Planificació estratègica del teu llibre

planificació estratègica

Has tingut una idea i vols fer-la créixer, escrivint. Per fer això només et cal un ordinador, una màquina d’escriure o paper i llapis. Però… i si vols escriure un llibre?. Aleshores és bo que tiris de la la planificació estratègica!

Fer un llibre del què has escrit també és una idea, que posa en marxa uns processos determinats si es vol fer bé. En qualsevol moment del procés d’escriptura pot aparèixer aquesta idea. De fet, acostuma a aparèixer. També és cert que, si ets una persona escriptora, sol fer-se present ben aviat. De vegades abans i tot que sorgeixi la idea d’escriure. Perquè en realitat són idees complementàries, que poden desenvolupar-se en paral·lel. En realitat és bo que ho facin d’aquesta manera. I, encara més, de vegades voler fer un llibre és la idea antecedent de la d’escriure’l!

L’edició fa útil l’escriptura

El procés de fer un llibre partint d’un original es l’edició. La feina d’un escriptor no s’acaba mai en l’escriptura. Sempre hi ha hagut altres persones que han ajudat a trobar la manera de definir els continguts d’aquell text original, Primer els escribes i escrivans, després els copistes. Els impressors van venir amb la impremta quan el senyor Gutenberg els va donar permís. I els editors més endavant, lligant la feina dels impressors amb la d’altres professions complementàries dins del món de l’edició. Fins a convertir-la en la indústria que coneixem. O que hem conegut fins ara, si voleu.

És obvi que la indústria de l’edició, a cavall de les eines tecnològiques i dels canvis en la mentalitat i en el context, està fent canvis a una velocitat tan de vertigen que pot arribar a provocar marejos si no es prenen algunes precaucions. Reflexionar és, en aquest sentit, la millor de les precaucions. Segur que hi tornarem en altres entrades d’aquest espai.

Ara el que vull és parlar de la teva idea i del que et convé tenir en compte per fer-la tan grossa fins que puguis dir que la dones per crescuda, fins que tinguis el teu llibre als prestatges o al disc dur d’algun dispositiu personal o del teu núvol particular. Perquè aquesta és un dels factors que has de tenir en compte. Un llibre necessita un contingut, que pot ser presentat de diverses maneres. Que vulguis convertir-lo en fulls impresos enquadernats, en contingut digital interpretable per un ordinador, en un discurs oral difós en podcast o audiollibre serà una de les primeres decisions que hauràs de prendre. Prenguis la decisió que prenguis, si l’has planificat prèviament tens moltes més probabilitats d’assolir el teu èxit.

Definir el públic, un pas indispensable

La planificació estratègica és un mètode de treball que passa per definir uns objectius i les maneres d’aconseguir-los abans de fer cap altra cosa. De la primera part s’ha convingut a dir-ne estratègia, i de la segona tàctica. Si de que es tracta és de fer un llibre hi ha preguntes que val la pena que et facis abans de fer cap altra cosa.

A qui interessa el que jo escric? Perquè aquest i no altre és el meu públic. El públic no és les persones que estan en condicions de llegir-me. En principi hi ha tants possibles lectors com persones que sàpiguen llegir i que entenguin la meva llengua. Però seria enganyar-se començar a plantejar-se la idea d’escriure un llibre pensant que el nostre públic és aquests milions de persones. Encara que pensem que valdria la pena que tots ens llegissin, perquè, autors com som del que hem escrit, segur que pensem que a tothom del món li aniria bé llegir-nos. La realitat és que gairebé tothom que comença amb aquest plantejament acaba amb caixes de llibres amagades sota del sofà de la saleta de casa seva!

Definir el públic és agafar un paper i un llapis i escriure primer de tot els noms i cognoms de les persones que llegiran el llibre perquè els interessa. I quan hagis acabat amb els noms i cognoms, els lectors assegurats pots aventurar-te a definir grups de persones. És igual que es tracti de els metges, els metges de Barcelona o els joves del Pallars Jussà. Perquè després hauràs de pensar en la manera concreta d’arribar a ells. L’objectiu d’aquesta llista és tenir una orientació de quants llibres vols. Perquè si no ho fas serà fàcil que en facis més dels que necessites.

Per a què et serveix la planificació estratègica?

Hi ha una cosa que he negligit, d’entrada. És veritat que avui dia hi ha gurús que venen que la idea és utilitzar les plataformes d’edició i distribució grans. M’estalvio noms, per no contribuir al seu monopolisme. Segur que saps de què parlo. No les negligeixo per oblit.Senzillament ho faig perquè no et seran útils. La planificació estratègica parla d’això: de fer que les coses que fas siguin útils!

