L’estil i els recursos estilístics

L'estil i els recursos estilístics

L’estil ve a ser la teva manera d’escriure, i els recursos estilístics les eines que et permeten tenir-lo.

A la Roma antiga, l’estil i l’estilet eren una mateixa cosa: el punxó que feien servir per escriure en les seves tauletes de cera. Els grafòlegs ens han ensenyat que cada estil genera una forma particular d’escriure, en funció de la mà que el fa servir. I George-Louis Leclerc, comte de Buffon, va escriure que l’estil és l’home mateix.

L’estil t’identifica, és la teva manera de ser escriptor

Dic això per destacar que allò que et singularitza respecte de totes les altres persones que escriuen és l’estil. És allò que t’identifica. És, per tant, allò que cal treballar per tenir una veu pròpia que et permeti tenir una identitat en el món dels escriptors. Diràs: Escriure no és anar afegint una paraula darrera d’una altra de manera que tinguin sentit?.

Efectivament, escriure és, des del pla estrictament utilitari, això mateix. Però quan et planteges escriure de manera creativa, trobar la forma personal, la que millor encaixi amb el contingut que vols transmetre, amb la teva intenció creativa és el més important. Allò que vols dir, el missatge, és el rovell de l’ou d’un procés de comunicació, però si es tracta de fer literatura, el que defineix fonamentalment aquest procés és la tria de la forma. El lingüista Roman Jakobson va definir sis funcions per al llenguatge, i destacava les diferències entre la funció referencial i la poètica, entre altres quatre. Buscar el teu estil, una vegada has tingut una idea seminal de creació i has decidit portar-la fins les seves darreres conseqüències és la teva ocupació principal com escriptor.

Els recursos estilístics, les eines que permeten tenir un estil propi

De la mateixa manera que l’estil et fa únic, els recursos estilístics, figures literàries o recursos literaris estan ben definits per la tradició acadèmica. No és segur que els hagis d’estudiar de memòria o de saber-los par coeur, però saber que existeixen, tenir-ne nocions i aplicar-los conscientment fins que en facis un ús intuïtiu, t’anirà bé. Hi ha molts textos on trobar-los. Segur que a la teva biblioteca de referència trobes algun bon manual que et serveixi de guia. A tall orientatiu aquí pots trobar una guia que van fer a l’Institut de Tàrrega per als seus alumnes. te la indico només com a resum somer, per què puguis aprofundir en el seu estudi al teu ritme i d’acord amb la teva curiositat. D’altra banda, en aquest blog n’anirem parlant, de manera que no em perdis la pista!

Hi ha moltes possibilitats que tinguis pressa per escriure aquella història que et belluga el cervell i no et deixa descansar del tot. Fes-ho. Ningú t’obliga a fer un text definitiu d’entrada. Només sigues conscient que trobar l’estil propi i els recursos estilístics que el defineixin forma part de la teva feina. Escriure, quan escriure és considerat feina per qui la practica, és bàsicament escriure i reescriure sense parar. Hi ha un moment que sembla que ja no podem reescriure més. És el moment d’alliberar-se del text i fer que el vent, casual o dirigit, el faci arribar al seu públic. Al cap i a la fi, és per a ell per qui l’has escrit!

Com planificar la redacció

Com planificar la redacció

Abans de res, caldria saber si cal saber com planificar la redacció! La meva resposta personal és cal tenir alguna cosa al cap abans de començar a escriure. I això ja comporta una certa planificació. Que aquesta sigui més o menys estructurada ja són figues d’un altre paner.

Escriptors de mapa, escriptors de brúixola

En l’àmbit dels savis de l’escriptura creativa s’ha fet popular aquesta distinció. Els escriptors de mapa saben bé on són, i els de brúixola saben bé on van. Cap de les dues coses per ella sola no basta si és vol arribar a algun lloc a través del millor camí. No hi ha res com sumar les dues tècniques. El que cal és tenir la ductilitat necessària per determinar una camí alternatiu en el cas que trobem entrebancs o imprevistos en el primer itinerari dissenyat o saber canviar de destí si, mentre fem el camí, se’ns n’acut un altre que millori el previst d’entrada. Planificar no hauria de ser mai una cotilla, i això, molt més que de la feina de fer plans, depèn de la manera de ser de la persona que escriu.

