L’arquitectura del conte (1)

El conte, un univers específic

Isidre Grau defensa l’especificitat del conte respecte d’altres gèneres narratius. La característica que singularitza el conte és la precisió. Aquest concepte resumeix tots allò que Grau considera que defineix un conte.

  • Unes lleis que converteixen el conte en un gènere especialment virtuós, sobre tot quan la imaginació creativa de l’escriptor sap connectar amb uns mecanismes afins a la precisió de rellotgeria i dotar-los d’un cert alè màgic. (Pàg. 11)
  • El secret del conte comença amb la disposició interna de qui l’escriu i conclou amb l’efecte final, com més contundent millor, que és capaç de provocar en el lector. (Pàg. 11)
  • Sí que voldria subratllar, sense més dilacions, els moviments intel·lectuals bàsics que s’han d’activar, de forma conscient o no, en l’elaboració del conte: la condensació de les idees i la síntesi expressiva. (Pàg. 11)
  • El conte neix impulsat a concentrar moltes idees en unes quantes d’altament significatives i, si pot ser, en una de prioritària. (Pàg. 11)
  • Aquest temps -tan preciós com l’or- ha d’estar presidit pel sentit d’economia i s’ha de traduir en naturalitat de lectura. (Pàg. 12)
  • Tot just compta amb el temps que ell mateix s’ha assignat en el planteig i que es va confirmant -o modificant de forma conseqüent- a mesura que progressa l’acció. I qui el marca, sens dubte, és l’autor, que parteix d’unes intencions -que es guardarà molt de desvetllar abans del desenllaç- i programa el seu “cronòmetre imafinari” perquè el final coincideixi amb el so del timbre. (Pàg. 13)
  • L’estratègia de concentrar els recursos dota el conte d’un sentit d’unitat i originalitat que és capaç d’intensificar el paper dels mínims incidents de la trama. (Pàg. 15)

Hemingway va escriure: He trobat unes quantes coses que són certes. Si deixes fora qüestions importants o situacions que coneixes, la història s’enforteix. Si passes de llarg d’alguna cosa només perquè no la coneixes, la història no valdrà la pena. […] Deixar-ho tot a una banda i inventar a partir del que coneixes, d’això es tracta en qualsevol escriptura. […] Ho pots ometre gairebé tot si saps què ´s el que has omès, aleshores la part omesa reforçarà la història i farà que la gent senti més del que comprèn. (Pàg. 16)

i Borges: El conte haurà de constar de dos arguments: l’un, el fals, que s’indica vagament, i l’altre, l’autèntic, que es mantindrà secret fins al final. (Pàg. 17)

Poe diu: Un hàbil artista literari ha construït un relat. Si és prudent, no haurà elaborat pas els seus pensaments per ubicar-hi els incidents, sinó que, després de concebre acuradament un cert efecte únic i singular, inventarà els incidents, combinant-los de la manera que més ajudi a aconseguir l’efecte preconcebut. (Pàg. 18)

  • Però si un conte ens convenç i ens deixa un record permanent és perquè, tal com diu Cortàzar, ha estat capaç de provocar-nos “l’explosió d’alegria espiritual que il·lumina bruscament alguna cosa que va més enllà de l’anècdota”. Estem parlant del sentit, aquella significació interna que cada lector modularà i aprofitarà segons els seus criteris personals. (Pàg. 18)

Augusto Monterroso es refereix als sentiments amb aquesta frase que m’ha cridat l’atenció, sense dubte per la seva ironia: No oblidis els sentiments dels lectors. En general és el millor que tenen: no com tu, que no en tens, ja que d’altra manera no intentes ficar-te en aquest ofici. (Pàg. 19)

El conte i la novel·la

ConteNovel·la
ExtensióHa de tenir la mínima llargada per desenvolupar el tema.Ha de tenir prou llargada per desenvolupar els detalls.
ComplexitatPrefereix una única situació, amb poques complicacions.Retrata un món a través de diversos successos.
PersonatgesTracta de pocs personatges en una crisi simpleMou molts personatges en un univers complicat.
EnigmesProvoca la curiositat instantània en una peripècia única.Crea enigmes de recanvi per mantenir la curiositat.
PsicologiaNo interessa tant el caràcter com les accions del personatge.Es preocupa més de les motivacions íntimes dels personatges.
Temps i espaiPrefereix parlar de temps limitats i espais reduïts.Es mou amunt i avall del temps i canvia sovint d’escenaris.
Diferències entre el conte i la novel·la (Pàg. 23)
  • Amb aquests propòsits -i amb mil més-, el conte no ha dubtat de passejar-se entre la realitat més palpable per a l’auditori i la fantasia més extravagant, però sempre amb dues finalitats inequívoques: transmetre un missatge interessat i captar l’atenció de qui escolta. (Pàg. 23)
  • En els contes tradicionals, d’incert origen popular o culte, hi ha una saviesa que el contista modern farà bé de no menysprear. pel cap baix, tenen l’aval d’una estructura narrativa capaç de guanyar-se l’atenció de l’oient i d’un conflicte dramàtic que ha superat les proves d’universalitat i temporalitat; unes característiques que sovint es troben a faltar en els contes actuals, quan es perden en la recreació d’atmosferes i contingències de validesa massa restringida. (Pàg. 24)
  • El contista és un home corrent que en certs moment decideix escriure i delega l’acte de narrar a un narrador inventat, que és el que decideix personatges, espais i temps, i alhora es converteix en jutge del temps que produeix a través de la relectura constant. D’aquest moviment continu (escriptura, lectura, judici, reescriptura), en surt el conte com a objecte vivent i autònom, que s’acaba separant del narrador i de l’escriptor que ha tingut a darrere. (Pàg. 24)

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *