La construcció de la realitat

La realitat és allò que passa

La realitat, aparentment, és inevitable. No es pot viure al marge de la realitat, ens diuen. I, tramposos com són, s’afanyen a construir la realitat.

En principi, la realitat és la suma de les coses que passen. Ningú pot abastar-les totes. Per això la seva primera operació és fragmentar, disgregar les coses que passen, i fer que no a tothom li passin les mateixes coses. Els gurús del màrqueting en diuen crear el target. No tot interessa a tothom. La cosa aquella del res humà m’és aliè queda d’aquesta manera com una frase bonica i prou. La solidaritat es disgrega i comença a anar per barris. I es creen solidaritats fins i tot oposades. Divideix i venceràs, oi?. John Donne esdevé un fantasma per il·lustrar llibres de Hemingway. Havia escrit que ningú no és una illa, i que quan les campanes tocaven (a morts) també tocaven per tu. Innocent! Quan hi ha mecanismes per aconseguir ( i fent servir la intel·ligència!) que uns morts t’importin i altres no, tot allò que invoca al concepte humanitat queda en entelèquia. És la diferència entre això que l’espècie homo hem aconseguit i el que ha estat donat a la resta de bèsties. Tenir interessos diferents de l’interès de la supervivència, comú a la resta d’espècies animals. I aconseguir que el fet d’aspirar a un determinat paquet de vacances. posseir un cotxe elèctric o tenir la capacitat de colpejar la parella apareguin com a interessos legítims. I ho serien, si no fos que tots aquests interessos estan patrocinats per persones l’únic interès dels quals és aconseguir que altres persones els tinguin. L’espècie humana és la única espècie animal que, a través del desenvolupament, ha aconseguit convertir el molt noble instint natural de comunicació en una poderosa eina artificial de manipulació.

Realitat interior, immediata i exterior

Percebem la realitat a través dels sentits. Són la porta d’entrada a través de la qual l’acollim. Hi ha nivells de realitat. Ara els nous amos estan massacrant-nos amb eines de realitat augmentada. Com si no n’hi hagués prou amb la pobresa d’esperit de la realitat exterior que vivim, ens amenacen amb rellotges, ulleres, braçalets, neveres i altres estris que ja no seran només rellotges, ulleres, braçalets o neveres. L’Internet de les coses, allò que els nous mercaders del temple s’inventaven en un Mobile de qualsevol data entre puta i puta, aconseguirà aquest miracle: augmentar la realitat per convertir-la en un jou, més encara que en un paisatge.

Si, d’una o altra manera aconseguim deslliurar-nos d’aquesta nova moda (per a alguns és un filó, més que una moda), encara tenim nivells de realitat. Com que tot és una qüestió de límits i que els límits tenen la capacitat de ser subjectius quan no són imposats deixaré que tothom els posi on vulgui. Però sí que en definiré un de molt clar per explicar què entenc per realitat interior, o íntima, com vulgueu. La realitat interior és la única que és capaç de resistir-se al fet de ser manipulada, perquè és la única que passa tots els protocols de comprovació de llibertat. I, afegiria, per aquest mateix motiu és enemiga declarada dels altres nivells de realitat, que exigeixen consensos i tries, acords i relacions. Les altres realitats no poden ser condicionades pels que les viuen, les reben o les hereten.

Jo i els altres: la dificultat de «consensuar» la realitat

Em fixaré en dos clàssics francesos per definir, a través de dues expressions que han fet molta fortuna, el paradigma de les relacions entre l’individu i el col·lectiu: Sartre i Rimbaud.

El poeta digué en una carta a un col·lega que va fer molta fortuna (la carta, no el col·lega) que je est un autre (Jo és un altre). Aquesta afirmació suposa el rien ne va plus de la dissociació íntima. Rimbaud vivia la seva realitat íntima com si fos la realitat d’un altre.

El filòsof va dir que l’enfer sont les autres (l’infern són els altres). Sartre, tan icònic com va arribar a ser els dies del maig del 68, odiava els altres. Només s’hi acostava quan ho feia justament com això, com a icona de la individualitat. Amb prepotència, com si diguéssim-

A mis soledades voy, de mis soledades vengo, poque para estar conmigo me bastan mis pensamientos. Lope de Vega, el 1632, veia així la seva solitud, clarament reivindicada.

On queden l’església i el seu poder, qualsevol església i qualsevol poder, en un món construït a base de realitats íntimes? Doncs això mateix!

L’arquitectura del conte (2)

Isidre Grau, L’arquitectura del conte, Octaedro, 2001

La gestació del conte

El procés d’escriure un conte comporta un itinerari que, tot i que pot adoptar les més diverses aparences, comporta les següents fases:

  • La concepció de la idea embrionària. La idea és el punt d’arrencada e la inspiració, i tant pot ser un concepte abstracte com una situació xocant que hem presenciat, una anècdota que en han explicat o una història feta de cap a peus. (Pàgs. 29-30)
  • La fase d’exploració de la forma. El treball en aquesta fase és immensament variat, però s’adreça a un objectiu molt clar: descobrir la millor forma que pot adoptar la idea. […] És important que la idea trobi una ment creativa oberta, sense prejudicis i disponible per a tota mena de viratges endavant i endarrere. […] Les idees provoquen imatges, les imatges desencadenen seqüències, les seqüències donen coherència a un argument, l’argument que donarà peu a una història concreta, aquella que serveix amb més fidelitat les idees de fons. (Pàgs 30-31)
  • El pas a la primera escriptura. En el millor dels casos, l’escriptura ens canvia la visió de la història que duem al cap (o al bloc, en forma de breus anotacions) […] Topt i que l’escriptura és la fase de construcció d’un cos literari, res no es pot donar per inalterable. […] Per això és important que l’escriptor estableixi una relació sana i desinhibida amb l’acte físic de l’escriptura, en lloc de viure’l com una servitud o com un obstacle a la lliure expressió de les seves idees. (Pàg. 32)
  • Les revisions del text. És en aquesta darrera fase, indispensable, que el moviment creatiu […] ha de cedir la prioritat a un treball de caire més especulatiu, quan el jutge intern ja pot llegir amb un criteri més desapassionat. (Pàg. 33)

