El monitor número 16

El monitor número 16

El monitor número 16 és un text que respon a un exercici del curs. La demanda d’en José era la següent: La condició que us poso és no fer-ne ni una paraula de telling al vostre escrit. No podeu explicar res de res.  Ni informació bolcada al lector, ni opinions de cap personatge, ni frases “intel·ligents” o “boniques” que no mostren res. Tampoc “introduccions”, ni res per “posar en context els lectors”.  Màxim dos fulls. Pot ser qualsevol cosa: un dia sencer de la teva vida, un personatge intentant aparcar el seu cotxe al mig de l’Eixample, una nena de 5 anys dinant al menjador de l’escola, una excursió als búnquers del Carmel amb la teva cunyada. És absolutament igual, però: zero telling

Jo estava assegut a la meva butaca de feina. La nit semblava tranquil·la. Mirava el monitor número 16 amb més atenció que els altres, perquè sabia que en un parell de minuts arribaria la Fina. No sabia si es deia Fina. Era el nom que jo li havia posat per acostar-me-la. Ara sé que no es deia Fina, sinó Pilar. La meva mare es deia Pilar, també, i també va morir malament. Sí, sí… ja vaig, perdoneu… La Fina -la Pilar- va arribar com cada dia, amb el seu farcell i el carretó. El monitor 16 és a una oficina de la Caixa, al carrer Girona. És clar que això ja ho sap, perdoni. Ja segueixo. Com sempre, la Fina -deixi’m dir-li aquest nom- va estendre els cartons que duia al carro, i els va escampar per terra. Després va recolzar la bossa on duia la roba a la paret i la va disposar com si fos un coixí. Cada vespre ho feia igual. Semblava un rellotge. Va treure un paper de diari rebregat, el va desembolicar i en va treure una fruita encetada -semblava un tros de poma- i hi ha fer dues queixalades. La va tornar a embolicar i la va desar a la bossa. Va treure una manta estripada, la va estirar al costat dels cartons i després s’hi va estirar ella. Li costava molt, i a mi em feia coragre veure-la cada nit i no poder fer res per ella. Després es va tapar, i jo vaig deixar de mirar el monitor número 16, perquè al 18 acabaven d’entrar dos marrecs plens de pírcings i amb els braços tatuats. Déu me’n guardi de dir que els nois que en porten són mals nois. Però a la feina em demanen que faci una foto fixa sempre que vegi jovenalla estranya, i l’enviï a la central per missatgeria instantània. Suposo que deuen passar-la per alguna mena de màquina per saber si ja hi eren. Perquè si no no sé perquè dimoni ho volen. De vegades he pensat que el que volen de debò és saber si jo estic al cas de la feina, per despatxar-me si em distrec massa. Com diu?… Ah! Sí! Perdoni!… Ja vaig al gra.

Vaig fer la feina al 18, que és una altra oficina, del carrer Còrcega. I de pantalla en pantalla vaig saltar de Còrcega a Aribau, després a Passeig Maragall, a General Mitre i vaig tornar a mirar al 18, a veure se els joves encara hi eren. Ja havien marxat i tot semblava en ordre.

Es va encendre una llumeta vermella al 16. Això volia dir que algú havia obert la porta. Eren tres nois, amb la cara tapada. No anaven vestits com si fossin pinxos. Vaig pensar en la Fina, i anava a trucar a la central o a la policia, perquè una cosa és anar tatuat i una altra portar la cara tapada, per molt ben vestit que vagis… Sí, sí… els vaig veure, i vaig enviar la foto a la central. Però tot va anar molt de pressa. La policia va trigar vint minuts i quan van arribar la feina ja estava feta.

Com va anar, diu?… Era fosc. Només hi havia la llum de nit encesa a l’entradeta del caixer. No podia veure les cares. Només vaig veure que un, el més alt, treia una mena de capsa de sota de la jaqueta, i descargolava un tap que tenia al costat més estret. Semblava un pot de líquid, com una llauna, i ho era. El va destapar i va començar a ruixar la Fina, que es tapava la cara amb les mans i semblava que xisclava. Dic semblava perquè els monitors no tenen veu. Van passar uns segons que van semblar una estona llarga, i el més baixet va fer com si el volgués aturar. El tercer li va donar una empenta i es va posar al mig. Jo em vaig posar molt nerviós, perquè trobava alguna cosa familiar en el nano més baixet. El tercer va encendre un llumí i el va llençar sobre la Fina. La pantalla es va convertir en una foguerada. Els monitors són muts, però em va semblar sentir que el més alt i l’altre reien. Sí, sí… potser reien tots. Però no ho crec, senyoria, perquè en Ramon és un bon nano. No podia riure.

Ha tingut una vida complicada. La seva mare i jo ens vam separar. No he pogut estar per ell i no ha fet sort amb els amics. Sempre d’un cantó a l’altre. Sí, sí, senyor jutge… ja sé que això no m’ho han preguntat, però jo ho haig de dir. La mort de la Fina va ser horrible, i jo encara somnio flames, però en Ramon no podia voler fer allò, no… no… no po… dia. No.

Dispenseu. Vaig plorar aleshores. I no he parat. No, no vull cap got d’aigua. És un bon nano.

Gràcies, senyoria.

Feu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *