Planificació estratègica del teu llibre

planificació estratègica

Has tingut una idea i vols fer-la créixer, escrivint. Per fer això només et cal un ordinador, una màquina d’escriure o paper i llapis. Però… i si vols escriure un llibre?. Aleshores és bo que tiris de la la planificació estratègica!

Fer un llibre del què has escrit també és una idea, que posa en marxa uns processos determinats si es vol fer bé. En qualsevol moment del procés d’escriptura pot aparèixer aquesta idea. De fet, acostuma a aparèixer. També és cert que, si ets una persona escriptora, sol fer-se present ben aviat. De vegades abans i tot que sorgeixi la idea d’escriure. Perquè en realitat són idees complementàries, que poden desenvolupar-se en paral·lel. En realitat és bo que ho facin d’aquesta manera. I, encara més, de vegades voler fer un llibre és la idea antecedent de la d’escriure’l!

L’edició fa útil l’escriptura

El procés de fer un llibre partint d’un original es l’edició. La feina d’un escriptor no s’acaba mai en l’escriptura. Sempre hi ha hagut altres persones que han ajudat a trobar la manera de definir els continguts d’aquell text original, Primer els escribes i escrivans, després els copistes. Els impressors van venir amb la impremta quan el senyor Gutenberg els va donar permís. I els editors més endavant, lligant la feina dels impressors amb la d’altres professions complementàries dins del món de l’edició. Fins a convertir-la en la indústria que coneixem. O que hem conegut fins ara, si voleu.

És obvi que la indústria de l’edició, a cavall de les eines tecnològiques i dels canvis en la mentalitat i en el context, està fent canvis a una velocitat tan de vertigen que pot arribar a provocar marejos si no es prenen algunes precaucions. Reflexionar és, en aquest sentit, la millor de les precaucions. Segur que hi tornarem en altres entrades d’aquest espai.

Ara el que vull és parlar de la teva idea i del que et convé tenir en compte per fer-la tan grossa fins que puguis dir que la dones per crescuda, fins que tinguis el teu llibre als prestatges o al disc dur d’algun dispositiu personal o del teu núvol particular. Perquè aquesta és un dels factors que has de tenir en compte. Un llibre necessita un contingut, que pot ser presentat de diverses maneres. Que vulguis convertir-lo en fulls impresos enquadernats, en contingut digital interpretable per un ordinador, en un discurs oral difós en podcast o audiollibre serà una de les primeres decisions que hauràs de prendre. Prenguis la decisió que prenguis, si l’has planificat prèviament tens moltes més probabilitats d’assolir el teu èxit.

Definir el públic, un pas indispensable

La planificació estratègica és un mètode de treball que passa per definir uns objectius i les maneres d’aconseguir-los abans de fer cap altra cosa. De la primera part s’ha convingut a dir-ne estratègia, i de la segona tàctica. Si de que es tracta és de fer un llibre hi ha preguntes que val la pena que et facis abans de fer cap altra cosa.

A qui interessa el que jo escric? Perquè aquest i no altre és el meu públic. El públic no és les persones que estan en condicions de llegir-me. En principi hi ha tants possibles lectors com persones que sàpiguen llegir i que entenguin la meva llengua. Però seria enganyar-se començar a plantejar-se la idea d’escriure un llibre pensant que el nostre públic és aquests milions de persones. Encara que pensem que valdria la pena que tots ens llegissin, perquè, autors com som del que hem escrit, segur que pensem que a tothom del món li aniria bé llegir-nos. La realitat és que gairebé tothom que comença amb aquest plantejament acaba amb caixes de llibres amagades sota del sofà de la saleta de casa seva!

Definir el públic és agafar un paper i un llapis i escriure primer de tot els noms i cognoms de les persones que llegiran el llibre perquè els interessa. I quan hagis acabat amb els noms i cognoms, els lectors assegurats pots aventurar-te a definir grups de persones. És igual que es tracti de els metges, els metges de Barcelona o els joves del Pallars Jussà. Perquè després hauràs de pensar en la manera concreta d’arribar a ells. L’objectiu d’aquesta llista és tenir una orientació de quants llibres vols. Perquè si no ho fas serà fàcil que en facis més dels que necessites.

Per a què et serveix la planificació estratègica?

Hi ha una cosa que he negligit, d’entrada. És veritat que avui dia hi ha gurús que venen que la idea és utilitzar les plataformes d’edició i distribució grans. M’estalvio noms, per no contribuir al seu monopolisme. Segur que saps de què parlo. No les negligeixo per oblit.Senzillament ho faig perquè no et seran útils. La planificació estratègica parla d’això: de fer que les coses que fas siguin útils!

Només vull que agafis consciència d’una cosa: si escrius, ets un escriptor. Si edites (o autoedites) ets un editor. Les dues activitats han omplert anys de la història del treball i de la cultura en un món canviant. En un món canviant el que belluga són les maneres, però no els objectius. En cada època de la història global de la humanitat, s’han buscat mètodes diferents per a assolir d’objectiu específicament humà, i de fer-ho amb estil, és a dir amb formes acurades, adequades i singulars.