Pautes per a l’anàlisi d’un conte

  • Idea principal. És la que articula el sentit últim del conte. No ha de quedar a la vista d’una forma palpable durant el curs del relat, sinó que ha d’imposar-se per deducció després d’haver llegit el conte sota una atenció lectora corrent.
  • Idees secundàries. No solen abastar la globalitat del conte. Suggereixen consideracions d’ordre menor al voltant de la idea principal.
  • Conflicte narratiu. Respon al principal interrogant -de tipus pràctic- que planteja l’acció del conte, és l’enigma que esperem veure resolt (o com a mínim atès) al final del conte.
  • Argument. És l’encadenament de fets que dona suport a la història que es pretén explicar. […] Cal aspirar a condensar-lo en el mínim de ratlles possible (amb 4 o 5 n’hi hauria d’haver prou).
  • Plantejament. És la manera de trencar el foc i introduir el conflicte narratiu.
  • Nus o desenvolupament. És el conjunt de complicacions que es posen en marxa un cop s’ha obert el conflicte.
  • Desenllaç. És el moment en què es produeix la sobtada descàrrega que aclareix les incògnites pendents.
  • Protagonista. És el personatge sobre el qual recau el pes de l’acció i, en especial, el del conflicte narratiu.
  • Altres personatges. Són els que intervenen decisivament per fer que la trama prengui el rumb que pren (personatges principals) o els que poden contribuir a donar color o expressivitat a les anècdotes (personatges secundaris).
  • Veu narrativa. En un sentit estricte, és la persona gramatical que s’encarrega de transmetre el relat al lector. Pels matisos que va assumint, el seu registre, de seguida en deduïm la distància amb què es contemplen els fets narrats. A la pràctica, és un dels recursos narratius que més condiciona la forma de ser literària.
  • Actitud del narrador. És el filtre anímic des del qual se’ns comunca la història per la veu narrativa.
  • Estructura narrativa. És l’articulació que pren el relat a partir de la combinació de diferents plans narratius, amb possibles canvis de veu narrativa, salts temporals o d’espai, alternança de diferents registres formals, etc.
  • Tractament de la realitat. El conte literari pot operar amb diferents nivells de realitat.
  • Tractament del temps. El sentit de la temporalitat no afecta tan sols el transcurs del temps narratiu durant els fets que s’expliquen, sinó que sovint la distància entre els fets i el moment de ser relatats és decisiva per comprendre’n el significat primordial.
  • Tractament de l’espai. Prendre consciència de l’espai ajuda a fer més visibles les accions dels personatges.
  • Ús dels diàlegs. Els diàlegs tenen la propietat d’accentuar la simulació de la realitat.
  • Nivells de llenguatge. El llenguatge és l’instrument més camaleònic per adequar-se a les necessitats de la comunicació escrita.
  • Recursos estilístics. L’estil és el conjunt d’habilitats expressives que emanen de l’actitud interna de l’autor i que s’enriqueixen de la seva experiència en l’ofici d’escriure.
  • Efecte final. La millor forma que (el conte) té d’assegurar-se la pervivència en el record és saber provocar la descàrrega d’energia més eficaç en el moment més oportú, que sol ser ben a prop de les darreres línies.

L’arquitectura del conte (1)

El conte, un univers específic

Isidre Grau defensa l’especificitat del conte respecte d’altres gèneres narratius. La característica que singularitza el conte és la precisió. Aquest concepte resumeix tots allò que Grau considera que defineix un conte.

  • Unes lleis que converteixen el conte en un gènere especialment virtuós, sobre tot quan la imaginació creativa de l’escriptor sap connectar amb uns mecanismes afins a la precisió de rellotgeria i dotar-los d’un cert alè màgic. (Pàg. 11)
  • El secret del conte comença amb la disposició interna de qui l’escriu i conclou amb l’efecte final, com més contundent millor, que és capaç de provocar en el lector. (Pàg. 11)
  • Sí que voldria subratllar, sense més dilacions, els moviments intel·lectuals bàsics que s’han d’activar, de forma conscient o no, en l’elaboració del conte: la condensació de les idees i la síntesi expressiva. (Pàg. 11)
  • El conte neix impulsat a concentrar moltes idees en unes quantes d’altament significatives i, si pot ser, en una de prioritària. (Pàg. 11)
  • Aquest temps -tan preciós com l’or- ha d’estar presidit pel sentit d’economia i s’ha de traduir en naturalitat de lectura. (Pàg. 12)
  • Tot just compta amb el temps que ell mateix s’ha assignat en el planteig i que es va confirmant -o modificant de forma conseqüent- a mesura que progressa l’acció. I qui el marca, sens dubte, és l’autor, que parteix d’unes intencions -que es guardarà molt de desvetllar abans del desenllaç- i programa el seu “cronòmetre imafinari” perquè el final coincideixi amb el so del timbre. (Pàg. 13)
  • L’estratègia de concentrar els recursos dota el conte d’un sentit d’unitat i originalitat que és capaç d’intensificar el paper dels mínims incidents de la trama. (Pàg. 15)

