Cruïlles és el darrer llibre de Jonathan Franzen. També és el seu retorn al tema que el va portar al reconeixement del públic, a la columna periòdica al New Yorker i a nombrosos guardons literaris: la família americana.
Franzen i jo
Jonathan Franzen va néixer a Illinois, va créixer a Missouri i viu, és clar, a Califòrnia. Va néixer el 1959. Escriu tan ficció com no-ficció, i col·labora habitualment, també és clar, amb el New Yorker.
Jo vaig néixer el 1958. Per tant, dia més, dia menys, tenim la mateixa edat. Potser aquesta coincidència generacional forma part de les raons que fan que, a data d’avui, sempre m’ho hagi passat bé llegint-lo. Vaig començar amb Com estar sol, un llibre d’articles que em va xuclar de seguida. Vaig seguir amb Les correccions, i així anar fent fins Cruïlles.
Llegint Cruïlles, amb seixanta-quatre anys, he recordat molt els grups de joves creients dels setanta a Mataró, la meva ciutat. Sobretot el grup de Sant Simó, on vaig conèixer molta gent maca, on ens movíem sense fer massa preguntes gent de missa i agnòstics confessos. Però aquesta relació de Cruïlles amb els meus records no forma part, segur, de les raons per les quals m’ho he passat bé amb Cruïlles, com amb els altres llibres de Franzen.
El context de Cruïlles
Anem a New Prospect, a l’Amèrica més o menys profunda, el desembre del 1971. Estem a tocar de Nadal. Advent, és diu la primera part del llibre. Tenim un pastor d’una església reformada, hereva, per tant, de la tradició calvinista. És Russ Hildebrandt, i està mal casat amb Marion i encaterinat d’una feligresa vídua que es diu Frances Cottrell. I tenim Cruïlles, un espai associatiu on els joves de New Prospect es socialitzen i es fan grans. El nostre Russ Hildebrandt, incapacitat gairebé per genètica per connectar amb els joves (o amb algú), està baralllat amb Rick Ambrose, el guai aprenent de pastor que fa seus els joves a base de proposar jocs de sinceritat i empatia. Aquí comença la història. També comença la família Hildebrandt.
Franzen presenta els personatges com si tingués pressa, ens en dona tots els detalls de bon començament. I després fa que els passin coses. Per tant, les seves novel·les són com mosaics, i a Cruïlles és on més es manifesta aquest caràcter trencadís. Cruïlles és, de fet, una novel·la feta de cinc novel·les, amb cinc protagonistes diferents, tots de la mateixa família, de manera que, si haguéssim de triar un protagonista pel conjunt, aquest seria la família Hildebrandt.
La família Hildebrandt
Tenim el Russ, un pobre home que no sap com agafar el timó de la seva vida, perquè, per començar, no té ni la més remota idea de què es un timó. Després tenim la seva dona, la Marion, amb un passat ocult de brots psicòtics i violència sexual del tot incompatible amb la seva realitat actual de dona de pastor en el moment difícil de la (pretesa) pèrdua d’atractiu. En Russ i la Marion tenen quatre fills.
El gran, en Clem, considera una injustícia que es pugui no anar al Vietnam al·legant motius de consciència, religiosos o d’estudis per defugir la guerra, Pensa en els morts que moren per ell, i s’enfronta al seu pare, tan pacifista com covard, per allistar-se.
La Becky va néixer després. És una noia que ha heretat una petita fortuna d’una tieta (la Shirley, germana de la mare) i que ha repartit amb els seus germans. Creu que aquesta generositat li dona dret a tenir algun privilegi respecte dels altres, com ara el de triar el xicot que li agradi i poder viure sense cap ull vigilant.
En Perry és el geni de la família. Tan intel·ligent com inadaptat, trafica amb marihuana i es passa el llibre fent plans per ser millor persona i sense sortir-se’n gens ni mica.
Hi ha un quart fill, el Judson. Però com els menuts tardans de les cases extenses, és massa petit com per tenir història familiar. Va a remolc sempre, i ho fa amb una naturalitat d’allò més digna. La seva condició de testimoni amb mirada pròpia fa que en Judson sigui un dels personatges més simpàtics del llibre
Els espais de Cruïlles
Cruïlles és un espai sense territori. Allò que el defineix és un context i i una edat. Són joves als anys setanta, en un moment de canvis profunds que es ressenten d’aquests canvis i que els assumeixen amb molt esforç. Creixen amb inseguretat i sense eines per anar xopant-se de les coses noves. Són la generació post-hippy. Per tant Cruïlles és a l’hora un espai ambulant i un teló de fons. Cruïlles és present a la sala d’estar de la casa del Hildebrandt, al carrers de New Prospect, i a les muntanyes d’Arizona on van de colònies a fer missions amb allò que queda dels navahos, (sense tenir en compte que els navahos no necessiten per res les seves missions salvífiques).
Els i les altres
També hi ha personatges per subratllar el terre movedís que protagonitzen els cinc sub-protagonistes. La Frances Cottrell, objecte de desig del patriarca, la Sophia, la psicoanalista acomplexada que fa esclatar amb la seva indiferència i la seva incompetència les pulsions internes de la Marion, en Rick Ambrose, que és tot allò que Russ hauria volgut ser, i molts més. Tots tenen aquesta funció: ser el motor de les inconseqüències dels Hildebrandt, els encarregats de deixar-los en evidència, i convertir-los, d’aquesta manera, en matèria novel·lable.
P.S. Un detall colateral
Jonathan Franzen ha viatjat per tots els racons del món per fotografiar ocells. La fotografia ornitològica és una de les seves passions. El seu llibre Més enllà ho explica amb tots els ets i uts.
Doncs bé. Saber això m’ha ajudat molt a entendre Jonatham Franzen. Fa amb els seus personatges el mateix que fa amb els ocells que fotografia.