Deia Pavese: L\’amor és la més barata de les religions. Crec que és a L\’ofici de viure.
Doncs, bé. L\’amor propi és el més barat dels amors. I diu Ian MacEwan: La història de l\’amor propi humà es podria veure com una sèrie de degradacions que tendien a l\’extinció. És a Màquines com jo.
En Joan Hortós i l\’Eugeni Soler acabaven un poema còmic sobre un mono que es feia una palla afirmant: Moraleja: Mata más el amor propio que el opio.
I, malgrat tot, cal una mínima dosi d\’amor propi. Quan en volem volem parlar malament en diem així: amor propi. Quan en volem parlar bé en diem autoestima. I la distància que posem entre les dues designacions ens fa infeliços. No sabem quan l\’amor propi és bo i quan es dolent. Quan ens mata i quan ens estimula.
Tenim els catalans amor propi?
L\’amor propi depèn també del subjecte a qui s\’apliqui. L\’amor propi aplicat a un col·lectiu és difumina com la mantega damunt d\’una torrada calenta. Tenim els catalans amor propi? Si el tenim, perquè ens hem deixat trepitjar de la manera que ens hem deixat? Si no en tenim, és senzill: ja tenim la resposta. La Núria Cadenes demana als Reis que l\’independentisme treballi amb mètode (a Catalunya Ràdio). Però perquè això resulti possible cal, abans, que existeixi l\’independentisme. Hi ha independentistes, és evident. Molts. Més. Però no hi ha independentisme, perquè no hi ha consens sobre el mètode. Per això m\’entendreix la carta al reis de la Núria.
Si volem escatir si el Govern en té, d\’amor propi, també se\’ns planteja una qüestió de resposta complexa. L\’amor propi és una virtut o un defecte, si l\’apliquem a la gestió política? Recordem que relacionem la paraula gestió amb el dia a dia. I des d\’aquest punt de vista a molts independentistes ens sembla clar que el Govern no en té, d\’amor propi. I alguns d\’aquests molts independentistes també ens preguntem, a més, si cal aquest amor propi en la gestió del dia a dia o si és una pedra innecessària que origina moltes entrebancades. I l\’eliminem, com qui elimina el filtre brut d\’un aparell mecànic garantint-ne el funcionament i, alhora, la seva segura avaria per causa de la merda que hi comença a entrar sense aturador.
També hi ha els que confonen tenir amor propi amb esquinçar-se els vestits tot planyent-se de l\’absència d\’amor propi. Una forma com una altra d\’autoengany. Ajuda a treure\’s les responsabilitats del damunt, com si esquinçar-se el vestits servís com a salconduit per entrar al paradís dels que tenen amor propi. I no… només és una manera de distreure el focus i convertir el plor constant en míssil perillós. Cosa que és manifestament impossible, dit de passada.
No sé si els independentistes (tots i totes) necessitem líders o no. El que és segur és que cal lideratge. I quan escric lideratge no penso en persones: penso en les ganes de la Núria Cadenes de tenir un mètode. Fa pocs anys en dèiem full de ruta, i el volíem compartit. Jo penso que ara, el mètode, és empènyer, empènyer i empènyer. Sense mètode, potser, o fent, justament, que el mètode sigui l\’absència de mètode mentre aquest no sigui possible. Però no passar-li la responsabilitat de fer-ho a cap govern, perquè la resultant de tanta força serà la suma de totes les que siguem capaços de generar. És allò del cartell de què pots fer pel teu país, i no perdre el temps escatint que pot fer el país per tu.
El lideratge, avui, passa per recuperar l\’amor propi col·lectiu, i respondre a cada ull de poll trepitjat amb l\’energia individual que siguem capaços de provocar. Els governs ens representen, ens governen, ens manen, ens organitzen, ens regulen o el que vulgueu. Però no ens substitueixen mai.
Dissortadament, i tornant a MacEwan, quan es descriu el futur no hi pot haver valors absoluts. Només graus canviants de probabilitat. Per això el gènere literari que la Núria Cadenes fa servir per demanar mètode és un subgènere molt arrelat dins del gènere epistolar: la carta als Reis.