Hemingway va escriure: He trobat unes quantes coses que són certes. Si deixes fora qüestions importants o situacions que coneixes, la història s’enforteix. Si passes de llarg d’alguna cosa només perquè no la coneixes, la història no valdrà la pena. […] Deixar-ho tot a una banda i inventar a partir del que coneixes, d’això es tracta en qualsevol escriptura. […] Ho pots ometre gairebé tot si saps què ´s el que has omès, aleshores la part omesa reforçarà la història i farà que la gent senti més del que comprèn. (Pàg. 16)

i Borges: El conte haurà de constar de dos arguments: l’un, el fals, que s’indica vagament, i l’altre, l’autèntic, que es mantindrà secret fins al final. (Pàg. 17)

Poe diu: Un hàbil artista literari ha construït un relat. Si és prudent, no haurà elaborat pas els seus pensaments per ubicar-hi els incidents, sinó que, després de concebre acuradament un cert efecte únic i singular, inventarà els incidents, combinant-los de la manera que més ajudi a aconseguir l’efecte preconcebut. (Pàg. 18)

  • Però si un conte ens convenç i ens deixa un record permanent és perquè, tal com diu Cortàzar, ha estat capaç de provocar-nos “l’explosió d’alegria espiritual que il·lumina bruscament alguna cosa que va més enllà de l’anècdota”. Estem parlant del sentit, aquella significació interna que cada lector modularà i aprofitarà segons els seus criteris personals. (Pàg. 18)

Augusto Monterroso es refereix als sentiments amb aquesta frase que m’ha cridat l’atenció, sense dubte per la seva ironia: No oblidis els sentiments dels lectors. En general és el millor que tenen: no com tu, que no en tens, ja que d’altra manera no intentes ficar-te en aquest ofici. (Pàg. 19)

El conte i la novel·la

ConteNovel·la
ExtensióHa de tenir la mínima llargada per desenvolupar el tema.Ha de tenir prou llargada per desenvolupar els detalls.
ComplexitatPrefereix una única situació, amb poques complicacions.Retrata un món a través de diversos successos.
PersonatgesTracta de pocs personatges en una crisi simpleMou molts personatges en un univers complicat.
EnigmesProvoca la curiositat instantània en una peripècia única.Crea enigmes de recanvi per mantenir la curiositat.
PsicologiaNo interessa tant el caràcter com les accions del personatge.Es preocupa més de les motivacions íntimes dels personatges.
Temps i espaiPrefereix parlar de temps limitats i espais reduïts.Es mou amunt i avall del temps i canvia sovint d’escenaris.
Diferències entre el conte i la novel·la (Pàg. 23)
  • Amb aquests propòsits -i amb mil més-, el conte no ha dubtat de passejar-se entre la realitat més palpable per a l’auditori i la fantasia més extravagant, però sempre amb dues finalitats inequívoques: transmetre un missatge interessat i captar l’atenció de qui escolta. (Pàg. 23)
  • En els contes tradicionals, d’incert origen popular o culte, hi ha una saviesa que el contista modern farà bé de no menysprear. pel cap baix, tenen l’aval d’una estructura narrativa capaç de guanyar-se l’atenció de l’oient i d’un conflicte dramàtic que ha superat les proves d’universalitat i temporalitat; unes característiques que sovint es troben a faltar en els contes actuals, quan es perden en la recreació d’atmosferes i contingències de validesa massa restringida. (Pàg. 24)
  • El contista és un home corrent que en certs moment decideix escriure i delega l’acte de narrar a un narrador inventat, que és el que decideix personatges, espais i temps, i alhora es converteix en jutge del temps que produeix a través de la relectura constant. D’aquest moviment continu (escriptura, lectura, judici, reescriptura), en surt el conte com a objecte vivent i autònom, que s’acaba separant del narrador i de l’escriptor que ha tingut a darrere. (Pàg. 24)

L’estil i els recursos estilístics

L'estil i els recursos estilístics

L’estil ve a ser la teva manera d’escriure, i els recursos estilístics les eines que et permeten tenir-lo.

A la Roma antiga, l’estil i l’estilet eren una mateixa cosa: el punxó que feien servir per escriure en les seves tauletes de cera. Els grafòlegs ens han ensenyat que cada estil genera una forma particular d’escriure, en funció de la mà que el fa servir. I George-Louis Leclerc, comte de Buffon, va escriure que l’estil és l’home mateix.

L’estil t’identifica, és la teva manera de ser escriptor

Dic això per destacar que allò que et singularitza respecte de totes les altres persones que escriuen és l’estil. És allò que t’identifica. És, per tant, allò que cal treballar per tenir una veu pròpia que et permeti tenir una identitat en el món dels escriptors. Diràs: Escriure no és anar afegint una paraula darrera d’una altra de manera que tinguin sentit?.

Efectivament, escriure és, des del pla estrictament utilitari, això mateix. Però quan et planteges escriure de manera creativa, trobar la forma personal, la que millor encaixi amb el contingut que vols transmetre, amb la teva intenció creativa és el més important. Allò que vols dir, el missatge, és el rovell de l’ou d’un procés de comunicació, però si es tracta de fer literatura, el que defineix fonamentalment aquest procés és la tria de la forma. El lingüista Roman Jakobson va definir sis funcions per al llenguatge, i destacava les diferències entre la funció referencial i la poètica, entre altres quatre. Buscar el teu estil, una vegada has tingut una idea seminal de creació i has decidit portar-la fins les seves darreres conseqüències és la teva ocupació principal com escriptor.