Només vull que agafis consciència d’una cosa: si escrius, ets un escriptor. Si edites (o autoedites) ets un editor. Les dues activitats han omplert anys de la història del treball i de la cultura en un món canviant. En un món canviant el que belluga són les maneres, però no els objectius. En cada època de la història global de la humanitat, s’han buscat mètodes diferents per a assolir d’objectiu específicament humà, i de fer-ho amb estil, és a dir amb formes acurades, adequades i singulars.

Les dues activitats mereixen que te les agafis amb respecte. I, si vols reeixir, el primer que has de tenir clar és l’abast dels teus objectius, i el segon encertar en la manera d’arribar a assolir-los. Això i no altra cosa és la planificació estratègica!

Idea: on l’escriptura comença

He tigut una idea!

Bé, felicitats. Has tingut una idea! No és res extraordinari. De fet, tots en tenim moltes, al cap del dia. Però aquesta idea que has tingut és especial. Li has vist alguna cosa, l’has pensat d’una manera determinada. L’has vist com escribible. I, en el teu cap, li has començat a donar forma. Potser només passa que ets una persona escriptora.

Però lamento dir-te que no n’hi ha prou. O no ho lamento, no ho sé. Perquè ara comença la part dura de la història. Oblida’t del cervell. No està per desar coses. Guarda te’l per relacionar idees amb idees, per crear. Usa la seva memòria només per a les distàncies curtes. Perquè per escriure, el cervell és essencial, però s’escriu amb paper i llapis o amb tecles i pantalles. No n’hi ha d’altre. Si has tingut una idea, escriu-la de seguida. Ja hi tornaràs. És possible que aleshores ja no et sembli la mateixa idea, o que la vegis escribible d’una manera diferent. No hi fa res. En Jaume Cabré no escriu les seves novel·les pensant-les i prou. Transforma els pensaments en lletres i paraules, els transforma en literatura. Sense dubte, és això és el que fa un escriptor. Pots comprovar-ho en aquesta ressenya de la seva obra Les incerteses.

La idea és com el llevat, escriure es com fer pa

Has de veure la idea de la mateixa manera que un forner veu la farina. Diuen que un forner va dir una vegada que la única màquina imprescindible per fer pa és la cadira. Això vol dir que la seva feina està feta de esforç i paciència. Doncs tu igual: aplica’t la història. Les sessions de treball són per investigar, llegir, escriure. I els temps morts són per deixar reposar les coses fetes, perquè llevin i prenguin la forma necessària per ser posades al forn una altra vegada. Fins a ser consumides.

Hauries de procedir d’aquesta manera. Agafar la teva idea i transcriure-la. I després tornar-hi, l’endemà o al cap d’una setmana, és igual. Però has de començar a fer-la créixer. Si la idea ha nascut en haver conegut una persona que has pensat convertir en personatge, comença a definir el personatge. Dona-li atributs, fes-lo bo o dolent, sincer o mentider, alt o baix. Escriu sobre ell, fes-ne una fitxa d’atributs, un text o busca la manera concreta de parlar d’ell. I quan sàpigues com és, pensa en els llocs que trepitja, en les coses que fa habitualment. I inventa’t una cosa que faci o que li passi. Perquè un personatge sense accions dona per una descripció física o psicològica, però avui dia es porten les històries. Les descripcions han d’estar al servei de les accions. Per això el gènere de la novel·la i el conte son gèneres narratius.

Descripció i narració

Potser em diràs que hi ha magnífics llibres introspectius o descriptius, on no hi passen coses. I jo et diré que no és cert: sempre hi passen coses. Com a mínim hi passa la formidable aventura del llenguatge. En definitiva, agafa’t el consell del paràgraf anterior com un consell per començar a escriure. La teva escriptura no és altra cosa que la recerca d’un estil, un to que et farà escriptor singular, millor o pitjor, però et posarà fronteres per distingir-te dels altres, escriptors i no escriptors. Però si al final et trobes de gust fent créixer les teves idees construint magnífiques descripcions on passen poques coses (a banda de la que ja he dit), és la teva tria. I precisament és per què és la teva que no admet cap mena de discussió.