En qualsevol cas, allò que ha de quedar clar és que l’escriptura per impuls, allò que els surrealistes defensaven com a ingredients de la llibertat, va quedar quan es va plantejar seriosament com alternativa com una moda que no va consolidar grups de lectors addictes que es multipliquessin en el temps.

Només vull dir, però, que aquesta mena d’escriptura de flux, orientada a la manifestació espontània de les imatges mentals, és un excel·lent exercici de pràctica d’escriptura. Pot ajudar a desbloquejar la ment, a deixar bons materials inicials, i a millorar la pròpia pràctica de l’escriptura. Qualsevol iniciativa per a trobar l’estil propi ha de ser benvinguda.

Però…hi ha cap manera canònica de saber com planificar la redacció?

No. No hi és. Però si que podem aproximar-nos a definir les eines fonamentals per a poder fer-ho. Dit d’una altra manera, identificar el nostre mapa i la nostra brúixola particulars. Jo us suggereixo el següent. Redacta primer de tot el text d’unes 500 paraules com a màxim que t’imaginis per la contracoberta del teu llibre. Pot incloure unes línies de resum, una valoració tècnica, extractes de crítiques imaginàries… el que vulguis. Aquest text és la brúixola: on vols anar.

Després, imagina el número de pàgines què vols pel teu llibre, i multiplica’l per 300. Més o menys això et dirà de quantes paraules estem parlant. Pensa si tens sessions llargues o curtes de treball en funció de la teva disponibilitat. Marcat unes sessions de treball assumibles per tu en funció de les teves circumstàncies. I fes-te un calendari d’escriptura d’acord amb les paraules que et vegis capaç d’escriure. Si ets capaç d’aconseguir que les sessions d’escriptura coincideixin amb àtoms del text que vols et seria molt pràctic. Cada sessió una escena, fragment, unitat narrativa. Pots posar-hi el nom que vulguis. Això seria l’escaleta. I l’escaleta és el mapa.

No t’hi matis gaire, perquè ara comença la feina. Escrivint podràs canviar-ho tot, perquè aquest mètode només és útil per començar a treballar. Mentre ho fas podràs canviar de guió i de contraportada tantes vegades com vulguis, en funció de la relació que acabis tenint amb la teva història. Perquè els mapes i les brúixoles són útils, però no sagrats. Sobre tot si, com t’aconsello, et prens el fet d’escriure com una aventura que vol arribar a un llibre que demani ser llegit.

Sàpigues sempre on estàs

En qualsevol cas, allò més important és saber en cada moment el punt on et trobes. Una novel:la és sempre un territori per trepitjar. I això val val tant per a l’escriptor quan l’escriu com pel lector quan la llegeix. La conclusió és, com sempre que es tracta de donar consells, només n’hi ha un de vàlid: crear és obtenir una feina del no-res. La creació comença quan el verb (la idea) i Déu (l’autor) coincideixen. Crear una competència dels déus. Qui els pot aconsellar? Quan escrius tu ets el teu déu, i la novel·la la teva creació. De fet… si Déu hagués planificat gaire els seus set dies, les coses li haurien sortir diferents? Segur que sí…

Idea: on l’escriptura comença

He tigut una idea!

Bé, felicitats. Has tingut una idea! No és res extraordinari. De fet, tots en tenim moltes, al cap del dia. Però aquesta idea que has tingut és especial. Li has vist alguna cosa, l’has pensat d’una manera determinada. L’has vist com escribible. I, en el teu cap, li has començat a donar forma. Potser només passa que ets una persona escriptora.

