Autoedició, una aventura al teu abast

Autoedició, una aventura al teu abast

Una manera de donar sortida als teus textos

Els sistema editorial ha permès que els llibres arribessin a milions de persones. Així, una part important del que sabem ens ha arribat a través de llibres transmesos pel sistema editorial tradicional, definit per la cadena autor – editorial – distribuïdora – llibreria – lectors. Però el model definit per aquest sistema està avui en crisi, si més no des del punt de vista de la seva funció cultural. Podem afirmar que el sistema editorial va néixer per donar sortida als productes sortits de les primeres impremtes, i ara vivim un món on les novetats tecnològiques estan fent petar les costures dels vestits fets els darrers cinc-cents anys. L’autoedició és, només, una manera possible de sortejar les mancances del sistema editorial.

Com passa a totes les novetats, l’autoedició encara no ha trobat el seu lloc en els sistemes de transmissió de continguts i valors culturals. Sabem de les seves possibilitats, fins i tot dels seus mètodes, però no hem aconseguit moltes vegades identificar els motius i els objectius que guien les persones que s’autoediten. Podem concloure que el nexe comú entre totes les persones que emprenen l’aventura d’autoeditar-se és aquest: Tinc alguna cosa escrita que vull dir a algú.

Autoedició: per què?

El motiu principal que empeny els escriptors a convertir-se en autoeditors és el fet que el sistema editorial convencional no els deixa lloc per als seus productes. Centenars de manuscrits arriben a les taules dels editors i dels agents literaris esperant el beneplàcit de ser llegits i considerats aptes per ser nascuts al mercat. No conec estadístiques sobre el percentatge que hi arriben, però la meva intuïció personal em diu que són molt pocs. I d’aquests també són pocs els que s’autoediten. Però cada dia que passa són més, no ho dubteu. L’any 2017, segons dades de l’ISBN, el nombre d’autoeditors a Espanya va augmentar un 4’3% respecte de l’any anterior. (pàg. 20)

Penso que els motius pels quals pocs llibres escrits arriben a ser considerats editables per les empreses convencionals del llibre té diversos motius. Aquí en destaco tres, a títol indicatiu i molt resumits:

  • Les editorials convencionals aposten per títols amb rendibilitat econòmica garantida o editen títols de replè, per ocupar lloc al mercat, atenent a criteris de costos.
  • Els sistemes de distribució de la cadena tradicional són massa cars.
  • Realment, s’escriu molt, i amb unes expectatives excessivament desenfocades.

Dels tres motius només el darrer és imputable a l’escriptor, i no considerat individualment, sinó en conjunt. Però, qui té dret a dir-li a una persona que ha escrit un text amb esforç i il·lusió que la seva obra no mereix ser publicada o difosa? Personalment penso que ningú

Autoedició: per a qui?

I aquí ens trobem la mare dels ous: el públic. La persona que escriu ha de definir per a qui escriu d’una manera gairebé simultània al moment en què decideix emprendre la feina d’escriure un llibre per a ser editat. La impresió digital permet imprimir sota demanda a costos que poden competir amb els de l’edició convencional. Això sempre que aprofitem tots els sistemes de producció i de distribució que ens permeten els recursos del nostre món hiperconnectat.

El problema rau en el fet que les empreses de serveis editorials disfressades d’editorials, o les editorials que ofereixen serveis editorials per augmentar o anivellar els seus comptes de resultats, estan interessades en tirades altes. Elles cobren pels serveis que presten, i el cobren en funció dels llibres que produeixen. Treballen el mateix si produeixen 100 llibres o 1000, però en el segon cas els seus ingressos es multipliquen per 10. Es podria dir que les empreses d’aquestes característiques miren primer de tot la capacitat d’inversió de l’autor en funció de la seva butxaca i de la seva il·lusió. Només després llegeixen el llibre. I això, de vegades, amb molta sort!

Per aquest motiu la primera feina de l’autor-editor és fer una llista detallada, gairebé amb noms i cognoms, de les persones que compraran el seu llibre. D’aquesta manera tindrà una orientació realista de la seva tirada. Aquesta tirada donarà compte de les despeses variables de la seva aventura. Després haurà de modular les despeses fixes (preimpressió i difusió) per valorar si es pot permetre l’aventura. Treballar amb els peus a terra és una manera de treballar, i construir castells a l’aire, no. Confieu en les empreses que us fan pressupostos en funció dels serveis que presten, no dels llibres que diuen que us vendran.

