Mes: agost de 2017

4 d'agost de 2017 El xut de l'òliba, Ficció Post a Comment

No sóc el negre que espera darrere de la tanca

No sóc el negre que espera darrere de la tanca

No sóc el negre que espera darrere de la tanca. Perquè jo, aquesta samarreta, la veig des de Melilla. Però fa anys que me’l miro. Està assegut all peu del Gurugú, a Marroc, a l’altra banda de la tanca, amb la seva pell fosca, que és com dir que és negre. I  amb les seves mans ostentosament estriades, que es com dir que havia treballat molt. I amb els ossos insinuats sota una musculatura a mig definir. Això seria com dir que passa gana. I, sobre tot, amb els ulls morts, petits, humits, sense color, inexpressius. És com dir que aquest home que fa tants anys que seu a l’altre costat de la tanca està esperant que passi alguna cosa amb una total desesperança.

Jo sé coses que ell només ha vist, però que no sap. I ell sap coses que jo no he vist, però que sé. És veritat: no tinc detalls. No sé de quin país venia el propietari d’aquesta samarreta enganxada a la tanca. Puc saber el número de les sabates que hi pengen. però mai no sabré ni els noms, ni les històries personals i familiars, els neguits de les persones que les vestien.

El que aquell home ha vist, i que jo sé, tot i no haver-ho vist, és que només fa dinou anys que el govern espanyol va gastar 5500 milions de pessetes per a aixecar una tanca de dotze kilòmetres de llargada i tres metres d’alçada. I que no va bastar. Per això poc després la van clonar, i en van fer una altra paral·lela. Com que tampoc bastava, fa dotze anys van duplicar l’alçada. El que veia el nostre home des de 2005 eren dues tanques paral·leles de 6 metres d’alçada. Tot i així, tampoc n’hi havia prou, de manera que fa deu anys van decidir afegir-hi una sirga tridimensional de tres metres més d’alçada entre ambdues tanques, i fa tres anys una tanca que dificulta les escalades.

El que ara veu aquest negre que espera desesperat des de fa vint anys són 12 km de dues tanques paral·leles de 6 metres d’alçada amb filferro de pues, amb posicions alternatives de vigilància i carreteres entre les tanques per al pas dels vehicles de vigilància. Els cables sota terra connecten una xarxa de sorolls electrònics i sensors de moviment. El conjunt està equipat amb llums d’alta intensitat i videocàmeres de vigilància, així com equips de visió nocturna.

El govern que ha construït aquesta tanca és el mateix govern que diu que no està de moda aixecar fronteres i separar països..

El negre s’ho mira, mentre espera sense esperança.

 

3 d'agost de 2017 Benestar, El xut de l'òliba Post a Comment

Fa dos dies que vaig al gimnàs

Fa dos dies que vaig al gimnàs

Fa dos dies que vaig al gimnàs. De totes les maneres més despersonalitzadores de fer esport que puc imaginar, aquests gimnasos de màquines i artefactes són les que guanyen. Hi he anat altres vegades, i sempre he tingut la mateixa sensació: la majoria dels seus usuaris van a la seva, no parlen, no comuniquen. És a dir, estan en diàleg permanent amb el seu cos. Es busquen els centímetres de greix que acaben de perdre, s’ensumen la suor que emanen, miren com evolucionen les línies del seu cos. Gairebé diria que no importa si l’objectiu té a veure amb l’estètica, amb la salut, amb la força o amb l’exploració de fins on pot arribar la massa muscular sense rebentar.

Aquesta característica poc socialitzadora dels gimnasos és, per a mi, un dels seus atractius. Jo, al gimnàs hi vaig perquè he descobert que la creació de rutines m’ajuda a assolir els objectius que vull aconseguir, que són ben senzills. Quan sóc al gimnàs no sé pensar en res més que en la suor que faig rajar dels meus porus. No miro l’altra gent, i no em sembla que em mirin. Senzillament, estic jo sòl i l’esforç, i tinc la sensació que, a més de la pell (i la quota) m’hi estic deixant de debò aquells trossos de mi que em sobren, que em fan mal i nosa.

Murakami, seguint Buda, diu que el dolor és obligatori, i el patiment és opcional. Aquesta frase em serveix de punt de partida per afirmar una cosa: no sento dolor, al gimnàs, i, en canvi, m’obligo a una certa dosi de patiment. Una espurna de patiment ajuda a tenir clar que hi ha coses a la vida per les quals val la pena patir una mica. Sé que aquesta frase té un a redundància interna, però… importa gaire si al cap d’una hora has perdut 150 grams d’allò de tu mateix que et fa mal?

2 d'agost de 2017 El xut de l'òliba, Política Post a Comment

No sóc de Tossa, però hi dormo

No sóc de Tossa, però hi dormo

No sóc de Tossa, però hi dormo quan em deixen els usuaris i usuàries dels bars i discoteques que m’amenitzen les nits. Tampoc tinc la rutina de mirar la tele a hores fixes i a programes triats. Això m’obliga a fer zàpping.

Ho confesso: tinc un vici menor. M’agraden els debats polítics. He vist molts plens, reunions, m’he empassat moltes comissions d’investigació pel 3/24, i quan en passa una davant les meves badius, no me’n sé estar. L’altre dia vaig caure a les xarxes d’aquesta mena de programa de Tele 5 en què s’han convertit els plens de l’Ajuntament de Tossa d’ençà que els puc veure per la tele.