Els recursos estilístics, les eines que permeten tenir un estil propi

De la mateixa manera que l’estil et fa únic, els recursos estilístics, figures literàries o recursos literaris estan ben definits per la tradició acadèmica. No és segur que els hagis d’estudiar de memòria o de saber-los par coeur, però saber que existeixen, tenir-ne nocions i aplicar-los conscientment fins que en facis un ús intuïtiu, t’anirà bé. Hi ha molts textos on trobar-los. Segur que a la teva biblioteca de referència trobes algun bon manual que et serveixi de guia. A tall orientatiu aquí pots trobar una guia que van fer a l’Institut de Tàrrega per als seus alumnes. te la indico només com a resum somer, per què puguis aprofundir en el seu estudi al teu ritme i d’acord amb la teva curiositat. D’altra banda, en aquest blog n’anirem parlant, de manera que no em perdis la pista!

Hi ha moltes possibilitats que tinguis pressa per escriure aquella història que et belluga el cervell i no et deixa descansar del tot. Fes-ho. Ningú t’obliga a fer un text definitiu d’entrada. Només sigues conscient que trobar l’estil propi i els recursos estilístics que el defineixin forma part de la teva feina. Escriure, quan escriure és considerat feina per qui la practica, és bàsicament escriure i reescriure sense parar. Hi ha un moment que sembla que ja no podem reescriure més. És el moment d’alliberar-se del text i fer que el vent, casual o dirigit, el faci arribar al seu públic. Al cap i a la fi, és per a ell per qui l’has escrit!

Com planificar la redacció

Com planificar la redacció

Abans de res, caldria saber si cal saber com planificar la redacció! La meva resposta personal és cal tenir alguna cosa al cap abans de començar a escriure. I això ja comporta una certa planificació. Que aquesta sigui més o menys estructurada ja són figues d’un altre paner.

Escriptors de mapa, escriptors de brúixola

En l’àmbit dels savis de l’escriptura creativa s’ha fet popular aquesta distinció. Els escriptors de mapa saben bé on són, i els de brúixola saben bé on van. Cap de les dues coses per ella sola no basta si és vol arribar a algun lloc a través del millor camí. No hi ha res com sumar les dues tècniques. El que cal és tenir la ductilitat necessària per determinar una camí alternatiu en el cas que trobem entrebancs o imprevistos en el primer itinerari dissenyat o saber canviar de destí si, mentre fem el camí, se’ns n’acut un altre que millori el previst d’entrada. Planificar no hauria de ser mai una cotilla, i això, molt més que de la feina de fer plans, depèn de la manera de ser de la persona que escriu.

En qualsevol cas, allò que ha de quedar clar és que l’escriptura per impuls, allò que els surrealistes defensaven com a ingredients de la llibertat, va quedar quan es va plantejar seriosament com alternativa com una moda que no va consolidar grups de lectors addictes que es multipliquessin en el temps.

Només vull dir, però, que aquesta mena d’escriptura de flux, orientada a la manifestació espontània de les imatges mentals, és un excel·lent exercici de pràctica d’escriptura. Pot ajudar a desbloquejar la ment, a deixar bons materials inicials, i a millorar la pròpia pràctica de l’escriptura. Qualsevol iniciativa per a trobar l’estil propi ha de ser benvinguda.

Però…hi ha cap manera canònica de saber com planificar la redacció?

No. No hi és. Però si que podem aproximar-nos a definir les eines fonamentals per a poder fer-ho. Dit d’una altra manera, identificar el nostre mapa i la nostra brúixola particulars. Jo us suggereixo el següent. Redacta primer de tot el text d’unes 500 paraules com a màxim que t’imaginis per la contracoberta del teu llibre. Pot incloure unes línies de resum, una valoració tècnica, extractes de crítiques imaginàries… el que vulguis. Aquest text és la brúixola: on vols anar.

Després, imagina el número de pàgines què vols pel teu llibre, i multiplica’l per 300. Més o menys això et dirà de quantes paraules estem parlant. Pensa si tens sessions llargues o curtes de treball en funció de la teva disponibilitat. Marcat unes sessions de treball assumibles per tu en funció de les teves circumstàncies. I fes-te un calendari d’escriptura d’acord amb les paraules que et vegis capaç d’escriure. Si ets capaç d’aconseguir que les sessions d’escriptura coincideixin amb àtoms del text que vols et seria molt pràctic. Cada sessió una escena, fragment, unitat narrativa. Pots posar-hi el nom que vulguis. Això seria l’escaleta. I l’escaleta és el mapa.

No t’hi matis gaire, perquè ara comença la feina. Escrivint podràs canviar-ho tot, perquè aquest mètode només és útil per començar a treballar. Mentre ho fas podràs canviar de guió i de contraportada tantes vegades com vulguis, en funció de la relació que acabis tenint amb la teva història. Perquè els mapes i les brúixoles són útils, però no sagrats. Sobre tot si, com t’aconsello, et prens el fet d’escriure com una aventura que vol arribar a un llibre que demani ser llegit.