Per què vull escriure?

Per què vull escriure una novel·la?

Hi ha infinits motius per escriure

Probablement, tot ha començat amb una idea. Com una mosca collonera ha fet niu al teu cervell, i allà la tens, tota còmoda. Tothom en té, d’idees. la immensa majoria es perden, abans de concretar-se en res tangible. Els escriptors en trien algunes per escriure. D’aquesta tria neixen les obres literàries. Els motius que fan que els escriptors i les escriptores prefereixin escriure abans de dedicar-se a altres feines potser menys esforçades és, en el millor dels casos, un misteri. I, en el pitjor, un inefable d’impossible concreció, perquè, de fet, no existeix com a categoria. Segurament hi ha infinits motius per escriure. Però massa sovint les persones que escriuen -sobre tot les que no mengen d’allò que escriuen- no tenen resposta per la pregunta per què vull escriure?

Gairebé tots els lectors de ficció comparteixen un fet que els empeny a capbussar-se en les històries que altres han escrit. És en aquest fet de submergir-se en una història, d’esdevenir una persona altra de qui ets quan no llegeixes, que resideix allò més màgic del fet de llegir. I això ho escric perquè estic convençut que el primer que empeny una persona a voler escriure és, justament, el plaer que obté quan llegeix. Quina mena de persona que obté un gran plaer no busca la manera de escampar-lo o compartir-lo per donar-li més sentit?

Més enllà d’aquest punt de partida primigeni comencen les especificitats. Hi ha persones que s’ho plantegen com un repte. N’hi ha que volen educar. També n’hi ha que volen entretenir. Potser ser tingudes en compte. O miren de fixar les coses que els passen pel cap. O guanyar diners. O la simpatia d’alguna persona concreta. O fer-se immortals pel camí del reconeixement de la història. O…

Una novel·la és, sobre tot, un artefacte per ser compartit

…o, potser, només vols compartir. Desconfio per sistema de les persones que escriuen i diuen que escriuen per ells i prou. Potser n’hi ha algun, però estic convençut que els que ho diuen i no ho pensen són molts més que els que ho diuen de debò. La imatge que domina el cap de la majoria infinita de les persones que escriuen és la del llibre. La història s’ha encarregat de prestigiar aquest producte que vehicula cultura, sentiments, sensacions, desitjos o inquietuds. Ho crec, malgrat l’esforç de tants editors que avui s’entesten a trivialitzar-lo a base d’edicions mal fetes o prescindibles, amb la idea que produint molt també es consumirà molt.

No. Un escriptor sempre vol compartir. George Orwell va dir que escrivia perquè volia exposar una mentida, algun fet sobre el qual volia cridar l’atenció. I afegia que la seva principal preocupació era ser escoltat. I avui dia la tecnologia posa més fàcil a possibilitat de ser escoltat. Fer un llibre, de paper o de dígits binaris, és més senzill que mai, i l’autor pot optar amb una certa facilitat per fer-se ell mateix el llit. Només hi ha un problema en aquesta opció. Com que fer un llibre és fàcil, també és fàcil fer-ho malament. Jo penso que el llibre i la feina editorial són dignes d’un respecte que voreja la veneració. L’escriptura i l’autoedició són activitats a l’abast de tothom, però que demanen ser enfocades d’una manera professional. L’editor Jason Epstein va dir que la feina d’editar era, per definició, una indústria artesanal.

Tinc clar per què vull escriure?

Si estàs llegint això és probable que hagis tingut una idea, i la vulguis convertir en una història escrita, i aquesta en un llibre, imprès o electrònic. Si has compartit aquesta idea, és fàcil que t’hagin dit que has de saber quins objectius tens pel teu llibre, on vols arribar. És una pregunta amb trampa, perquè els objectius, si no es quantifiquen i s’estableixen amb sinceritat, acaben definint més aviat desitjos que fites abastables. Abans dels objectius jo et recomano que t’asseguis amb tu mateix, i estableixis una conversa amb una pregunta ben clara: per què vull escriure?. No tinc cap mena de dubte que la resposta que et donis t’ajudarà a definir els teus objectius d’escriptura i edició, perquè t’ajudaran a imaginar qui són els lectors i lectores que estan disposats a compartir un temps de la seva vida a escoltar allò que tens per dir-los.