Però lamento dir-te que no n’hi ha prou. O no ho lamento, no ho sé. Perquè ara comença la part dura de la història. Oblida’t del cervell. No està per desar coses. Guarda te’l per relacionar idees amb idees, per crear. Usa la seva memòria només per a les distàncies curtes. Perquè per escriure, el cervell és essencial, però s’escriu amb paper i llapis o amb tecles i pantalles. No n’hi ha d’altre. Si has tingut una idea, escriu-la de seguida. Ja hi tornaràs. És possible que aleshores ja no et sembli la mateixa idea, o que la vegis escribible d’una manera diferent. No hi fa res. En Jaume Cabré no escriu les seves novel·les pensant-les i prou. Transforma els pensaments en lletres i paraules, els transforma en literatura. Sense dubte, és això és el que fa un escriptor. Pots comprovar-ho en aquesta ressenya de la seva obra Les incerteses.

La idea és com el llevat, escriure es com fer pa

Has de veure la idea de la mateixa manera que un forner veu la farina. Diuen que un forner va dir una vegada que la única màquina imprescindible per fer pa és la cadira. Això vol dir que la seva feina està feta de esforç i paciència. Doncs tu igual: aplica’t la història. Les sessions de treball són per investigar, llegir, escriure. I els temps morts són per deixar reposar les coses fetes, perquè llevin i prenguin la forma necessària per ser posades al forn una altra vegada. Fins a ser consumides.

Hauries de procedir d’aquesta manera. Agafar la teva idea i transcriure-la. I després tornar-hi, l’endemà o al cap d’una setmana, és igual. Però has de començar a fer-la créixer. Si la idea ha nascut en haver conegut una persona que has pensat convertir en personatge, comença a definir el personatge. Dona-li atributs, fes-lo bo o dolent, sincer o mentider, alt o baix. Escriu sobre ell, fes-ne una fitxa d’atributs, un text o busca la manera concreta de parlar d’ell. I quan sàpigues com és, pensa en els llocs que trepitja, en les coses que fa habitualment. I inventa’t una cosa que faci o que li passi. Perquè un personatge sense accions dona per una descripció física o psicològica, però avui dia es porten les històries. Les descripcions han d’estar al servei de les accions. Per això el gènere de la novel·la i el conte son gèneres narratius.

Descripció i narració

Potser em diràs que hi ha magnífics llibres introspectius o descriptius, on no hi passen coses. I jo et diré que no és cert: sempre hi passen coses. Com a mínim hi passa la formidable aventura del llenguatge. En definitiva, agafa’t el consell del paràgraf anterior com un consell per començar a escriure. La teva escriptura no és altra cosa que la recerca d’un estil, un to que et farà escriptor singular, millor o pitjor, però et posarà fronteres per distingir-te dels altres, escriptors i no escriptors. Però si al final et trobes de gust fent créixer les teves idees construint magnífiques descripcions on passen poques coses (a banda de la que ja he dit), és la teva tria. I precisament és per què és la teva que no admet cap mena de discussió.

Pot passar que la teva idea hagi nascut de la contemplació d’un espai. Una vall contemplada des d’un penyal t’ha semblat esponerosa i verda. Explica-ho en el teu primer text. Busca adjectius i metàfores per posar en relleu l’abundància i la verdor. Fes-hi córrer rius. I, sobre tot, posa-hi personatges que els passin coses o, millor, que les facin.

Les coses que passen són el melic de la història. Perquè els humans som consumidors d’històries. Els personatges son els éssers creats del no-res o transformats de la realitat als quals els passen coses. Però és fonamental que els lectors i les lectores s’hi emmirallin, i acceptin o rebutgin les imatges que els retorna el mirall que triïn per mirar-se. Acceptació o rebuig, sí: presa de partit. Perquè no hi ha res pitjor que un personatge que genera indiferència.

