No semblava deprimit. Només passava per pensarós. No hi havia res del món que li provoqués desig. Hi havia massa coses que només identificava pel que deduïa que estava amagat dins de la paraula que les definia. Es perdia en un bosc de significants, sense arribar mai a llucar la naturalesa de les coses significades. …
Imaginem un relat prou llarg com per poder desenvolupar a fons un protagonista i un antagonista. La tercera persona permetria descriure o explicar què passa entre ells, quin és el seu conflicte. Si qui narra és qualsevol dels dos, el punt de vista d’un d’ells alterarà necessàriament la credibilitat del relat, en la mesura que …
El punt de vista múltiple en primera persona Vés a l’entrada sencera
Les neurones parlen entre elles, es transmeten informació. No és cap bajanada pensar que saben més de les persones que les persones mateixes. Tampoc ho és imaginar el cervell com un rusc poblat de neurones, que hi volen com si fossin abelles. Dic el cervell, perquè és allà on resideix el sistema nerviós central, però …
Quan l\’Ernest va girar la maneta de la porta de la llodriguera ja sabia que era el darrer dia de la seva vida. No és pas que volgués matar-se, ni tan sols que volgués morir-se. Ni tan sols pensava que podia morir aquell dia. Senzillament, l\’Ernest anava a fer el darrer dia de la feina …
Definició de derelicte segons l\’Ernest Vés a l’entrada sencera
Escriure per repassar qui sóc. Recordar Miguel Labordeta: no hi haurà qui em digui qui sóc jo. Tinc una resposta d’urgència, que explica una mica perquè crec que escriure és una resposta, una solució. Quan es té una barba més que canosa, quan el teu aspecte general es cendrós i les coses costen de començar, …
Veieu la fotografia? Us vull parlar de la nena. No de la nena que es veu, sinó de la nena que va ser la iaia, amb la seva infantesa tan explicada que és com si jo l\’hagués viscuda. Dir que és com si jo l\’hagués viscuda és tant com dir que és tant com si …
Quan l’Eudald tenia vuit anys va començar a pensar, de tant en tant, que volia ser un altre, diferent d\’ell mateix. Ho pensava només de tant en tant, però com que sempre ho tornava a pensar, va acabar assumint que, de fet, ho havia pensat sempre. Això també era mentida, perquè hi havia moltes estones …
Quan Gabriele Romagnoli va decidir anar a viure de El Caire a Beirut, son pare, un lampista bolonyès de vuitanta anys, li va preguntar: -Per què? S\’havia preguntat moltes vegades el pare de Gabriele Romagnoli per què al llarg dels seus vuitanta anys? Havia passat el seu temps senzillament anar fent? La pregunta incomoda, sobre …
Un deixeble va preguntar a Jesús: Mestre… què és la democràcia? Jesús va gratar-se el cap, pensant collons, quina pregunta. I després va dir als seus deixebles aquesta paràbola: -Hi havia un país governat per diversos partits, cadascun més curiós que l\’altre. Aquest país tenia un alt empresari la mar de florentí que entre d\’altres …
No sóc el negre que espera darrere de la tanca. Perquè jo, aquesta samarreta, la veig des de Melilla. Però fa anys que me\’l miro. Està assegut all peu del Gurugú, a Marroc, a l\’altra banda de la tanca, amb la seva pell fosca, que és com dir que és negre. I amb les seves …
No sóc el negre que espera darrere de la tanca Vés a l’entrada sencera
La costa sembla una pinta de galena. També és com una muntanya. Ho té tot. A sota, el gran blau, constant en la seva immobilitat que de vegades un oratge desmenteix. Mirant amunt, alzines, sobre tot alzines que fan ombra els llençols de bruc i de plantes de nom exòtic, com el tomanyí, o vagament …
Són dos homes aparentment iguals. Tenen els ulls clavat en el llenç que s\’ls desplega a la paret del Mauritshuis. El primer té els ulls molt oberts, com unes taronges, ens faria dir la tradició. O com un mussol, el difós símbol del coneixement. Quan mira, escruta, despulla. I perd la seva mirada en un sol …