Sàpigues sempre on estàs

En qualsevol cas, allò més important és saber en cada moment el punt on et trobes. Una novel:la és sempre un territori per trepitjar. I això val val tant per a l’escriptor quan l’escriu com pel lector quan la llegeix. La conclusió és, com sempre que es tracta de donar consells, només n’hi ha un de vàlid: crear és obtenir una feina del no-res. La creació comença quan el verb (la idea) i Déu (l’autor) coincideixen. Crear una competència dels déus. Qui els pot aconsellar? Quan escrius tu ets el teu déu, i la novel·la la teva creació. De fet… si Déu hagués planificat gaire els seus set dies, les coses li haurien sortir diferents? Segur que sí…

Planificació estratègica del teu llibre

planificació estratègica

Has tingut una idea i vols fer-la créixer, escrivint. Per fer això només et cal un ordinador, una màquina d’escriure o paper i llapis. Però… i si vols escriure un llibre?. Aleshores és bo que tiris de la la planificació estratègica!

Fer un llibre del què has escrit també és una idea, que posa en marxa uns processos determinats si es vol fer bé. En qualsevol moment del procés d’escriptura pot aparèixer aquesta idea. De fet, acostuma a aparèixer. També és cert que, si ets una persona escriptora, sol fer-se present ben aviat. De vegades abans i tot que sorgeixi la idea d’escriure. Perquè en realitat són idees complementàries, que poden desenvolupar-se en paral·lel. En realitat és bo que ho facin d’aquesta manera. I, encara més, de vegades voler fer un llibre és la idea antecedent de la d’escriure’l!

L’edició fa útil l’escriptura

El procés de fer un llibre partint d’un original es l’edició. La feina d’un escriptor no s’acaba mai en l’escriptura. Sempre hi ha hagut altres persones que han ajudat a trobar la manera de definir els continguts d’aquell text original, Primer els escribes i escrivans, després els copistes. Els impressors van venir amb la impremta quan el senyor Gutenberg els va donar permís. I els editors més endavant, lligant la feina dels impressors amb la d’altres professions complementàries dins del món de l’edició. Fins a convertir-la en la indústria que coneixem. O que hem conegut fins ara, si voleu.

És obvi que la indústria de l’edició, a cavall de les eines tecnològiques i dels canvis en la mentalitat i en el context, està fent canvis a una velocitat tan de vertigen que pot arribar a provocar marejos si no es prenen algunes precaucions. Reflexionar és, en aquest sentit, la millor de les precaucions. Segur que hi tornarem en altres entrades d’aquest espai.

Ara el que vull és parlar de la teva idea i del que et convé tenir en compte per fer-la tan grossa fins que puguis dir que la dones per crescuda, fins que tinguis el teu llibre als prestatges o al disc dur d’algun dispositiu personal o del teu núvol particular. Perquè aquesta és un dels factors que has de tenir en compte. Un llibre necessita un contingut, que pot ser presentat de diverses maneres. Que vulguis convertir-lo en fulls impresos enquadernats, en contingut digital interpretable per un ordinador, en un discurs oral difós en podcast o audiollibre serà una de les primeres decisions que hauràs de prendre. Prenguis la decisió que prenguis, si l’has planificat prèviament tens moltes més probabilitats d’assolir el teu èxit.

Definir el públic, un pas indispensable

La planificació estratègica és un mètode de treball que passa per definir uns objectius i les maneres d’aconseguir-los abans de fer cap altra cosa. De la primera part s’ha convingut a dir-ne estratègia, i de la segona tàctica. Si de que es tracta és de fer un llibre hi ha preguntes que val la pena que et facis abans de fer cap altra cosa.

A qui interessa el que jo escric? Perquè aquest i no altre és el meu públic. El públic no és les persones que estan en condicions de llegir-me. En principi hi ha tants possibles lectors com persones que sàpiguen llegir i que entenguin la meva llengua. Però seria enganyar-se començar a plantejar-se la idea d’escriure un llibre pensant que el nostre públic és aquests milions de persones. Encara que pensem que valdria la pena que tots ens llegissin, perquè, autors com som del que hem escrit, segur que pensem que a tothom del món li aniria bé llegir-nos. La realitat és que gairebé tothom que comença amb aquest plantejament acaba amb caixes de llibres amagades sota del sofà de la saleta de casa seva!

Definir el públic és agafar un paper i un llapis i escriure primer de tot els noms i cognoms de les persones que llegiran el llibre perquè els interessa. I quan hagis acabat amb els noms i cognoms, els lectors assegurats pots aventurar-te a definir grups de persones. És igual que es tracti de els metges, els metges de Barcelona o els joves del Pallars Jussà. Perquè després hauràs de pensar en la manera concreta d’arribar a ells. L’objectiu d’aquesta llista és tenir una orientació de quants llibres vols. Perquè si no ho fas serà fàcil que en facis més dels que necessites.

Per a què et serveix la planificació estratègica?

Hi ha una cosa que he negligit, d’entrada. És veritat que avui dia hi ha gurús que venen que la idea és utilitzar les plataformes d’edició i distribució grans. M’estalvio noms, per no contribuir al seu monopolisme. Segur que saps de què parlo. No les negligeixo per oblit.Senzillament ho faig perquè no et seran útils. La planificació estratègica parla d’això: de fer que les coses que fas siguin útils!

Només vull que agafis consciència d’una cosa: si escrius, ets un escriptor. Si edites (o autoedites) ets un editor. Les dues activitats han omplert anys de la història del treball i de la cultura en un món canviant. En un món canviant el que belluga són les maneres, però no els objectius. En cada època de la història global de la humanitat, s’han buscat mètodes diferents per a assolir d’objectiu específicament humà, i de fer-ho amb estil, és a dir amb formes acurades, adequades i singulars.

Les dues activitats mereixen que te les agafis amb respecte. I, si vols reeixir, el primer que has de tenir clar és l’abast dels teus objectius, i el segon encertar en la manera d’arribar a assolir-los. Això i no altra cosa és la planificació estratègica!