Accions, espais i personatges

Per això, escriu sobre aquests tres eixos: els personatges, els espais i les accions. Poca cosa. El que et donin dues o tres sessions d’escriptura. Potser quatre o cinc folis. A mi em serveix. Tu fes-ho com creguis, à ton air!. Però treu-te la idea del cap, posa-la per escrit i comença a jugar. Jugar a escriure -escriure- no és disposar una paraula darrera de l’altra. És fer créixer una idea fins que tingui la llargada, la forma, el gènere que permet que aquella idea primigènia sigui explicada de la millor manera possible, o, si ets molt exigent amb tu mateix,de la única manera que podria ser explicada.

Aquesta és la única ambició que hauria de permetre’s l’escriptor. Perquè les altres ambicions, justificades, com ara guanyar diners, fama, convèncer algú o canviar el món acompanyen l’escriptura. Però la única que l’explica és el desig de trobar la millor manera o la única manera de dir una cosa.

És veritat. Potser has tingut una idea, i et felicito. Però no m’agafis al peu de la lletra. És clar que no l’has tingut per què et felicitin. L’has tingut per escriure-la, per convertir-la en literatura. Així,doncs, a què esperes?

Escriptor, una manera de ser

Escriptor, una manera de ser

Escriptor és, segons el diccionari, la persona que escriu llibres o que es dedica a la composició literària. La viquipèdia ho arrodoneix: és una persona que escriu textos en qualsevol tipus de document, un autor d’obres escrites o impreses que usa l’escriptura per difondre les seves idees o les alienes.

La veritat és que hi ha una mena de persones que estan esperant el moment de quedar-se soles amb un paper o un teclat per escriure. Potser tu n’ets una. Si és el cas, preguntar-te perquè ho fas pot ser una pregunta sense resposta. Perquè allò inefable existeix. I justament pel fet que existeixen les coses que semblen impossibles d’escriure, existiu les persones que escriuen. Dono per descomptat que, com que estàs llegint això, tu n’ets una.

Moltes d’aquestes persones es resisteixen al fet de considerar-se escriptors. Potser estan limitats per la idea que ser escriptor és quelcom reservat a una mena diferent de persones. Ja els coneixeu: Els clàssics que han superat la barrera de les èpoques, els genis capaços de ser reconeguts pel seu estil o per la profunditat dels seus escrits o els grans professionals que conten els seus llibres per èxits de vendes. A aquestes persones jo els recomanaria llegir-se bé el diccionari. Escriptor és qui escriu, i punt. Si escrius, si dones forma literària a les teves idees ets escriptor o escriptora. No cal discutir-ho més, perquè seria com discutir al diccionari.

Escriptor vs. escrivent

Només tu coneixes el destí del que escrius. O, si més no, quin t’agradaria que fos. Hi ha tants destins volguts per les paraules escrites com autors que les escriuen. Hi ha qui escriu, senzillament, perquè pensa que el paper o la pantalla l’acull amb més naturalitat que les altres persones. Aquest hi diposita, per tant, una confiança difícil d’explicar. Hi ha qui escriu pensant en les persones concretes que l’han de llegir. Aquest, s’aboca a la feina amb l’ànim de qui escriu una carta, i té l’esperança que allò que escriu arribarà a la persona que creu que ho ha de llegir. També pensa que tindrà, a més les conseqüències concretes que espera. Hi ha també persones que no tenen al cap cap lector concret, amb noms i cognoms, sinó que pensen que allò que escriuen té interès pels altres pel pes mateix del missatge que les paraules transporten.

Escriptors sou tots aquells que a més de ser persones escrivents us veieu a vosaltres mateixes com persones escriptores, i atorgueu als vostres textos un valor afegit que només podran detectar persones ignorades que s’hi sentiran seduïdes o atretes.

Ser escriptor, escriure, és una manera de ser.

Per què vull escriure?

Per què vull escriure una novel·la?