Aquest a què us remeto és del 27 de juliol del 2017. Sembla ser que els plens de l’Ajuntament de Tossa, segons la seva reglamentació interna, es fan de preferència el segon dijous de cada mes, però aquest es va retrassar dues setmanes per una raó que, en el decurs del Ple, només s’intueix: el van retrassar per tocar els ous a l’oposició! En qualsevol cas, cal reconèixer que aquesta potestat de tocar els ous convocant arbitràriament les reunions la tenen tots els alcaldes i alcaldesses del país. També cal reconèixer, però, que pocs i poques la fan servir, per una qüestió que poc té a veure (per desgràcia) amb la política: són gent educada!

Aquest ple comença amb una notícia sorprenent: les actes dels plens de Tossa a partir de juliol de 2017 es digitalitzaran i podran ser consultades per la gent de Tossa i del món enllà de les seves muralles, més que mil·lenàries (deixeu-me fer de tossenc per un dia!). Altres vegades havia buscat les actes on calia. Pel exemple, al seu portal de la transparència, i, efectivament, no hi eren. Però, si em permeten un consell, no ho facin. Declarin els seus plens matèria reservada, perquè a Tossa hi ha nens i nenes que s’estan formant, i per a qui veure aquestes baralletes de veure qui té la llengua més esmolada, qui té major capacitat de menyspreu no són gens edificants. Ni per Internet ni  per la tele. Creguin-me: no ensenyin aquests baralles de taverna a la canalla ni a la gent sensible. La política no té res a veure amb això, i el debat, si no és d’idees, és de galliner.

I pel que fa a les emissions per la tele, passin vides de sants, o recuperin els dos rombs. O incorporin una mica de vergonya en els seus debats! (Començant per qui els ha de dirigir!)

1 d'agost de 2017 El xut de l'òliba, Sistema editorial Post a Comment

No ha passat res des de Sant Jordi?

No ha passat res des de Sant Jordi?

No ha passat res des de sant Jordi? Fem memòria, ara que no som en la voràgine de notícies triomfals i triomfalistes. Recordeu? L’Associació d’Editors en Llengua Catalana, amb altres institucions gremials del món de l’edició, es va reunir amb el dia de sant Jordi amb la sots-presidenta espanyola Soraya Sáenz de Santamaria, aleshores en plena gira per Barcelona (recordeu que havia muntat un despatx i tot!). La presidenta de l’Associació, la Montse Ayats, es va desmarcar de la invitació a la presidenta, i va afirmar aleshores que la junta de l’AELC havia decidit prioritzar el reconeixement del dia de Sant Jordi com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, abans de tenir en compte la complexa situació política del país. La sotspresidenta de l’Associació, Isabel Martí, de La Campana, va dimitir de les seves responsabilitats, perquè va prioritzar en sentit exactament invers. Aquesta posició, d’una dignitat i d’una coherència exemplars, va ser qualificada per Santi Vila, aleshores conseller de Cultura com a “irada, comprensible i humana”.

Independentment del dret que tots tenim a equivocar-nos, fins i tot els editors en llengua catalana, el reconeixement dels errors és, a més de necessari, elegant. I del que no hi ha cap mena de dubte és que la dimissió de Isabel Martí va ser ben valorada per molta gent que tenim el vici de llegir en català (donant de menjar als editors en llengua catalana, diguem-ho com qui no vol la cosa). Tot i que segur que se’m veu el llautó, i es fa notar que jo tampoc hagués anat a la recepció, del que no hi ha dubte és de que un fet d’aquestes característiques es mereix alguna cosa més que el silenci per resposta. Estic segur que la Isabel Martí, o, en qualsevol cas, molts lectors en català, voldrien saber per boca dels editors les circumstàncies d’aquella discussió a la Junta que va decidir prioritzar el fi i desatendre les formes, maquiavèlicament parlant.

Doncs no busqueu res al web dels editors en llengua catalana. A cap notícia es parla de cap dimissió, no s’agraeix la feina feta per una de les mes constants i exitoses editores en llengua catalana, no es donen traces del debat a la reunió de la Junta que va decidir equivocar-se ni res de res. Con si no hagués passat mai. Bé, si… hi ha una carta oberta de la presidenta i dels dos vicepresidents d’ara. La primera meitat de la carta va destinada a explicar què ha fet l’associació d’editors en relació a aquella campanya de foment de la lectura que el senyor Collboni, aquest de l’extrema dreta de la foto, volia promoure amb l’ajut d’en Cristo Mejide. La segona, per explicar que, tot i haver anat a l’acte de la Soraya, no sabien ben bé ni què hi feien ni perquè hi eren. Diuen que la Cambra del Llibre vol que Sant Jordi sigui Patrimoni Immaterial de la Humanitat. De moment ho porten molt en secret, perquè la iniciativa no té cap web pròpia ni surt a la web de la Cambra (que diu que en són promotors). De fet, si no hagués vingut la Soraya, ni ho sabríem! De manera que, com diuen a la seva terra, (lo cortés no quita lo valiente), li agrairem que hagi facilitat que aprenguéssim una cosa més i poguéssim anar a dormir tranquils i amb la feina feta.

Com deu dormir la Isabel Martí… editant bons llibres, aconseguint èxits de crítica, de públic i d’armilla sense menystenir la qualitat i sense haver de llepar culs…

Pel que fa als altres, ja ho diu la dita: Muts i a la gàbia!