Pot passar que la teva idea hagi nascut de la contemplació d’un espai. Una vall contemplada des d’un penyal t’ha semblat esponerosa i verda. Explica-ho en el teu primer text. Busca adjectius i metàfores per posar en relleu l’abundància i la verdor. Fes-hi córrer rius. I, sobre tot, posa-hi personatges que els passin coses o, millor, que les facin.

Les coses que passen són el melic de la història. Perquè els humans som consumidors d’històries. Els personatges son els éssers creats del no-res o transformats de la realitat als quals els passen coses. Però és fonamental que els lectors i les lectores s’hi emmirallin, i acceptin o rebutgin les imatges que els retorna el mirall que triïn per mirar-se. Acceptació o rebuig, sí: presa de partit. Perquè no hi ha res pitjor que un personatge que genera indiferència.

Accions, espais i personatges

Per això, escriu sobre aquests tres eixos: els personatges, els espais i les accions. Poca cosa. El que et donin dues o tres sessions d’escriptura. Potser quatre o cinc folis. A mi em serveix. Tu fes-ho com creguis, à ton air!. Però treu-te la idea del cap, posa-la per escrit i comença a jugar. Jugar a escriure -escriure- no és disposar una paraula darrera de l’altra. És fer créixer una idea fins que tingui la llargada, la forma, el gènere que permet que aquella idea primigènia sigui explicada de la millor manera possible, o, si ets molt exigent amb tu mateix,de la única manera que podria ser explicada.

Aquesta és la única ambició que hauria de permetre’s l’escriptor. Perquè les altres ambicions, justificades, com ara guanyar diners, fama, convèncer algú o canviar el món acompanyen l’escriptura. Però la única que l’explica és el desig de trobar la millor manera o la única manera de dir una cosa.

És veritat. Potser has tingut una idea, i et felicito. Però no m’agafis al peu de la lletra. És clar que no l’has tingut per què et felicitin. L’has tingut per escriure-la, per convertir-la en literatura. Així,doncs, a què esperes?

Escriptor, una manera de ser

Escriptor, una manera de ser

Escriptor és, segons el diccionari, la persona que escriu llibres o que es dedica a la composició literària. La viquipèdia ho arrodoneix: és una persona que escriu textos en qualsevol tipus de document, un autor d’obres escrites o impreses que usa l’escriptura per difondre les seves idees o les alienes.

La veritat és que hi ha una mena de persones que estan esperant el moment de quedar-se soles amb un paper o un teclat per escriure. Potser tu n’ets una. Si és el cas, preguntar-te perquè ho fas pot ser una pregunta sense resposta. Perquè allò inefable existeix. I justament pel fet que existeixen les coses que semblen impossibles d’escriure, existiu les persones que escriuen. Dono per descomptat que, com que estàs llegint això, tu n’ets una.

Moltes d’aquestes persones es resisteixen al fet de considerar-se escriptors. Potser estan limitats per la idea que ser escriptor és quelcom reservat a una mena diferent de persones. Ja els coneixeu: Els clàssics que han superat la barrera de les èpoques, els genis capaços de ser reconeguts pel seu estil o per la profunditat dels seus escrits o els grans professionals que conten els seus llibres per èxits de vendes. A aquestes persones jo els recomanaria llegir-se bé el diccionari. Escriptor és qui escriu, i punt. Si escrius, si dones forma literària a les teves idees ets escriptor o escriptora. No cal discutir-ho més, perquè seria com discutir al diccionari.

Escriptor vs. escrivent

Només tu coneixes el destí del que escrius. O, si més no, quin t’agradaria que fos. Hi ha tants destins volguts per les paraules escrites com autors que les escriuen. Hi ha qui escriu, senzillament, perquè pensa que el paper o la pantalla l’acull amb més naturalitat que les altres persones. Aquest hi diposita, per tant, una confiança difícil d’explicar. Hi ha qui escriu pensant en les persones concretes que l’han de llegir. Aquest, s’aboca a la feina amb l’ànim de qui escriu una carta, i té l’esperança que allò que escriu arribarà a la persona que creu que ho ha de llegir. També pensa que tindrà, a més les conseqüències concretes que espera. Hi ha també persones que no tenen al cap cap lector concret, amb noms i cognoms, sinó que pensen que allò que escriuen té interès pels altres pel pes mateix del missatge que les paraules transporten.

Escriptors sou tots aquells que a més de ser persones escrivents us veieu a vosaltres mateixes com persones escriptores, i atorgueu als vostres textos un valor afegit que només podran detectar persones ignorades que s’hi sentiran seduïdes o atretes.

Ser escriptor, escriure, és una manera de ser.