Idea: on l’escriptura comença

He tigut una idea!

Bé, felicitats. Has tingut una idea! No és res extraordinari. De fet, tots en tenim moltes, al cap del dia. Però aquesta idea que has tingut és especial. Li has vist alguna cosa, l’has pensat d’una manera determinada. L’has vist com escribible. I, en el teu cap, li has començat a donar forma. Potser només passa que ets una persona escriptora.

Però lamento dir-te que no n’hi ha prou. O no ho lamento, no ho sé. Perquè ara comença la part dura de la història. Oblida’t del cervell. No està per desar coses. Guarda te’l per relacionar idees amb idees, per crear. Usa la seva memòria només per a les distàncies curtes. Perquè per escriure, el cervell és essencial, però s’escriu amb paper i llapis o amb tecles i pantalles. No n’hi ha d’altre. Si has tingut una idea, escriu-la de seguida. Ja hi tornaràs. És possible que aleshores ja no et sembli la mateixa idea, o que la vegis escribible d’una manera diferent. No hi fa res. En Jaume Cabré no escriu les seves novel·les pensant-les i prou. Transforma els pensaments en lletres i paraules, els transforma en literatura. Sense dubte, és això és el que fa un escriptor. Pots comprovar-ho en aquesta ressenya de la seva obra Les incerteses.

La idea és com el llevat, escriure es com fer pa

Has de veure la idea de la mateixa manera que un forner veu la farina. Diuen que un forner va dir una vegada que la única màquina imprescindible per fer pa és la cadira. Això vol dir que la seva feina està feta de esforç i paciència. Doncs tu igual: aplica’t la història. Les sessions de treball són per investigar, llegir, escriure. I els temps morts són per deixar reposar les coses fetes, perquè llevin i prenguin la forma necessària per ser posades al forn una altra vegada. Fins a ser consumides.

Hauries de procedir d’aquesta manera. Agafar la teva idea i transcriure-la. I després tornar-hi, l’endemà o al cap d’una setmana, és igual. Però has de començar a fer-la créixer. Si la idea ha nascut en haver conegut una persona que has pensat convertir en personatge, comença a definir el personatge. Dona-li atributs, fes-lo bo o dolent, sincer o mentider, alt o baix. Escriu sobre ell, fes-ne una fitxa d’atributs, un text o busca la manera concreta de parlar d’ell. I quan sàpigues com és, pensa en els llocs que trepitja, en les coses que fa habitualment. I inventa’t una cosa que faci o que li passi. Perquè un personatge sense accions dona per una descripció física o psicològica, però avui dia es porten les històries. Les descripcions han d’estar al servei de les accions. Per això el gènere de la novel·la i el conte son gèneres narratius.

Descripció i narració

Potser em diràs que hi ha magnífics llibres introspectius o descriptius, on no hi passen coses. I jo et diré que no és cert: sempre hi passen coses. Com a mínim hi passa la formidable aventura del llenguatge. En definitiva, agafa’t el consell del paràgraf anterior com un consell per començar a escriure. La teva escriptura no és altra cosa que la recerca d’un estil, un to que et farà escriptor singular, millor o pitjor, però et posarà fronteres per distingir-te dels altres, escriptors i no escriptors. Però si al final et trobes de gust fent créixer les teves idees construint magnífiques descripcions on passen poques coses (a banda de la que ja he dit), és la teva tria. I precisament és per què és la teva que no admet cap mena de discussió.

Pot passar que la teva idea hagi nascut de la contemplació d’un espai. Una vall contemplada des d’un penyal t’ha semblat esponerosa i verda. Explica-ho en el teu primer text. Busca adjectius i metàfores per posar en relleu l’abundància i la verdor. Fes-hi córrer rius. I, sobre tot, posa-hi personatges que els passin coses o, millor, que les facin.

Les coses que passen són el melic de la història. Perquè els humans som consumidors d’històries. Els personatges son els éssers creats del no-res o transformats de la realitat als quals els passen coses. Però és fonamental que els lectors i les lectores s’hi emmirallin, i acceptin o rebutgin les imatges que els retorna el mirall que triïn per mirar-se. Acceptació o rebuig, sí: presa de partit. Perquè no hi ha res pitjor que un personatge que genera indiferència.

Accions, espais i personatges

Per això, escriu sobre aquests tres eixos: els personatges, els espais i les accions. Poca cosa. El que et donin dues o tres sessions d’escriptura. Potser quatre o cinc folis. A mi em serveix. Tu fes-ho com creguis, à ton air!. Però treu-te la idea del cap, posa-la per escrit i comença a jugar. Jugar a escriure -escriure- no és disposar una paraula darrera de l’altra. És fer créixer una idea fins que tingui la llargada, la forma, el gènere que permet que aquella idea primigènia sigui explicada de la millor manera possible, o, si ets molt exigent amb tu mateix,de la única manera que podria ser explicada.

Aquesta és la única ambició que hauria de permetre’s l’escriptor. Perquè les altres ambicions, justificades, com ara guanyar diners, fama, convèncer algú o canviar el món acompanyen l’escriptura. Però la única que l’explica és el desig de trobar la millor manera o la única manera de dir una cosa.

És veritat. Potser has tingut una idea, i et felicito. Però no m’agafis al peu de la lletra. És clar que no l’has tingut per què et felicitin. L’has tingut per escriure-la, per convertir-la en literatura. Així,doncs, a què esperes?

Escriptor, una manera de ser

Escriptor, una manera de ser

Escriptor és, segons el diccionari, la persona que escriu llibres o que es dedica a la composició literària. La viquipèdia ho arrodoneix: és una persona que escriu textos en qualsevol tipus de document, un autor d’obres escrites o impreses que usa l’escriptura per difondre les seves idees o les alienes.

