Perquè caminem? Perquè volem caminar?
L’Organització Mundial de la Salut recomana que caminem, com la manera més senzilla, assequible i fàcil de fer exercici físic. Recomana mitja hora per als vells i els nens i una per als que són al mig. També ho estableix en passos. Uns 8000. Caminar és -hauria de ser, una activitat quotidiana per tothom, llevat dels que tenen dificultats o impediments per fer-ho.
Però Fredéric Gros no parla d’això. Ell parla del que s’amaga entre les lletres de la paraula c-a-m-i-n-a-r. Del que representa fer-ho d’una manera no quotidiana, com un exercici triat per assolir un fita determinada. Una tria: llibertat. El llibre de Gros comença parlant de llibertat. O de llibertats.
Jo vull caminar. Vull fer el Camí de Sant Jaume. Acabar-lo. El vaig començar pel novembre de fa dos o tres anys, abans del malson de la pandèmia, i em va anar bé. Vaig gaudir fent-lo i vaig descobrir una manera d’estar amb mi mateix. Tanmateix, podria no haver-lo fet. Perquè, doncs, vaig agafar la motxilla i el sac i em vaig posar en camí?
Les tres llibertats
Canviar de xip, manifestar.se, aïllar-se. Tres actituds que Gros reconeix en les persones que caminen durant dies, al marge del brogit del dia a dia i de les misèries humanes. Les tres llibertats.
Una. Caminar durant unes vacances, trencar el ritme, apartar-se de la feina. Potser per reprendre-la amb ànims i forces renovades. Fer neteja. caminar con una forma d’higiene. El camí dels estressats.
Dues. També caminar per cridar, per dir que no, que nosaltres no som d’eixe món. Com una manera de manifestar-se. El camí dels rebels, dels inconformistes, dels que mai no en tenen prou i que aspiren a viure sempre instal·lats en l’horitzó. La línia imaginària que s’allunya sempre que t’hi acostes. la sempre tens a tocar i mai no pots arribar a fer-ho.
I tres. Finalment caminar per allunyar-se, per fugir. El camí dels ermitans o dels monjos, la dels que fugen del soroll, dels inadaptats, dels misantrops, dels solitaris. Els que no volen saber res del món, els que el troben com una càrrega. Els que trenquen de debò, valents. Caminen amb l’esperança de no arribar mai en lloc, de caminar permanentment encara que sigui donant voltes. El camí dels entotsolats.
El meu camí
El meu primer camí va ser una mostra de la primera de les llibertats. Vaig passar de puntetes per la segona. I aspiro a la tercera. M’agradaria caminar sense aturar-me, i no tenir res que veure amb el món. M’agradaria desaparèixer en el camí, fondre-m’hi, diluir-me en les meves passes. I que la meva memòria desaparegués, con el sucre en una beguda calenta o com l’androide que deia que tot desapareixia com les llàgrimes a la pluja.
Però sóc mandrós i covard. No és que el món encara em tempti. És que encara no em refio de mi. No sé si sóc prou fort com per renunciar als altres, que no deixo mai de veure com l’infern, però que encara m’expliquen i em defineixen.
No estic preparat.