Hi ha infinits motius per escriure

Probablement, tot ha començat amb una idea. Com una mosca collonera ha fet niu al teu cervell, i allà la tens, tota còmoda. Tothom en té, d’idees. la immensa majoria es perden, abans de concretar-se en res tangible. Els escriptors en trien algunes per escriure. D’aquesta tria neixen les obres literàries. Els motius que fan que els escriptors i les escriptores prefereixin escriure abans de dedicar-se a altres feines potser menys esforçades és, en el millor dels casos, un misteri. I, en el pitjor, un inefable d’impossible concreció, perquè, de fet, no existeix com a categoria. Segurament hi ha infinits motius per escriure. Però massa sovint les persones que escriuen -sobre tot les que no mengen d’allò que escriuen- no tenen resposta per la pregunta per què vull escriure?

Gairebé tots els lectors de ficció comparteixen un fet que els empeny a capbussar-se en les històries que altres han escrit. És en aquest fet de submergir-se en una història, d’esdevenir una persona altra de qui ets quan no llegeixes, que resideix allò més màgic del fet de llegir. I això ho escric perquè estic convençut que el primer que empeny una persona a voler escriure és, justament, el plaer que obté quan llegeix. Quina mena de persona que obté un gran plaer no busca la manera de escampar-lo o compartir-lo per donar-li més sentit?

Més enllà d’aquest punt de partida primigeni comencen les especificitats. Hi ha persones que s’ho plantegen com un repte. N’hi ha que volen educar. També n’hi ha que volen entretenir. Potser ser tingudes en compte. O miren de fixar les coses que els passen pel cap. O guanyar diners. O la simpatia d’alguna persona concreta. O fer-se immortals pel camí del reconeixement de la història. O…

Una novel·la és, sobre tot, un artefacte per ser compartit

…o, potser, només vols compartir. Desconfio per sistema de les persones que escriuen i diuen que escriuen per ells i prou. Potser n’hi ha algun, però estic convençut que els que ho diuen i no ho pensen són molts més que els que ho diuen de debò. La imatge que domina el cap de la majoria infinita de les persones que escriuen és la del llibre. La història s’ha encarregat de prestigiar aquest producte que vehicula cultura, sentiments, sensacions, desitjos o inquietuds. Ho crec, malgrat l’esforç de tants editors que avui s’entesten a trivialitzar-lo a base d’edicions mal fetes o prescindibles, amb la idea que produint molt també es consumirà molt.

No. Un escriptor sempre vol compartir. George Orwell va dir que escrivia perquè volia exposar una mentida, algun fet sobre el qual volia cridar l’atenció. I afegia que la seva principal preocupació era ser escoltat. I avui dia la tecnologia posa més fàcil a possibilitat de ser escoltat. Fer un llibre, de paper o de dígits binaris, és més senzill que mai, i l’autor pot optar amb una certa facilitat per fer-se ell mateix el llit. Només hi ha un problema en aquesta opció. Com que fer un llibre és fàcil, també és fàcil fer-ho malament. Jo penso que el llibre i la feina editorial són dignes d’un respecte que voreja la veneració. L’escriptura i l’autoedició són activitats a l’abast de tothom, però que demanen ser enfocades d’una manera professional. L’editor Jason Epstein va dir que la feina d’editar era, per definició, una indústria artesanal.

Tinc clar per què vull escriure?

Si estàs llegint això és probable que hagis tingut una idea, i la vulguis convertir en una història escrita, i aquesta en un llibre, imprès o electrònic. Si has compartit aquesta idea, és fàcil que t’hagin dit que has de saber quins objectius tens pel teu llibre, on vols arribar. És una pregunta amb trampa, perquè els objectius, si no es quantifiquen i s’estableixen amb sinceritat, acaben definint més aviat desitjos que fites abastables. Abans dels objectius jo et recomano que t’asseguis amb tu mateix, i estableixis una conversa amb una pregunta ben clara: per què vull escriure?. No tinc cap mena de dubte que la resposta que et donis t’ajudarà a definir els teus objectius d’escriptura i edició, perquè t’ajudaran a imaginar qui són els lectors i lectores que estan disposats a compartir un temps de la seva vida a escoltar allò que tens per dir-los.