La veritat és que hi ha una mena de persones que estan esperant el moment de quedar-se soles amb un paper o un teclat per escriure. Potser tu n’ets una. Si és el cas, preguntar-te perquè ho fas pot ser una pregunta sense resposta. Perquè allò inefable existeix. I justament pel fet que existeixen les coses que semblen impossibles d’escriure, existiu les persones que escriuen. Dono per descomptat que, com que estàs llegint això, tu n’ets una.

Moltes d’aquestes persones es resisteixen al fet de considerar-se escriptors. Potser estan limitats per la idea que ser escriptor és quelcom reservat a una mena diferent de persones. Ja els coneixeu: Els clàssics que han superat la barrera de les èpoques, els genis capaços de ser reconeguts pel seu estil o per la profunditat dels seus escrits o els grans professionals que conten els seus llibres per èxits de vendes. A aquestes persones jo els recomanaria llegir-se bé el diccionari. Escriptor és qui escriu, i punt. Si escrius, si dones forma literària a les teves idees ets escriptor o escriptora. No cal discutir-ho més, perquè seria com discutir al diccionari.

Escriptor vs. escrivent

Només tu coneixes el destí del que escrius. O, si més no, quin t’agradaria que fos. Hi ha tants destins volguts per les paraules escrites com autors que les escriuen. Hi ha qui escriu, senzillament, perquè pensa que el paper o la pantalla l’acull amb més naturalitat que les altres persones. Aquest hi diposita, per tant, una confiança difícil d’explicar. Hi ha qui escriu pensant en les persones concretes que l’han de llegir. Aquest, s’aboca a la feina amb l’ànim de qui escriu una carta, i té l’esperança que allò que escriu arribarà a la persona que creu que ho ha de llegir. També pensa que tindrà, a més les conseqüències concretes que espera. Hi ha també persones que no tenen al cap cap lector concret, amb noms i cognoms, sinó que pensen que allò que escriuen té interès pels altres pel pes mateix del missatge que les paraules transporten.

Escriptors sou tots aquells que a més de ser persones escrivents us veieu a vosaltres mateixes com persones escriptores, i atorgueu als vostres textos un valor afegit que només podran detectar persones ignorades que s’hi sentiran seduïdes o atretes.

Ser escriptor, escriure, és una manera de ser.

Autoedició, una aventura al teu abast

Autoedició, una aventura al teu abast

Una manera de donar sortida als teus textos

Els sistema editorial ha permès que els llibres arribessin a milions de persones. Així, una part important del que sabem ens ha arribat a través de llibres transmesos pel sistema editorial tradicional, definit per la cadena autor – editorial – distribuïdora – llibreria – lectors. Però el model definit per aquest sistema està avui en crisi, si més no des del punt de vista de la seva funció cultural. Podem afirmar que el sistema editorial va néixer per donar sortida als productes sortits de les primeres impremtes, i ara vivim un món on les novetats tecnològiques estan fent petar les costures dels vestits fets els darrers cinc-cents anys. L’autoedició és, només, una manera possible de sortejar les mancances del sistema editorial.

Com passa a totes les novetats, l’autoedició encara no ha trobat el seu lloc en els sistemes de transmissió de continguts i valors culturals. Sabem de les seves possibilitats, fins i tot dels seus mètodes, però no hem aconseguit moltes vegades identificar els motius i els objectius que guien les persones que s’autoediten. Podem concloure que el nexe comú entre totes les persones que emprenen l’aventura d’autoeditar-se és aquest: Tinc alguna cosa escrita que vull dir a algú.

Autoedició: per què?

El motiu principal que empeny els escriptors a convertir-se en autoeditors és el fet que el sistema editorial convencional no els deixa lloc per als seus productes. Centenars de manuscrits arriben a les taules dels editors i dels agents literaris esperant el beneplàcit de ser llegits i considerats aptes per ser nascuts al mercat. No conec estadístiques sobre el percentatge que hi arriben, però la meva intuïció personal em diu que són molt pocs. I d’aquests també són pocs els que s’autoediten. Però cada dia que passa són més, no ho dubteu. L’any 2017, segons dades de l’ISBN, el nombre d’autoeditors a Espanya va augmentar un 4’3% respecte de l’any anterior. (pàg. 20)

Penso que els motius pels quals pocs llibres escrits arriben a ser considerats editables per les empreses convencionals del llibre té diversos motius. Aquí en destaco tres, a títol indicatiu i molt resumits:

  • Les editorials convencionals aposten per títols amb rendibilitat econòmica garantida o editen títols de replè, per ocupar lloc al mercat, atenent a criteris de costos.
  • Els sistemes de distribució de la cadena tradicional són massa cars.
  • Realment, s’escriu molt, i amb unes expectatives excessivament desenfocades.

Dels tres motius només el darrer és imputable a l’escriptor, i no considerat individualment, sinó en conjunt. Però, qui té dret a dir-li a una persona que ha escrit un text amb esforç i il·lusió que la seva obra no mereix ser publicada o difosa? Personalment penso que ningú

Autoedició: per a qui?

I aquí ens trobem la mare dels ous: el públic. La persona que escriu ha de definir per a qui escriu d’una manera gairebé simultània al moment en què decideix emprendre la feina d’escriure un llibre per a ser editat. La impresió digital permet imprimir sota demanda a costos que poden competir amb els de l’edició convencional. Això sempre que aprofitem tots els sistemes de producció i de distribució que ens permeten els recursos del nostre món hiperconnectat.