Les dues activitats mereixen que te les agafis amb respecte. I, si vols reeixir, el primer que has de tenir clar és l’abast dels teus objectius, i el segon encertar en la manera d’arribar a assolir-los. Això i no altra cosa és la planificació estratègica!

Autoedició, una aventura al teu abast

Autoedició, una aventura al teu abast

Una manera de donar sortida als teus textos

Els sistema editorial ha permès que els llibres arribessin a milions de persones. Així, una part important del que sabem ens ha arribat a través de llibres transmesos pel sistema editorial tradicional, definit per la cadena autor – editorial – distribuïdora – llibreria – lectors. Però el model definit per aquest sistema està avui en crisi, si més no des del punt de vista de la seva funció cultural. Podem afirmar que el sistema editorial va néixer per donar sortida als productes sortits de les primeres impremtes, i ara vivim un món on les novetats tecnològiques estan fent petar les costures dels vestits fets els darrers cinc-cents anys. L’autoedició és, només, una manera possible de sortejar les mancances del sistema editorial.

Com passa a totes les novetats, l’autoedició encara no ha trobat el seu lloc en els sistemes de transmissió de continguts i valors culturals. Sabem de les seves possibilitats, fins i tot dels seus mètodes, però no hem aconseguit moltes vegades identificar els motius i els objectius que guien les persones que s’autoediten. Podem concloure que el nexe comú entre totes les persones que emprenen l’aventura d’autoeditar-se és aquest: Tinc alguna cosa escrita que vull dir a algú.

Autoedició: per què?

El motiu principal que empeny els escriptors a convertir-se en autoeditors és el fet que el sistema editorial convencional no els deixa lloc per als seus productes. Centenars de manuscrits arriben a les taules dels editors i dels agents literaris esperant el beneplàcit de ser llegits i considerats aptes per ser nascuts al mercat. No conec estadístiques sobre el percentatge que hi arriben, però la meva intuïció personal em diu que són molt pocs. I d’aquests també són pocs els que s’autoediten. Però cada dia que passa són més, no ho dubteu. L’any 2017, segons dades de l’ISBN, el nombre d’autoeditors a Espanya va augmentar un 4’3% respecte de l’any anterior. (pàg. 20)

Penso que els motius pels quals pocs llibres escrits arriben a ser considerats editables per les empreses convencionals del llibre té diversos motius. Aquí en destaco tres, a títol indicatiu i molt resumits:

  • Les editorials convencionals aposten per títols amb rendibilitat econòmica garantida o editen títols de replè, per ocupar lloc al mercat, atenent a criteris de costos.
  • Els sistemes de distribució de la cadena tradicional són massa cars.
  • Realment, s’escriu molt, i amb unes expectatives excessivament desenfocades.

Dels tres motius només el darrer és imputable a l’escriptor, i no considerat individualment, sinó en conjunt. Però, qui té dret a dir-li a una persona que ha escrit un text amb esforç i il·lusió que la seva obra no mereix ser publicada o difosa? Personalment penso que ningú

Autoedició: per a qui?

I aquí ens trobem la mare dels ous: el públic. La persona que escriu ha de definir per a qui escriu d’una manera gairebé simultània al moment en què decideix emprendre la feina d’escriure un llibre per a ser editat. La impresió digital permet imprimir sota demanda a costos que poden competir amb els de l’edició convencional. Això sempre que aprofitem tots els sistemes de producció i de distribució que ens permeten els recursos del nostre món hiperconnectat.

El problema rau en el fet que les empreses de serveis editorials disfressades d’editorials, o les editorials que ofereixen serveis editorials per augmentar o anivellar els seus comptes de resultats, estan interessades en tirades altes. Elles cobren pels serveis que presten, i el cobren en funció dels llibres que produeixen. Treballen el mateix si produeixen 100 llibres o 1000, però en el segon cas els seus ingressos es multipliquen per 10. Es podria dir que les empreses d’aquestes característiques miren primer de tot la capacitat d’inversió de l’autor en funció de la seva butxaca i de la seva il·lusió. Només després llegeixen el llibre. I això, de vegades, amb molta sort!

Per aquest motiu la primera feina de l’autor-editor és fer una llista detallada, gairebé amb noms i cognoms, de les persones que compraran el seu llibre. D’aquesta manera tindrà una orientació realista de la seva tirada. Aquesta tirada donarà compte de les despeses variables de la seva aventura. Després haurà de modular les despeses fixes (preimpressió i difusió) per valorar si es pot permetre l’aventura. Treballar amb els peus a terra és una manera de treballar, i construir castells a l’aire, no. Confieu en les empreses que us fan pressupostos en funció dels serveis que presten, no dels llibres que diuen que us vendran.