Idea: on l’escriptura comença

He tigut una idea!

Bé, felicitats. Has tingut una idea! No és res extraordinari. De fet, tots en tenim moltes, al cap del dia. Però aquesta idea que has tingut és especial. Li has vist alguna cosa, l’has pensat d’una manera determinada. L’has vist com escribible. I, en el teu cap, li has començat a donar forma. Potser només passa que ets una persona escriptora.

Però lamento dir-te que no n’hi ha prou. O no ho lamento, no ho sé. Perquè ara comença la part dura de la història. Oblida’t del cervell. No està per desar coses. Guarda te’l per relacionar idees amb idees, per crear. Usa la seva memòria només per a les distàncies curtes. Perquè per escriure, el cervell és essencial, però s’escriu amb paper i llapis o amb tecles i pantalles. No n’hi ha d’altre. Si has tingut una idea, escriu-la de seguida. Ja hi tornaràs. És possible que aleshores ja no et sembli la mateixa idea, o que la vegis escribible d’una manera diferent. No hi fa res. En Jaume Cabré no escriu les seves novel·les pensant-les i prou. Transforma els pensaments en lletres i paraules, els transforma en literatura. Sense dubte, és això és el que fa un escriptor. Pots comprovar-ho en aquesta ressenya de la seva obra Les incerteses.

La idea és com el llevat, escriure es com fer pa

Has de veure la idea de la mateixa manera que un forner veu la farina. Diuen que un forner va dir una vegada que la única màquina imprescindible per fer pa és la cadira. Això vol dir que la seva feina està feta de esforç i paciència. Doncs tu igual: aplica’t la història. Les sessions de treball són per investigar, llegir, escriure. I els temps morts són per deixar reposar les coses fetes, perquè llevin i prenguin la forma necessària per ser posades al forn una altra vegada. Fins a ser consumides.

Hauries de procedir d’aquesta manera. Agafar la teva idea i transcriure-la. I després tornar-hi, l’endemà o al cap d’una setmana, és igual. Però has de començar a fer-la créixer. Si la idea ha nascut en haver conegut una persona que has pensat convertir en personatge, comença a definir el personatge. Dona-li atributs, fes-lo bo o dolent, sincer o mentider, alt o baix. Escriu sobre ell, fes-ne una fitxa d’atributs, un text o busca la manera concreta de parlar d’ell. I quan sàpigues com és, pensa en els llocs que trepitja, en les coses que fa habitualment. I inventa’t una cosa que faci o que li passi. Perquè un personatge sense accions dona per una descripció física o psicològica, però avui dia es porten les històries. Les descripcions han d’estar al servei de les accions. Per això el gènere de la novel·la i el conte son gèneres narratius.

Descripció i narració

Potser em diràs que hi ha magnífics llibres introspectius o descriptius, on no hi passen coses. I jo et diré que no és cert: sempre hi passen coses. Com a mínim hi passa la formidable aventura del llenguatge. En definitiva, agafa’t el consell del paràgraf anterior com un consell per començar a escriure. La teva escriptura no és altra cosa que la recerca d’un estil, un to que et farà escriptor singular, millor o pitjor, però et posarà fronteres per distingir-te dels altres, escriptors i no escriptors. Però si al final et trobes de gust fent créixer les teves idees construint magnífiques descripcions on passen poques coses (a banda de la que ja he dit), és la teva tria. I precisament és per què és la teva que no admet cap mena de discussió.

Pot passar que la teva idea hagi nascut de la contemplació d’un espai. Una vall contemplada des d’un penyal t’ha semblat esponerosa i verda. Explica-ho en el teu primer text. Busca adjectius i metàfores per posar en relleu l’abundància i la verdor. Fes-hi córrer rius. I, sobre tot, posa-hi personatges que els passin coses o, millor, que les facin.

Les coses que passen són el melic de la història. Perquè els humans som consumidors d’històries. Els personatges son els éssers creats del no-res o transformats de la realitat als quals els passen coses. Però és fonamental que els lectors i les lectores s’hi emmirallin, i acceptin o rebutgin les imatges que els retorna el mirall que triïn per mirar-se. Acceptació o rebuig, sí: presa de partit. Perquè no hi ha res pitjor que un personatge que genera indiferència.

Accions, espais i personatges

Per això, escriu sobre aquests tres eixos: els personatges, els espais i les accions. Poca cosa. El que et donin dues o tres sessions d’escriptura. Potser quatre o cinc folis. A mi em serveix. Tu fes-ho com creguis, à ton air!. Però treu-te la idea del cap, posa-la per escrit i comença a jugar. Jugar a escriure -escriure- no és disposar una paraula darrera de l’altra. És fer créixer una idea fins que tingui la llargada, la forma, el gènere que permet que aquella idea primigènia sigui explicada de la millor manera possible, o, si ets molt exigent amb tu mateix,de la única manera que podria ser explicada.

Aquesta és la única ambició que hauria de permetre’s l’escriptor. Perquè les altres ambicions, justificades, com ara guanyar diners, fama, convèncer algú o canviar el món acompanyen l’escriptura. Però la única que l’explica és el desig de trobar la millor manera o la única manera de dir una cosa.

És veritat. Potser has tingut una idea, i et felicito. Però no m’agafis al peu de la lletra. És clar que no l’has tingut per què et felicitin. L’has tingut per escriure-la, per convertir-la en literatura. Així,doncs, a què esperes?