Cassany (Descriure escriure), tota lectura ens aporta un aprenentatge espontani que no es limita al contacte amb una determinada història, uns personatges i unes emocions, sinó que penetra, invisiblement, en un codi lingüístic i d’estil que va fent via en la nostra sensibilitat.
George-Luis Leclerc, comte de Buffon, o Buffon a seques va ser un naturalista francès que va escometre la feina de classificar les espècies què és coneixien en la seva època (segle XVIII). Ara, al segle XXI encara afirmem que un elefant és un proboscidi i una papallona un lepidòpter. Això és gràcies a Buffon. Buffon tenia el cap ben moblat. I tenia sensibilitat, de manera que escrivia prou correctament com per què l’acadèmia francesa l’assegués en una de les seves butaques. El discurs de Buffon quan va ser investit acadèmic no va tractar ni d’elefants, ni de papallones, ni de naturalisme ni de segles. Els seu discurs es va titular Discours sur le style. I allà és on va afirmar la frase que l’ha fet etern: Le style c’est l’homme même. L’estil és l’home mateix. També hi va dir que només les obres ben escrites poden passar a la posteritat.
Doncs bé… les beceroles de l’escriptura pròpia a la recerca inacabable de l’estil, que és l’escriptor mateix, comença llegint els altres, esdevenint una esponja i xopant-se de les experiències d’altres, perquè tota lectura ens aporta un aprenentatge que… Ja ho sabeu. No cal insistir-hi
I no em puc resistir a transcriure la frase amb que Grau tanca aquesta entrada: No cal preocupar-se gaire pel consum indiscriminat de lectures: quan sortim del bany de paraules, l’aigua sobrera rellisca sola.
A la recerca de quin plaer?
Si la literatura és un viatge cap a les geografies del jo, és fàcil d’entendre que hi hagi infinites maneres d’orientar el rumb i expectatives ben diverses sobre els beneficis del trajecte. I una de les varietats principals és el tipus de plaer que cadascú en pensa treure.
[La maleta de l’escriptor, Isidre Grau, Editorial Gregal, 2019, pàgina 25]
Després d’aquesta citació vé a parlar-nos de El gozo de escribir, de Natalie Goldberg. Vaig llegir-la fa anys, i, fidel a la meva manera anàrquica de llegir i treballar, no en faig prendre notes. Però després de la meva destil·lació personal, el producte resultant, allò que me’n va quedar, és un regust similar al que dedueixo de la lectura d’aquesta entrada de l’ Isidre Grau.
Natalie Goldberg ens demana que, si volem escriure ho hem de fer per obligació, encara que no sapiguem massa què dir en un moment determinat. Escriure ha de ser un exercici tan obligatori com respirar o ingerir aliments. Ho hem de fer cada dia, amb disciplina, i proposa una mena d’escriptura automàtica que ha de proporcionar-nos el material brut que haurem de destil·lar per convertir-lo en literatura acabada.
La maleta de l’escriptor reivindica el treball previ i intencionat, dirigit, que ha de guiar l’escriptura. Aquest automatisme verbal, aquest flux que se’n proposa a El gozo de escribir, té per a Isidre Grau, com per a mi mateix, quelcom d’artificiós. Si bé no se m’escapa que molt bones pàgines d’escriptura tenen el seu origen en aquest viatge gairebé inconscient a les entranyes. O no va trobar el seu primer vers conegut el duc d’Aquitània, mentre cavalcava en durmen sus un chivau?
En qualsevol cas, allò cert que en l’escriptura, com a la vida, tots els camins potser porten a la Roma buscada. Però val la pena tenir clares en la mesura més gran possible les vicissituds que en podem trobar en el camí. Perquè escriure també és un acte de racionalitat, per més que hagi de submergir-se en simes d’irracionalitat.
Els tractes amb les emocions
Tal com diu en Xavier Pla a El soldat de Baltimore, vivim temps d’autoficció. L’autoficció permet l’autor colar-se en els plecs de la seva obra, i abocar-hi directament les seves emocions. La distinció tradicional, amb tots els matisos i estadis intermedis que vulguem acceptar, oscil·la entre els autors que aboquen directament la seva experiència sense filtres, es barregen entre les lletres que conformen els seus textos i fan de les emocions pròpies el tema directe de la seva obra. Hi ha, a l’altre extrem, els autors que s’estimen més donar per descomptat que les pròpies emocions van d’ofici en el text, i creen històries que, amb més o menys consciència pròpia, fan que les emocions s’amiguin entre les línies d’allò escrit.
Els autors d’aquest segons grup extrem destil·len les seves sensacions més internes a través del propi fet de l’escriptura, i converteixen la lectura en un joc de pistes en el que obliguen a participar els lectors, que llegeixen el text a més distància, i, per tant, gaudeixen de més llibertat a l’hora de llegir. La diferència entre té i busca resumeix aquestes dues posicions extremes.
Recordo l’impagable personatge de Nancy, militant del PCF fa anys, que portava unes ulleres de cul de got i deia que s’havia quedat tan curt de vista a base de llegir l’Humanité entre línies. O l’Umberto Eco, que ens diu que va escriure El nom de la rosa perquè tenia ganes de matar un monjo i la llei italiana no li permetia fer-ho. Tanmateix, una frase directa de l’Isidre Grau és molt il·lustrativa del que hi ha en joc quan el vols escatir el paper de les emocions en l’escriptura.
La seva implicació personal (la de l’autor) amb el tema plantejat -que no pressuposa un caràcter biogràfic, però sí una ressonància íntima- és la base per escriure des de la intensitat i la tensió.
[La maleta de l’escriptor, Isidre Grau, Editorial Gregal, 2019, pàgina 31]
El deure de persuadir
Tota obra literària s’erigeix damunt la més flagrant contradicció: reclama una plena autonomia però depèn de la realitat que la inspira. Si acceptem aquesta dualitat, qualsevol ficció – per fantàstica o desbaratada que sigui- és filla d’un determinat mirall real, i alhora pretén superar-lo, criticant, ridiculitzant o destruint l model de referència, per oferir una alternativa amb totes les de la llei.
[La maleta de l’escriptor, Isidre Grau, Editorial Gregal, 2019, pàgines 33-34]
El joc és clar. No cal parar-se massa a pensar o debatre si la literatura té un poder real i directe per canviar la realitat. La veritat és que la literatura, en la seva feina estructural d’afegir caper a la realitat viscuda per tothom que s´hi relaciona té la capacitat de modificar-la d’ofici.
Grau recorda Vargas Llosa quan diu que les novel·les bones són les que convencen el lector de les mentides que expliquen. Aquest fet, aquest això que invento ha passat, constitueix un dels fins últims del fet d’escriure. Aquesta persuasió, i l’acceptació del joc per part del lector, és la base de la més manifesta capacitat transformadora de la literatura, i el millor antídot contra els que creuen que la literatura pot funcionar com un pamflet que mourà els lectors a actuar d’alguna manera concreta. No. Els lectors i les lectores són, de tots els ingredients que conformen el joc literari, els i les més lliures.