El problema rau en el fet que les empreses de serveis editorials disfressades d’editorials, o les editorials que ofereixen serveis editorials per augmentar o anivellar els seus comptes de resultats, estan interessades en tirades altes. Elles cobren pels serveis que presten, i el cobren en funció dels llibres que produeixen. Treballen el mateix si produeixen 100 llibres o 1000, però en el segon cas els seus ingressos es multipliquen per 10. Es podria dir que les empreses d’aquestes característiques miren primer de tot la capacitat d’inversió de l’autor en funció de la seva butxaca i de la seva il·lusió. Només després llegeixen el llibre. I això, de vegades, amb molta sort!

Per aquest motiu la primera feina de l’autor-editor és fer una llista detallada, gairebé amb noms i cognoms, de les persones que compraran el seu llibre. D’aquesta manera tindrà una orientació realista de la seva tirada. Aquesta tirada donarà compte de les despeses variables de la seva aventura. Després haurà de modular les despeses fixes (preimpressió i difusió) per valorar si es pot permetre l’aventura. Treballar amb els peus a terra és una manera de treballar, i construir castells a l’aire, no. Confieu en les empreses que us fan pressupostos en funció dels serveis que presten, no dels llibres que diuen que us vendran.

Per què vull escriure?

Per què vull escriure una novel·la?

Hi ha infinits motius per escriure

Probablement, tot ha començat amb una idea. Com una mosca collonera ha fet niu al teu cervell, i allà la tens, tota còmoda. Tothom en té, d’idees. la immensa majoria es perden, abans de concretar-se en res tangible. Els escriptors en trien algunes per escriure. D’aquesta tria neixen les obres literàries. Els motius que fan que els escriptors i les escriptores prefereixin escriure abans de dedicar-se a altres feines potser menys esforçades és, en el millor dels casos, un misteri. I, en el pitjor, un inefable d’impossible concreció, perquè, de fet, no existeix com a categoria. Segurament hi ha infinits motius per escriure. Però massa sovint les persones que escriuen -sobre tot les que no mengen d’allò que escriuen- no tenen resposta per la pregunta per què vull escriure?

Gairebé tots els lectors de ficció comparteixen un fet que els empeny a capbussar-se en les històries que altres han escrit. És en aquest fet de submergir-se en una història, d’esdevenir una persona altra de qui ets quan no llegeixes, que resideix allò més màgic del fet de llegir. I això ho escric perquè estic convençut que el primer que empeny una persona a voler escriure és, justament, el plaer que obté quan llegeix. Quina mena de persona que obté un gran plaer no busca la manera de escampar-lo o compartir-lo per donar-li més sentit?

Més enllà d’aquest punt de partida primigeni comencen les especificitats. Hi ha persones que s’ho plantegen com un repte. N’hi ha que volen educar. També n’hi ha que volen entretenir. Potser ser tingudes en compte. O miren de fixar les coses que els passen pel cap. O guanyar diners. O la simpatia d’alguna persona concreta. O fer-se immortals pel camí del reconeixement de la història. O…

Una novel·la és, sobre tot, un artefacte per ser compartit

…o, potser, només vols compartir. Desconfio per sistema de les persones que escriuen i diuen que escriuen per ells i prou. Potser n’hi ha algun, però estic convençut que els que ho diuen i no ho pensen són molts més que els que ho diuen de debò. La imatge que domina el cap de la majoria infinita de les persones que escriuen és la del llibre. La història s’ha encarregat de prestigiar aquest producte que vehicula cultura, sentiments, sensacions, desitjos o inquietuds. Ho crec, malgrat l’esforç de tants editors que avui s’entesten a trivialitzar-lo a base d’edicions mal fetes o prescindibles, amb la idea que produint molt també es consumirà molt.

No. Un escriptor sempre vol compartir. George Orwell va dir que escrivia perquè volia exposar una mentida, algun fet sobre el qual volia cridar l’atenció. I afegia que la seva principal preocupació era ser escoltat. I avui dia la tecnologia posa més fàcil a possibilitat de ser escoltat. Fer un llibre, de paper o de dígits binaris, és més senzill que mai, i l’autor pot optar amb una certa facilitat per fer-se ell mateix el llit. Només hi ha un problema en aquesta opció. Com que fer un llibre és fàcil, també és fàcil fer-ho malament. Jo penso que el llibre i la feina editorial són dignes d’un respecte que voreja la veneració. L’escriptura i l’autoedició són activitats a l’abast de tothom, però que demanen ser enfocades d’una manera professional. L’editor Jason Epstein va dir que la feina d’editar era, per definició, una indústria artesanal.

Tinc clar per què vull escriure?

Si estàs llegint això és probable que hagis tingut una idea, i la vulguis convertir en una història escrita, i aquesta en un llibre, imprès o electrònic. Si has compartit aquesta idea, és fàcil que t’hagin dit que has de saber quins objectius tens pel teu llibre, on vols arribar. És una pregunta amb trampa, perquè els objectius, si no es quantifiquen i s’estableixen amb sinceritat, acaben definint més aviat desitjos que fites abastables. Abans dels objectius jo et recomano que t’asseguis amb tu mateix, i estableixis una conversa amb una pregunta ben clara: per què vull escriure?. No tinc cap mena de dubte que la resposta que et donis t’ajudarà a definir els teus objectius d’escriptura i edició, perquè t’ajudaran a imaginar qui són els lectors i lectores que estan disposats a compartir un temps de la seva vida a escoltar allò que tens per dir-los.